Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Sparks

Entrevista a Sparks

Russell i Ron Mael mai no han fet la mateixa cosa dues vegades. Ara ens visiten amb la seva primera gira com a duo en 40 anys

Russell & Ron Mael
Sparks
Per Marta Salicrú |
Advertising

"No, ni parlar-ne!", s'exclama Russell Mael davant la pregunta de si el concert de Sparks a Barcelona com a part de la gira Two Hands, One Mouth tindrà el mateix repertori que amb el seu germà Ron van enregistrar en viu en la primera versió del tour, el primer cop en quatre dècades de trajectòria en què els Mael toquen sols: a dues mans, de Ron als teclats, i una boca, de Russell.

"Tret de dues o tres cançons, és un xou del tot diferent", puntualitza. Perquè si una cosa ha estat constant en la carrera de Sparks ha estat la voluntat de canvi. La mateixa que els va fer traslladar a un Londres més receptiu a les seves aventures sonores que el seu Los Angeles natal per gravar 'Kimono my house' (1974). La mateixa que els va fer desmarcar-se del glam rock amb què se'ls va associar aleshores per esdevenir pioners del pop electrònic al costat de Giorgio Moroder –ara reivindicat per Daft Punk– amb 'No. 1 in heaven' (1979). I amb 22 àlbums a l'esquena, l'últim un musical radiofònic sobre Ingmar Bergman encarregat per la ràdio pública sueca, Sparks encara tenen moltes coses per dir. Russell Mael, la boca, ho demostra en aquesta entrevista.

S'entén millor Sparks a Europa que als Estats Units?

Tenim una personalitat molt forta, tant pel que fa a la música com a la nostra imatge pública, i de vegades aquests elements són més valorats a Europa que als Estats Units. Però ara allà se'ns aprecia tant com a tot arreu.

Sempre esteu en constant metamorfosi. Per què?

Creiem que la nostra música ha de continuar avançant perquè sigui excitant per a nosaltres, i tant de bo també per als fans. Ens agrada ser aventurers amb la nostra obra. Si no t'arrisques i no experimentes, t'estanques.

Era el que buscàveu amb Giorgio Moroder el 1979?

Vam ser el primer grup que va treballar amb ell. Volíem crear una cosa nova, que no s'hagués fet mai abans, però ni en Giorgio ni nosaltres sabíem què en sortiria. I va resultar ser la bíblia per a tot el pop electrònic, des dels Pet Shop Boys fins a Daft Punk.

Us agrada l'etiqueta art-pop per referir-se al que feu?

En comparació amb bona part del que ronda, Sparks són extremadament artístics. Però l'etiqueta ens agrada més quan no implica deixar-nos de banda en l'statu quo de la música.

Com ha afectat el fet que sigueu germans a Sparks?

Ser germans ha estat una benedicció per a la longevitat del grup. Compartim objectius i visió, així que no hi ha conflicte.

Per què heu trigat 40 anys a fer una gira en format duo?

Volíem fer una cosa que no havíem fet mai: agafar l'essència de Sparks, les cançons d'en Ron, la meva veu i les nostres personalitats i empènyer-ho tot cap a fora. Potser hem trigat tant perquè ens ha costat reunir el valor per fer-ho! Fa por no comptar amb el suport d'altres músics ni amb ordinadors que reforcin el so. Ens sentim despullats, però els resultats i la resposta han estat fantàstics.

Volíeu fugir del so acústic i de la cançó d'autor. Per què?

Perquè per a nosaltres són el compendi de la introspecció i la tovor en el pitjor sentit. Sparks sempre hem estat explosius, frescos i atrevits en els nostres discos, i volíem trobar una manera de preservar això amb només dues persones sobre l'escenari. Crec que ho hem aconseguit.

Va costar trobar les cançons que funcionaven a duo?

Sí, va haver-hi molt d'assaig i error, no tant per la veu com per trobar l'arranjament correcte per a en Ron i el seu teclat. I tenir gairebé 300 cançons per triar entre elles és tant una benedicció com una condemna.

Com va l'adaptació al cinema de 'The seduction of Ingmar Bergman' (2009) en què està treballant Guy Maddin?

Estem increïblement emocionats pel fet que la pel·lícula estigui tirant endavant i pensem que amb en Maddin com a director serà una cosa especialment única. Si tot va bé a mitjans de l'any que ve començarà el rodatge. Estem entusiasmats.

El format de Two Hands, One Mouth no afectarà el vostre proper àlbum, oi?

Estem treballant en un gran projecte que no tindrà res a veure amb això. Després del temps que hem passat amb el format de duo, ara estem llestos per moure'ns un altre cop cap a territoris nous i sense explorar. Tot just l'estem gravant i estarà llest durant l'any que ve.

Més entrevistes

Música, Pop

Comet Gain fan la Ronda

Comet Gain: "Veig la melancolia com un col·lega que s’ofereix a comprar-me una cervesa” David Feck parla de 'Paperback ghosts', setè àlbum del grup indie-pop de culte 'Paperback ghosts' (2014) és el setè àlbum de la banda de David Feck des que la va formar a principis dels 90. Tot i que es va publicar a l'estiu, des de la portada fins a les cançons és un disc de tardor, en la vessant obaga del catàleg d'aquests herois de l'indie-pop. "L'estat d'ànim del disc va ser una cosa deliberada -admet Feck-. En la majoria dels nostres àlbums hi ha una idea prèvia a l'enregistrament de quins colors hauria de tenir, i m'agraden els discos que poses en certa època de l'any o en cert moment del dia". El nou disc és dels que es posen al vespre. La melancolia no és aliena a Comet Gain, però a 'Paperback ghosts' la balança s'hi inclina. "Abraço la melancolia, ens fem amics -diu Feck-, d'aquesta manera no em pot consumir. Tendeixo més a veure-la com un col·lega que s'ofereix a comprar-me una cervesa". Però en directe les birres no aniran a compte de la melangia: de nous temes en toquen els justos, la resta són clàssics. "No volem avorrir la canalla amb els nostres tempos mitjos de ploramiques. És molt més divertit que els nens 'indies' ballin o almenys ho intentin que veure'ls somicant. Per a això ja hi ha les habitacions". Líder d'un grup de culte, Feck sent cert orgull d'haver-se "mantingut fidels a aquesta caòtica aproximació no planificada a una carrera que deixa fora de l'equació l'ambici

Música, Rock i indie

Entrevista a Angel Olsen

La cantautora nord-americana ens parla de 'Burn your fire for no witness' Independitzada de Bonnie Prince Billy, qui la va fitxar per a la seva banda, el segon LP de la cantautora nord-americana, 'Burn your fire for no witness', és un dels millors discos del 2014. La teva música sona antiga. Vaig créixer escoltant molta música, però va ser la més antiga la que va quallar. No és que ara sigui fàcil, però abans requeria més esforç fer-ne. M'hauria encantat ser entre el públic en un concert de Nina Simone.¿Costa ser honesta i mantenir la privacitat a les lletres? D'alguna manera totes les meves cançons estan directament relacionades amb la meva vida. Però mencionar un nom o una data em costa. Com dónes sentit a les cançons quan les cantes en viu? Em poso en la pell dels personatges que hi ha en les cançons, i així prenen vida. Ara tens la teva pròpia banda. És estrany recordar-me cantant 'Creator/Destroyer' –del debut 'Strange cacti' (2011)– en un apartament merdós de Chicago. Ara la música és més real, m'envolta, hi estic fins al coll.Què vas aprendre de Bonnie Prince Billy? Jo sempre havia tocat en solitari i amb ell vaig aprendre el sentit d'anar junts. Sense això potser ara no tindria el meu grup. Vaig deixar-lo perquè havia tret un disc i volia tenir el valor de sortir a tocar-lo. Era el moment. Compra entrades 46 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona: Wayne Shorter Quartet Sense contemplacions: ser avui afortunats contemporanis del Wayne Shorter Quartet n

Advertising
Música, Rock i indie

Entrevista a Ani DiFranco

La cantautora i activista –feminista, pacifista, ecologista– parla del seu disc, 'Allergic to water' (2014) L'any que ve farà 25 anys que Ani DiFranco va publicar el seu debut. Tenia 20 anys i el seu propi segell, Righteous Babe, una 'mossa recta' amb qui desafiar la corporativista indústria discogràfica. A punt de fer els 44, establerta des d'en fa 10 a Nova Orleans amb el seu marit, el productor Mike Napolitano, l'any passat van tenir el seu segon fill. "M'he passat molt de temps a casa amb el nen -explica des de casa-. És hora de tornar a la feina amb aquest petit disc", diu en referència a 'Allergic to water' (2014).El disc s'afegeix a un llegat d'àlbums d'estudi que ronda la vintena. És un dels seus discos menys obertament polítics, però l'activista -feminista, pacifista, ecologista- no s'ha quedat sense coses per dir. Només ha abaixat la veu. Ser mare ha afectat el nou disc?Durant els últims àlbums havia treballat amb el meu marit, però aquest bebè demana tant que ens feia molt difícil treballar junts, i aquest l'he fet tota sola. He treballat de nit, quan tothom dormia. Per això les veus tenen aquest caràcter relaxat, aquesta intimitat xiuxiuejada, perquè no volia despertar ningú. El bebè crea una bombolla al teu voltant, i en oposició amb l'anterior -'¿Which side are you on?' (2012)-, que era molt polític i cap enfora, aquest és molt cap endins.Has definit Pete Seeger, desaparegut aquest any, com el teu mestre. Què és el més valuós que et va ensenyar?Si hagués de dir

Música, Pop

Entrevista a Damon Albarn

El líder de Blur debuta en solitari amb 'Everyday robots', un dels discos importants de 2014 El Cruïlla BCN 2014, dia a dia Són les 10 del matí en un estudi i local d'assaig al nord de Londres i Damon Albarn a penes s'aguanta. El 'frontman' capaç d'enardir estadis i noi de pòster generacional sembla una nina de drap, dret al passadís com un nen entremaliat a qui han fet fora de classe. Només l'americana l'aguanta, a conjunt amb les ulleres de sol que li amaguen els ulls injectats en sang. "Avui seré un malson", diu la seva predicció. Ja no és una exclusiva, trobar-se una estrella del pop amb ressaca. El que sorprèn és l'honestedat que desplegarà. Després de dues dècades exercint d'icona britànica reservada, Damon Albarn podria estar-se per fi obrint.No va ser sempre així. 'Parklife' (1994), tercer disc de Blur, que enguany celebra el 20è aniversari, va convertir-lo en una estrella. Però la seva presumpció i l'arrogància de 'la batalla del Britpop' amb Oasis van fer que molts li giressin l'esquena a finals dels 90. En va emergir un músic més humil i sincer. Va créixer rere la façana de dibuixos animats de Gorillaz, i va saltar a la lliga mundial i va demostrar que com a compositor podia transitar entre infinitat de gèneres. Quan Blur van actuar el 2012 als Jocs Olímpics de Londres, va ser com si per fi es conferís al seu líder l'estatus d'heroi nacional. Avui, però, sembla que estigui a punt de plorar sobre l'esmorzar de la cantina. Sospito que té tendència a les ressaques pl

Advertising
Música, Dance i electrònica

Entrevista a Neneh Cherry

Ens parla de 'Blank project' (2014), el seu primer disc en solitari en 18 anys Nascuda a Suècia, filla de l'artista plàstica Moki Cherry i fillastra del músic de jazz Don Cherry, Neneh era una adolescent quan es va traslladar sola a Londres. Ara viu a cavall entre Londres i Suècia amb el seu marit, Cameron McVey -figura clau en la primera etapa de Massive Attack-, i les seves dues filles més joves, que són més grans que quan ella va marxar a buscar-se la vida a Londres. De la segona n'estava ostensiblement embarassada quan va cantar 'Buffalo stance', el 'hi't del debut 'Raw like sushi' (1989) al 'Top of the pops' de la BBC. I la maternitat té molt a veure amb el fet que Neneh no hagi publicat cap àlbum en solitari des del tercer, 'Man' (1996), però també amb el fet que ara hagi tornat amb 'Blank project', que presenta al Sónar 2014. La playlist del Sónar 2014 T'estrenes com a artista al festival, però hi has assistit com a públic, oi?Sí, no sembla que faci tant perquè a mi res no em sembla que faci tant, estic en un estat de negació constant, però deu fer 7 o 8 anys. Era l'època en què estàvem amb CirKus -van publicar 'Laylow' (2006) i 'Medicine' (2009)-. Tornar per tocar-hi em fa molta il·lusió, perquè tinc el festival en un pedestal, és selecte però en un sentit cool, no és esnob. Programa música basada en la passió, en la idea honesta de venir i tocar. I jo, que no sóc precisament de la primera volada, em sento privil·legiada per tocar-hi. Tu també sones molt apassionada

Música, Dance i electrònica

Entrevista a Massive Attack

Robert del Naja ens avança com serà l’estrena del nou xou de Massive Attack al Sónar, alta tecnologia musical amb un discurs ideològic molt potent Què ens pots explicar del xou que fareu al Sónar? Per mi és una oportunitat de treure una instal·lació artística de gira. Fa servir tecnologia NED –nanotecnologia aplicada a pantalles planes d'alta definició i baix consum energètic–. Ha estat excitant, desenvolupar-la durant els últims mesos. Pel que fa a la música, serà una oportunitat per tocar música nova, que el públic no haurà sentit abans, així com per recuperar cançons antigues que fa molt que no toquem, algunes temes familiars perquè tothom estigui content, espero.  Com és aquesta instal·lació? Ja al 2003 vaig arribar a la conclusió que visualment, Massive Attack, com a xou en directe, havia de ser tan excitant com les idees que aboquem a la nostra música. Però alhora no volia crear un espectacle de pop. Vaig contactar amb la gent de United Visual Artists –col·lectiu artístic londinenc associat a Massive Attack– i els vaig proposar que fessin servir dades alfanumèriques per crear una instantània visual del món, dels mitjans, d'internet, de la informació i la desinformació. El resultat és interessant, perquè és cinemàtic, perquè afegeix intriga, un ambient particular, informació extra a la cançó que està sonant, que pot acabar sent una cosa totalment diferent.  La preocupació pel control de la informació amb els nous mitjans de comunicació és una preocupació habitual en el v

Advertising
Música, Llatina i world music

Entrevista a Tinariwen

El grup tuareg va haver de gravar 'Emmar' (2014) als Estats Units per la inestabilitat a Mali. Almenys van poder fer-ho al desert, la seva font d'inspiració El Cruïlla BCN 2014, dia a dia Tinariwen continuen sent els nois del desert, que és el que vol dir el seu nom. Així van començar a anomenar-los fa 30 anys, quan un grup de rebels tuaregs del Sàhara, al nord de Mali, refugiats en un camp libi, van  triar la música per fer arribar el seu missatge. Els tres membres originals, Ibrahim ag Alhabib, Abdallah ag Alhousseini i Alhassane ag Touhami, han anat incorporant saba nova al grup i avui hi conviuen quatre generacions. "Som un coŀlectiu obert. Acollir noves generacions permet que la nostra música evolucioni", diu Alhousseini. Fan assouf –"el blues del desert", explica–, nostàlgic, basat en hipnòtiques guitarres elèctriques, veus i percussions, que beu de música tradicional com la inductora de trànsits tinde, "feta de percussions inspirades per la marxa del camell", i de la poesia amaziga ancestral. El títol d''Emmar' (2014), el disc que han editat aquest any, fa referència a "la brisa calenta del desert i la distància adient vers el foc, prou a prop per sentir-ne l'escalfor sense cremar-se". Lluny del SàharaÉs el seu sisè enregistrament oficial: abans d'esdevenir un fenomen internacional quan van fundar el Festival au Désert a Mali el 2001 i van començar a actuar a Europa, la seva música circulava en cassets pirates. És el primer que graven lluny del Sàhara. Afirmen que la

Música, Pop

Entrevista a Arcade Fire

Els qui van ser la banda més trista de l'escena indie, ara munten festes discos inspirades en el vudú. Qüestionem el líder Win Butler pel seu nou amor pel lamé A les nou del vespre m'afegeixo a la cua de ben bé un miler de persones a l'exterior d'un inhòspit magatzem al Brooklyn més profund. Tothom vesteix formal, com es demanava. Sembla que estiguem a punt d'embarcar-nos en una festa sexual secreta, però en realitat som allà per a una cosa encara millor: un concert d'Arcade Fire.A dins l'atmosfera és menys d''Eyes wide shut' i més de discoteca clandestina. La gent balla un tema de Marvin Gaye sota la llum de mitja dotzena de boles de miralls. Podríem ser al 1977, el moment àlgid del disco, quan tot acabava a la pista de ball. "Per això m'agrada tant Nova York!", diu un home amb barret i tirants mentre la cançó s'apaga i arrenca el xou. Abillats amb vestits blancs acabats de planxar, Arcade Fire no malgasten ni un segon i es llancen al palpitant ritme alimentat de bongos del senzill 'Reflektor'. És una cançó que combina la inimitable perícia disco del seu nou productor, James Murphy (conegut per l'etapa al capdavant d'LCD Soundsystem), amb l'obsessió dels canadencs pels mons amagats, les llums que fan pampallugues i la realitat il·lusòria. "Ens enamorem, sols sobre l'escenari, en aquesta era reflectant", canta el frontman Win Butler, en part al públic, en part a la seva dona, Régine Chassagne, que toca al seu costat.Val la pena reflexionar sobre com han arribat de lluny el se

Advertising
Música, Llatina i world music

Entrevista a Femi Kuti

Fill de Fela i dipositari de l'herència de l'afrobeat, l'astre del pop nigerià porta la cançó protesta ballable de 'No place for my dream' al Guitar Festival BCN Quan Femi Kuti canta 'No work, no job, no money', un dels temes centrals del seu setè àlbum, 'No place for my dream' (2013), denuncia el problema d'atur que hi ha a Nigèria. Però aquí també en sabem quatre coses del drama d'estar sense feina, i l'estrella africana n'està al cas. "M'entristeix -diu des de casa seva a Lagos-, perquè tinc molts amics a Espanya, i molts fans que no poden venir als meus concerts perquè no tenen diners. Això ens afecta a tots". El fill gran de Fela Kuti va heretar-ne el títol de rei de l'afrobeat, però el càrrec no només implica mantenir vius els poliritmes d'aquest feliç fill bastard de la tradició ioruba, el jazz i el funk. També comporta fer crítica social. I per Femi, ambaixador d'Amnistia Internacional, la seva missió té un abast mundial. "Cal que canti sobre els problemes globals, perquè la gent de l'Àfrica no entén que a Europa la gent també pateix -afirma-. Els africans somien, però és un somni equivocat. No paren atenció a les notícies, no entenen que al nord hi ha atur, perquè han vist massa pel·lícules i pensen que Europa i Amèrica són el paradís, i que tot anirà bé. Però això és mentida". No més cançons d'amorFa pinta que quan Femi canta que la política no és més que un gran negoci i que la corrupció ho empudega tot deu trepitjar més d'un ull de poll. "És problemàtic -admet-.

Música, Llatina i world music

Entrevista a Damien Jurado

El cantautor ha vist la llum: Damien Jurado és un home nou en el seu nou àlbum, 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què s'envolta de ritmes llatins i psicodèlia Damien Jurado estava llest per tornar a l'estudi amb Richard Swift, productor dels seus dos anteriors àlbums, 'Saint Bartlett' (2010) i 'Maraqopa' (2012), quan va decidir llençar les cançons que tenia a les escombraries i tornar al lloc mític que titulava el seu últim disc. Com en un rapte va escriure 'Return to Maraqopa', la primera cançó que va fer per al frondós 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què Jurado oblida que és un cantautor. És la segona part del díptic ambientat en aquesta comunitat que espera el retorn del messies, inspirat per un somni amb què va veure la llum. "Al principi no sabia ben bé què volia aconseguir treballant amb ell -diu Jurado de Richard Swift-. Només sabia que volia anar en moltes direccions diferents i buscar alguna cosa nova". El productor ha estat un dels catalitzadors del canvi que en tres àlbums ha experimentat el de Seattle, de cantautor amb guitarra a artífex d'un ric pop acústic ornat que es gronxa en ritmes llatins. I tot va començar quan Swift li va dir que els seus discos no feien justícia ni a les seves cançons ni a les seves variades influències. "M'he passat tota la carrera sense fer servir aquestes possibles influències -li dóna la raó-. I crec que estar bé fer-ne ús: no copiar-les però sí emular-les". Jurado protesta quan se li pregunta

Mostra'n més
Advertising