Les cròniques del Sónar 2019

En un Sónar on no abunden els noms populars, Underworld era l'aposta segura dels que no volien errar el tret. Els britànics no venien a demostrar res a ningú: ja fa més de vint anys que fan ballar un mort cada vegada que s'ho proposen, i divendres a la nit no en va ser una excepció. Les apostes segures, però, no acostumen a ser emocionants i això també es va complir a l'escenari gran del Sónar de Nit. Poques sorpreses, pocs estímuls.

Va ser un xou previsible en què fins i tot se'ns anunciava en grans lletres blanques els noms de les cançons, no fos cas que ens despistéssim: com si això importés.Però no se'ls pot retreure res, a Karl Hyde i Rick Smith: la seva maquinària està perfectament engreixada i encara és capaç d'aixecar punys entre el públic amb hits com 'Rez' i 'Cowgirl' i la hipnòtica 'King of snake'.

Ara bé, tothom era allà per un motiu, o més ben dit, per una cançó: el mantra de 'Born slippy' va retronar de nou i ningú s'hi va poder resistir –per cert, el nom de la cançó prové d'un llebrer, pel qual van apostar i van guanyar–. I fins a una altra, tu. –María José Gómez

Mentre A$AP Rocky continua detingut a Suècia per una baralla i els Estats Units es mobilitzen per aconseguir el seu alliberament –incloent-hi Kanye West, Kim Kardashian i Donald Trump–, Stormzy assumia l'encàrrec de substituir el cap de cartell caigut a última hora. No era una comesa fàcil: el raper del Harlem, amb tres àlbums a les espatlles, és un dels grans dels últims anys, mentre que el londinenc, de 25 anys, és una estrella ascendent.

Tot i la dificultat del repte –obrir el Sónar de Nit com a cap de cartell–, Stormzy va aparèixer sobre l'escenari amb l'autoritat que li ha donat ser el gran triomfador de la passada edició de Glastonbury. Segons la premsa britànica, Michael Omari –aquest és el seu nom real– va fer història a la seva actuació del 28 de juny a l'icònic Pyramid Stage. En primer lloc, per ser el primer solista afrodescendent britànic a encapçalar el cartell d'un festival que l'any que ve celebrarà 50 anys. I, en segon lloc, per una actuació memorable en què va vestir una armilla antibales amb la Union Jack dissenyada per Banksy per protestar contra les agressions amb arma blanca al seu país, de les quals ha estat víctima fins a tres vegades.

Al Sónar no hi va haver aparició sorpresa de Chris Martin de Coldplay, però sí que es va poder veure un concert perfecte, en què el britànic va desplegar una autoritat absoluta amb un xou musculós, trepidant i un flow a velocitat de metralladora.

Era l'hora en què el públic anava arribant al recinte, però s'hi anava enganxant de seguida. Stormzy va recordar que el 2016 ja havia actuat al Sónar, en un escenari petit, i que era la primera vegada que feia de cap de cartell, no només a Barcelona, sinó a tot l'estat espanyol. No es va oblidar de demanar la llibertat per A$AP Rocky –cosa que també va fer Octavian més tard– i va establir una connexió instantània amb la gent. El seu estil de grime –variant britànica i electrònica del rap– és dur però elegant i no transmet fatxenderia sinó empatia i humanitat. Van sonar peces del seu únic àlbum fins al moment –'Gang signs & prayer' (2017)–, com 'Mr Skeng', 'Cigarrettes & cush' i la més coneguda 'Shut up' –amb la qual la gent va embogir–, la versió del 'Shape of you' d'Ed Sheeran i també la nova 'Vossi bop'. – Borja Duñó

Els fans de Dellafuente són fidels. I és que l'artista de Granada té un magnetisme especial a l'hora de guanyar-se el seu públic. Preuades són les bufandes de Dellafuente FC, com si fossin d'un equip de futbol, que esgoten els seguidors. Van ser molts els "gracias familia" que va repetir durant el seu retorn al Sónar, aquest cop en un escenari força més gran que el petit escenari XS on va debutar en l'edició de 2017 en la gira amb el seu colega Maka amb la seva fina barreja de flamenc, trap, reggaeton i lletres sentides plenes d'experiències personals que s'allunyen dels típics clixés del gènere, i parlen de temes tan propers com les hipoteques.

Un escenari decorat amb gerros, desenes de flors blanques i vermelles i un sofà esperava l'aparició d'un dels valors més interessants que té l'escena del pop urbà nacional, que va entrar amb força després de crear expectatives amb un compte enrere a les pantalles de banda i banda de l'escenari SonarDôme. No hi va haver temps per l'escalfament: la cosa va començar forta amb 'Dile', un dels seus temes més populars, seguit d'un "vamos a pasarlo bonito" del granadí, i és que la comunió entre ell i el públic és una de les claus del seu èxit.

Amb gorra, cabells llargs, samarreta blanca amb la signatura de Picasso estampada a l'esquena i texans, i acompanyat per dos guitarristes i bases, només va asseure's –en una butaca, amb un bastó, com si fos el patriarca d'un clan– per versionar el 'Todo es de color' de Lole y Manuel. Va deixar caure molts dels singles que ha anat publicant després del seu ja llunyà últim disc fins ara, 'Ansia viva' (2016), i va mantenir el deliri del públic durant tot el concert. Les columnes de fum blanc van emfatitzar l'entusiasme d'un públic que va vibrar amb temes com 'Consentía', 'Prêt-à-porter', 'En metálico', 'Me pelea', les col·laboracions amb Novedades Carminha i C. Tangana, i el recent 'Dineros' amb el jove raper Morad, que la va cantar amb ell a l'escenari. –Aleix Cabau

Guanyador del prestigiós concurs BBC Sound of 2019, que anualment pronostica quins seran els artistes que esclataran la següent temporada, el jove raper londinenc d'origen francès i arrels angolenyes, va debutar a Barcelona –després de cancel·lar per malaltia el concert que havia de fer a l'octubre– amb la seva segona mixtape, 'Endorphins' (2019) acabada de publicar. Ho va fer amb un escenari SonarLab ple i amb ganes de sentir una proposta que beu del rap, del grime, del house i de l'R&B més pop, i que la crítica no ha sabut ben bé com classificar –"massa britànic per ser trap i massa americà per ser grime", encertava la revista 'Highsnobiety'–, beneïda per Drake, que el va fer esclatar cantant el seu primer single, 'Party here', en un post a Instagram.

El concert va arrencar amb el DJ als plats, escalfant el públic fins que va aparèixer Octavian, omplint l'escenari, recorrent-lo ballant de dalt a baix, el tors nu i els calçotets saludant per sobre la cintura dels pantalons amples. I al darrere, una gran pantalla que projectava visuals lisèrgics amb il·lustracions coloristes amb el somriure de l'Smiley àcid groc marca de la casa sempre omnipresent, acompanyant temes com 'King Essie', 'Feel it' i 'Bet' mentre Octavian no parava de saltar i d'animar el públic. Algú va comptar quants cops va demanar "make some noise"? – Aleix Cabau

Més d'un espectador ho deuria atribuir a una errada tècnica, alguna cosa que no anava bé. L'anglès Kieran Hebden, més conegut pel seu nom artístic de Four Tet, estava plantejat com un dels valors segurs de la nit de divendres, un pata negra amb un currículum de col·laboracions espaterrant. La seva actuació musical va discórrer quasi immaculada per un seguit de barreges molt elegants i efectives, que tan bon punt escoraven cap al techno berlinès com s'enlairaven amb tocs de house trenca pistes. El punt efectista del xou, però, no va ser la música sinó el desig satisfet de l'artista de punxar amb l'escenari i tot el SonarPub a les fosques.

S'esperava que després d'aquesta petició Four Tet ens sorprengués amb alguna mena d'espectacle visual, com ens havia sorprès fa un parell de dies amb l'estrena del single 'Dreamer'. Res més lluny de la realitat, no va haver-hi cap mena d'efecte audiovisual, només el DJ punxant sota la llum de la lluna gairebé plena, una espècie de ritual pagà electrònic amb aires de 'rave' molt cara. Minimalisme visual només trencat de tant en tant per les llums del set de l'artista amb les quals jugava a cridar l'atenció. Un punt d'exotisme a contracorrent de la carrera espectacularitzant de la majoria d'actuacions des festival. Tot i que molta gent no va saber el que passava, l'efecte aconseguit va ser, per dir-ho d'alguna forma, curiós. -Manuel Pérez

Los Voluble han tornat al Sónar, aquest cop sense el Niño de Elche, amb qui ho van petar amb dos xous diferents, 'Raverdial' i 'En el nombre de'. Per aquest nou 'Flamenco is not a crime' –inspirat en el contestatari moviment “free party is not a crime”– la lògica és semblant, construir un assaig visual i sonor en què sobre una base de flamenc es disparen capes d'estils electrònics molt diversos, a més d'un component visual amb una forta càrrega de contestació política i social.

Per la pantalla desfilen tota mena de proclames: imatges de polítics corruptes amb imatges religioses –“tot Déu és un crim”, escriuen–, el fanatisme del 'salto a la reja' amb imatges de castellers, antigues farres flamenques filmades en blanc i negre amb la imatge de Lola Flores confessant haver consumit cocaïna. “Antonio Mairena somos todas”, conclouen.

El camí de la investigació musical tampoc no deixa indiferent, sobretot quan fan salts entre el dub, el grime, el techno-dance, o quan barregen el reggaeton de Daddy Yankee amb imatges d'Inés Arrimadas al Pride: “a ella le gusta la gasolina”. Pura i lúdica investigació multimèdia que arremet contra el tòpic d'una electrònica nihilista. Acaben amb un autohomenatge al genial 'Raverdial', amb la veu enregistrada del Niño d'Elche mentre canta 'El ravero'. Públic en peu per a un espectacle que mereixia una altra franja menys solitària que les 14 h. -Manuel Pérez

"Els clubs són els temples del so i els DJ són vistos gairebé com a deïtats. Per això vaig escollir aquest nom, perquè en comptes de beneir a esglésies ho faig als clubs", va dir Virgen María –María Forqué (Madrid, 1990)– a una entrevista a 'El País'. I ahir al Sónar XS se'ns va aparèixer la Verge plorant sang, amb una aurèola de leds que canviaven de color, lluint el seu espectacular cos i acompanyada per una taula de mescles i una barra de pole dance.

Un xou hipnòtic –costava no deixar de mirar-la encara que fes poca cosa asseguda dalt de la taula de mescles més enllà de canviar la mà de l'expressió de benedicció (com la representació de Jesús) a les banyes de rock –però dur per a algú que no és afí al seu tipus de música.

Com a bona Verge, va donar gràcies a Déu al principi per deixar-nos ser allà per, tot seguit, començar la benedicció. "I'm here to blex you", joc de paraules entre 'bless' i 'sex' que defineix força bé la seva posada en escena unint dos conceptes totalment antagònics com són l'Església i la llibertat sexual i del cos de la dona. Un missatge que m'agrada però que no sé si la gent capta quan, després de treure's l'aurèola i dir-nos que tots som Déu, puja a la barra de pole dance demostrant el seu talent com a stripper (s'hi va dedicar) i es treu la roba d'una forma elegant i controlada –si algú estava allà esperant veure un mugró, es va quedar amb les ganes– per tornar a pujar a la taula de so a predicar la seva paraula. Una paraula que, almenys jo, no era capaç d'entendre/sentir –i estava a segona fila, darrere de Verónica Forqué, la mare de l'artista que se la mirava amb ulls d'amor i orgull infinit– perquè el so de les pistes que anava intercanviant s'ho menjaven tot. A altres entrevistes ha explicat que les lletres dels seus temes tracten conceptes "elevats" com el respecte pel medi ambient, la força de la col·lectivitat, la cura del cos o veure el sexe des d'una perspectiva positiva. M'hauria agradat moltíssim arribat a captar tot això en directe, ho hauré d'anar a buscar al seu primer EP, 'G.O.D.', del segell londinenc Perth Records.

La sorpresa final va arribar amb 'Gasolina' de Daddy Yankee, que anava taral·lejant molt subtilment i que li va donar un volta de 180º en introduir la força del hardcore, i que va repetir també amb 'El perdón' d'Enrique Iglesias i Nicky Jam. –Erica Aspas

Les aglomeracions i els desordres en la cua per entrar a l'escenari SonarHall feien intuir el que ja va passar l'any passat amb el concert de Rosalía, que hi hauria gent que quedaria fora. Com a plat fort de la jornada de dijous, Arca va estrenar el seu nou xou 'Sal de mi cuerpo' amb una versió especial de 90 minuts creada especialment per a l'ocasió. La va farcir de col·laboradors diversos i molta teatralitat, una performance amb aires de cabaret transgressor contra les lògiques binàries en què que l'artista veneçolana va senyorejar polièdrica entre un deliri sensorial i tècnic.

Si en l'anterior espectacle de presentació del disc homònim 'Arca' ja s'apuntaven les maneres d'una estrella decididament fulgurant, en aquesta nova proposta l'ambició puja encara més. Hi ha menys fuet i més imatges madures, menys evidència i més suggeriment, sense perdre en cap moment el gust per la provocació. Concebut com un espectacle itinerant amb un escenari principal i diverses plataformes satèl·lits repartides per la sala, l'acció s'anava traslladant d'un punt a l'altre, amb una diva en contacte permanent amb el públic, passejant-hi pel mig, amb un dispositiu escènic amb una mica de sabor als espectacles de la Fura dels Baus dels anys 80. Hi va haver molts moments musicals, però també altres purament performatius, i de vegades un seguit de temps morts una mica desesperants. Entre els col·laboradors presents, la greu cantant Susanne Oberbeck, del grup No Bra, o els arranjaments florals en directe de Matagalan.

Només irrompre–vestit impossible de tires de cuir i elements protèsics–, Alejandra Ghersi (abans Alejandro) va deixar caure tots els seus 'hits', com 'Desafío' o 'Piel', que amb lletres com "quítame la piel de ayer" semblava la transició cap a un altre lloc. Efectivament, de seguida es va aventurar cap a un seguit de temes inèdits, possibles incorporacions del seu nou disc, inclús va lliscar alguna interpretació de base hip-hop fins ara inèdita. Va seguir imperant-hi, però, les seves balades fosques, amb una buscada ambigüitat interpretativa, entre el pop, la lírica i l'imaginari ritual d'un malson barroc.

Enmig d'un ben encaixat caos tècnic de transicions llarguíssimes –els canvis de vestuari de cara al públic no van ajudar–, amb un sistema de càmeres inoperatiu que va impedir a la major part del públic seguir els detalls de les seves accions pels diferents escenaris –"semblem una romeria", deia un fan–, a l'espectacle de vora dues hores li va faltar ritme –coses de l'estrena– però amb una bona polida pot acabar com una de les propostes més fresques per a festivals de música, teatres, centres culturals... Un final ballable va pujar les revolucions amb un techno més cru en què no van faltar les interpretacions vocals més delirants, certs tots purament urbans i una mica de pebre tropical. No trobareu ningú que doni tant en tan poc temps. –Manuel Pérez

Als lavabos del SonarDôme hi ha un paio que canta "tengo una serpiente en la boca, tengo una serpiente en la bocaaa", però la cosa queda aquí perquè els que hi som imaginem que si tingués una serp a la boca, no podria cantar. Anècdotes de lavabo a banda, fora sonen els primers greus del xou de Sevdaliza, que torna al Sónar després d'haver-hi actuat ja al 2016. Arriba amb dos àlbums que encara no hem vist en directe a Barcelona, 'Ison' (2017) i 'The calling' (2018), i amb un súper recent single, 'Martyr', que sembla que anticipa un nou treball encara no publicat i que introdueix aquest viatge èpic i melancòlic que estem a punt de viure.

L'artista iraniana apareix a l'escenari coberta amb una mena de casaca voluminosa que amaga un vestuari d'inspiració oriental i futurista. Sevda Alizadeh ve acompanyada de teclat, corda i bateria amb 'The great hope design'. L'espectacle escènic que ella mateixa ha dissenyat, acompanya el so potentíssim (ho fa tremolar tot, espai i cos) amb els moviments d'una ballarina vestida de color carn –com un cos que pot ser tots els cossos– i visuals en directe que reprodueixen el que passa sobre escena des de diverses perspectives, com un prisma. En alguns moments hi ressonen ecos de FKA Twigs, de Björk inclús. La veu profunda de Sevdaliza pronunciant 'I am flesh, bones, I am skin, soul, I am human', els seus moviments, lents i ondulants, són un mantra hipnòtic que ens atrapa cada vegada amb més força a mesura que el concert avança. Al final també ens regalarà uns minuts de canya que el públic agraeix amb tota l'energia i les ganes del primer dia de festival. – Maria Junyent

El duet de rock experimental que formen Edu Pou i Pau Rodríguez, coneguts com Spazzfrica Ehd i Papadupau –noms que honoren la seva inclassificable barreja de rock experimental, música d'avantguarda, africanisme, psicodèlia i més–, va començar saludant amb veus robòtiques l'expectant audiència de l'escenari més envolvent del festival, l'auditori de SónarComplex: "Hola, ens alegrem de ser aquí i sense més dil·lació, començarem". I 'the connection is made' que dirien Elastica.

Presentaven 'Superstrings', un projecte encarregat per Sónar en col·laboració amb l'estudi creatiu independent d'Istanbul Ouchhh que sobre paper es descriu com una "performance entre el show escènic i la instal·lació generativa que mostra l’activitat i les ones neuronals que es creen en el cervell dels músics a temps real". La connexió neuronal amb Istambul va començar a funcionar sobre l'escenari de seguida, amb l'activitat cerebral i rítmica del duo a tota màquina projectada en una enorme pantalla que anava creat formes, ones i geometries hiptnòtiques. Spazzfrica Ehd com sempre assegut i fotent-li amb ganes a la bateria, i Papadupau amb sensors neuronals al cap, als teclats i no a la guitarra, repetint el mateix format que ja van escollir en la gira del seu últim disc, 'Pachinko Plex' (2018).

El duo va donar suport als riggers en vaga, animant Fira de Barcelona a seguir negociant amb ells; va convidar el públic a participar a l'experiment amb l'estudi turc amb un 'call and response' que va incloure fins i tot silencis, i va rematar el concert movent-se a càmera lenta. Explicava Pau Rodríguez després del xou, que n'havien tingut prou amb assajar una hora i mitja amb l'estudi creatiu turc. Ningú no ho diria. –Aleix Cabau

Un dels àmbits en què la música té encara molt camp per córrer és el dels videojocs. Tot i que hi ha estudis que ja, des de fa anys, estan treballant en títols d'autor, encara es un vessant prou desconegut. A més, els grans estudis disposen de grans pressupostos per crear bandes sonores i, pels compositors, la indústria dels videojocs comença a ser un terreny tant o més profitós i interessant que el del cinema. Hem d'estar cada vegada més atents a aquest mitjà, que sovint posem al calaix de l'entreteniment, però que és el més proper al que ens proposa l'art del futur: més immersió i més interactivitat.

La presentació en directe de la banda sonora que ha fet el grup barceloní Berlinist per al videojoc 'Gris' al SonarComplex cal entendre-la com una manera de posar valor la creació musical per als videojocs i la seva relació amb l'experiència que protagonitza cada jugador. Acompanyant les imatges de l'aventura que ha dibuixat Conrad Roset per a Nomada Studio, seleccionades per a l'ocasió, la música era interpretada en directe per un sextet de veus, un quartet de corda, vibràfon, piano de cua i baix elèctric. Una posada en escena força clàssica però que aconseguia ficar-nos dins de la història.

Gris, la protagonista del joc, és una noia en blanc i negre que a mesura que avança el joc anirà introduint colors a la seva vida. Cada pantalla n'és un: el vermell, el verd, el blau, el groc. Pel camí, s'enfronta a perills que intuïm que són dins seu (el colom gegant, el peix que la persegueix), i fins i tot les branques dels arbres semblen els seus vasos sanguinis, i les ruïnes arquitectòniques, un món interior devastat.

En alguns moments trepidants, en magnífica sincronia amb la música, arribem a patir per la jove protagonista, que acaba convertint-se en una al·legoria emocional del fet de pintar. És possible que Conrad Rosset ens estigui parlant de la seva íntima relació amb l'art. El final de l'aventura té premi i té a veure amb el triomf de la bellesa i la pau interior. En directe és com una pel·lícula, però per acabar de ficar-vos dins de la història, proveu de jugar-hi. – Borja Duñó