Les Sueques: faldilles i soroll

El jove grup del Maresme, liderat per dues noies i amb les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon) entre les seves files, rescata el rock amb actitud dels 90 al seu debut homònim "No ens esperàvem que quedés tan guai", diu la Jazz del debut homònim de Mourn, el quartet que lidera amb la Carla; es van fer amigues gràcies a la música. "Amb els diners que teníem ens donava per dos dies d'estudi, així que ens vam fotre a tocar tots alhora i apa". La Jazz i la Carla -i els seus companys de grup, la Leia, germana de la Jazz, i l'Antonio- a penes havien nascut quan els grups dels quals el so de Mourn és deutor establien les bases del rock alternatiu dels 90. Però la Jazz i la Leia han mamat aquesta escena a casa: són les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon, Madee), amb qui van debutar a Germana. Parlem amb la Jazz de tot plegat. Quins músics et van inspirar per voler formar un grup? Quan vam començar jo estava en una època en què escoltava molt PJ Harvey, molta gent m'ha dit que es nota. Pensava que m'agradaria ser com ella, fer coses així de guais. I també veient el meu pare. Des de petita que l'he vist tocant, sortint de gira, gravant discos... Què li sembla a ell el disc? És súper fan, i diu que si tingués la nostra edat, estaria flipant. Hi queda alguna cosa de Germana, a Mourn? Hi som la Leia i jo tocant els mateixos instruments, i la connexió que tenim tocant és la mateixa, ens compenetrem molt bé. Les guitarres i les bases de baix són semblants. Però Germana ho vam g

Són el secret millor guardat de l'escena pop-rock subterrània de Barcelona, però per culpa de 'Toni Bravo' (2014) estem decidits a esbombar-lo No, Las Ruinas no són unes 'riot grrrls': són els tres paios de la foto. "Som un grup de constància", diu Edu Chirinos, peruà establert a Barcelona des de fa més d'una dècada, veu, guitarra i autor de les brillants cançons del trio. "Hi ha grups que ho peten a la primera, nosaltres hem anat a poc a poc. Potser a la gent comença a sonar-li el nostre nom i pensa que devem molar, si aguantem tant...". Ronden per l'escena musical subterrània de la ciutat des del 2010: 'Toni Bravo' és el seu cinquè àlbum perquè en fan un a l'any, els publiquen com a xurros per una qüestió de militància. "Si a un tema cal donar-li una tercera volta, ja el descartem", diu Jaime Bertrán, baix, també barceloní d'adopció des de fa el mateix temps, en aquest cas de Veneçuela. "Ens agrada que sigui una cosa molt fresca. La gravació també és ràpida, anem per feina", afegeix Toni López, bateria, nascut aquí. "I no tenim gaire paciència", rebla Bertrán. I els altres li riuen la gràcia. "Quan vam començar, la filosofia del grup era la baixa fidelitat -fa Chirinos-. Però a nosaltres ja ens agrada aquest so, perquè molts dels grups que ens agraden també sonen així, com maquetes". En les cançons de 'Toni Bravo', el seu disc més pop, destil·len influències sorgides del millor del punk dels 70, la nova onada i el pop independent dels 80, i el rock alternatiu dels 90. Sone

Ana García Perrote, guitarra i veu del quartet garage-pop femení, ens parla de conèixer Bobby Gillespie i sentir-se com si s'hagués colat al seu propi camerino Diu Ana García Perrote que en persona Bobby Gillespie "causa molta impressió: és com la reina d'Anglaterra". El líder de Primal Scream, el més il·lustre dels fans il·lustres de Hinds, se'ls va plantar al camerino fa quinze dies en un concert a Londres, i les noies van haver de fer l'escalfament d'abans de sortir a l'escenari al lavabo perquè els feia vergonya fer-ho davant d'ell. "Ens sentíem com el pequeño Nicolás, però no ens estàvem colant: era el nostre 'backstage'!". Perrote té 20 anys, i les seves companyes, entre 18 i 23. Són de Madrid i des que a l'estiu van penjar a la xarxa dues cançons -quan encara es deien Deers: els canadencs The Dears van 'convidar-les' legalment a canviar-se el nom- han esdevingut la sensació del pop de garatge internacional.Han connectat amb el públic amb cançons tan simpàtiques, despreocupades i senzilles com Perrote. "Se'ns nota que ens hem passat una pila d'anys a l'altra banda, a primera fila en els concerts, fent-nos morats sota els pits amb la barana de contenció. I encara ens sentim de l'altra banda", afirma.Convertir-te en 'the next big thing' et posa al centre de la diana, sobretot si no bases la teva proposta en el virtuosisme i si tens un grup de noies. "Ser dones i tenir èxit -segells indies i majors es disputen el seu debut, que gravaran a l'abril- és una evidència que meng

La companyia de dansa organitza els sopars-espectacle, una trobada íntima entre xefs, artistes i comensals Res sorprèn dels edificis industrials empolsegats del 22@, que podrien acollir des d'una rave fins a un film de terror. Ni de la companyia de dansa Les Filles Föllen, que presumien de fumar-se una cigarreta en 30 segons. Però sí que ens pica la curiositat que a l'Espai Erre, on tenen el despatx creatiu i local d'assaig Tuixén Benet i Margherita Bergamo, hagin decidit cuinar-hi sopars deliciosos amb espectacle incorporat. "Volíem trencar les barreres entre qui proposa i qui gaudeix, com en els nostres espectacles -revela Bergamo-, per això aquest acte social on els artistes i el públic es poden conèixer". La italiana no ens espera amb el plat a taula ni abillada per a l'ocasió, a diferència de la Loren, que en un dels cartells promocionals menja els espaguetis que la van convertir en qui va arribar a ser. Bergamo recita els menús que se serviran els Dijous Exquisits, amb silencis per emfatitzar que la carta només és el començament. Els feliços convidats a la seva taula són amics i vells coneguts per qui les artistes senten predilecció, a més dels vint afortunats que hi seuran a tocar, gairebé en la intimitat. Per al primer sopar han comptat amb Ada Parellada: la xef del Semproniana es va posar als fogons en un dels darrers espectacles de la companyia, que  tenia lloc afterhours perquè es feia una connexió amb l'Argentina i requeria d'un  refrigeri. Aque