Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Skrillex, el Messi del dance

Skrillex, el Messi del dance

Aprofitant que Sonny Moore desembarca a la ciutat, amb un Skrillex Takes Over Barcelona que el portarà dc. 26 al Moog, dj. 27 a The Bus de Razzmatazz, dv. 28 al BeCool i ds. 1 al Ker Club, busquem paral·lelismes entre el jove prodigi nord-americà del dance i l'ídol blaugrana

Sonny Moore
Skrillex. Sónar 2013
Per Javier Blánquez |
Advertising

Als premis Grammy del 2012 Skrillex va irrompre com la nova força del dance mundial: va arreplegar tres estatuetes -millor remix, enregistrament dance i àlbum electrònic- i va repetir la gesta un any després en les mateixes categories. Aquest any no li ha tocat res, malgrat participar a la banda sonora de 'Spring breakers', ocasió que han aprofitat Daft Punk per arreplegar-ho tot.

Però el gest de la poderosa indústria nord-americana va ser la consagració de qui és, actualment, la gran estrella internacional de la música de ball, personatge discutit (i fins odiat) pel públic purista però que ha obert la porta d'entrada al rave a una nova generació de joves que reconeixen en els seus temes una energia comparable a la de l'antic punk.

Skrillex és en realitat Sonny Moore, i sempre ha estat un emo, no només pel seu icònic pentinat llarg a un costat del cap i rapat a l'altre: va patir assetjament a l'escola i greus problemes d'autoestima, però sempre va trobar un refugi en la música. Afirma que el seu ídol de joventut va ser Aphex Twin, tot i que el primer contacte professional amb l'escena va ser cantant en una banda hardcore, Second To Last.

Va ser un trànsit furtiu, en realitat: aprofitant un problema de veu, Skrillex va tornar a l'electrònica i ha fet seu un estil vibrant i imitat: ritmes convulsos heretats del dubstep anglès, amb una injecció de soroll, vibracions sísmiques i exageració del recurs del 'drop', el seu signe personal: als seus tracks sempre arriba un moment en què, després de la calma, arrenca una tempesta sorollosa on el baix es torna salvatge.

Que és, ni més ni menys, que el que van fer Nirvana amb el grunge: si la música electrònica actual té avui un Kurt Cobain, un personatge icònic i generacional, aquest és sense cap mena de dubte Skrillex. Per cert, va actuar al Sónar passat amb una samarreta del Barça: intel·ligent i diplomàtic.

Si volem un paral·lelisme amb Messi, el blaugrana amb la seva màgia ha obert la porta a una nova fornada de nens que estimen el futbol, de la mateixa manera que Sonny Moore ha escombrat el rock i el rap com a primera opció musical entre els joves dels Estats Units per portar-los a l'electrònica. A partir de petites gestes es conquereixen els cims del mite.

Més entrevistes

Música, Pop

Entrevista a Arcade Fire

Els qui van ser la banda més trista de l'escena indie, ara munten festes discos inspirades en el vudú. Qüestionem el líder Win Butler pel seu nou amor pel lamé A les nou del vespre m'afegeixo a la cua de ben bé un miler de persones a l'exterior d'un inhòspit magatzem al Brooklyn més profund. Tothom vesteix formal, com es demanava. Sembla que estiguem a punt d'embarcar-nos en una festa sexual secreta, però en realitat som allà per a una cosa encara millor: un concert d'Arcade Fire.A dins l'atmosfera és menys d''Eyes wide shut' i més de discoteca clandestina. La gent balla un tema de Marvin Gaye sota la llum de mitja dotzena de boles de miralls. Podríem ser al 1977, el moment àlgid del disco, quan tot acabava a la pista de ball. "Per això m'agrada tant Nova York!", diu un home amb barret i tirants mentre la cançó s'apaga i arrenca el xou. Abillats amb vestits blancs acabats de planxar, Arcade Fire no malgasten ni un segon i es llancen al palpitant ritme alimentat de bongos del senzill 'Reflektor'. És una cançó que combina la inimitable perícia disco del seu nou productor, James Murphy (conegut per l'etapa al capdavant d'LCD Soundsystem), amb l'obsessió dels canadencs pels mons amagats, les llums que fan pampallugues i la realitat il·lusòria. "Ens enamorem, sols sobre l'escenari, en aquesta era reflectant", canta el frontman Win Butler, en part al públic, en part a la seva dona, Régine Chassagne, que toca al seu costat.Val la pena reflexionar sobre com han arribat de lluny el se

Música, Dance i electrònica

Entrevista amb Pet Shop Boys

El duo de pop electrònic de Londres arriba al Sónar amb nou espectacle, Electric, concebut pel mateix equip que va crear la seva brillant anterior gira. Compte que enrampa. L'anterior gira de Pet Shop Boys, Pandemonium, va ser un espectacle brillant que a Barcelona vam poder veure dos cops: el 2009 al Poble Espanyol i el 2010 al Primavera Sound, en l'edició del desè aniversari del festival. Ara, el veterà duo de pop electrònic londinenc torna per celebrar els 20 anys del Sónar, amb la triple estrena dels seus dos últims discos, el reflexiu 'Elysium', publicat al setembre, i l'explosiu 'Electric', previst per al juliol, l'onzè i el dotzè de la seva carrera, i del nou espectacle amb què els presenten.Neil Tennant i Chris Lowe l'han batejat amb el nom del disc encara inèdit, que els ha produït Stuart Price, àlies Jacques Lu Cont i mà dreta de Madonna durant la primera dècada del segle. I pels dos primers avançaments, les bombes per a la pista de ball Axis i Vocal, és evident que el xou semblarà fet a mida per al Festival de Música Avançada.Esteu en un període molt creatiu.NEIL TENNANT Ha estat una fase creativa molt intensa, hem fet dos àlbums en només dos anys, i ha estat genial. Elysium m'encanta, espero que la gent apreciï els dos discos i que Electric no l'eclipsi. Quan fa tant de temps que rondes, de vegades no es dóna prou valor a les coses que fas! A què es deu aquest bon moment?N.T. Crec que aquest període tan fructífer va començar quan vam fer El cuirassat Potemkin fa

Advertising
Música, Dance i electrònica

Quan Karl Bartos era membre de Kraftwerk

El músic alemany publica 'Off the record', disc amb material de l'època en què era percussionista dels pioners del pop electrònic "Recorda que a finals dels 70 no teníem ordinadors, i que els telèfons eren enormes", diu Karl Bartos, mirant de reüll amb un somriure l'iPhone amb què gravo la conversa. Karl Bartos (Berchtesgaden, 1952) va ser el primer dels membres de l'anomenada 'formació clàssica' de Kraftwerk -la dels discos que formen el catàleg canònic del grup, d''Autobahn' (1974) a 'Electric Café' (1986)-, a dir a Ralf Hütter, l'únic que ara hi roman, que ja l'havia vist prou.Això va ser als 90, la dècada més activa de la carrera de Bartos, amb el projecte Electric Music i el supergrup Electronic amb Johnny Marr (The Smiths) i Bernard Sumner (New Order), i que va tancar el 2003 amb 'Communication', publicat amb el seu nom i cognom i que incloïa el senzill '15 minutes of fame'.Deu anys després ara torna amb 'Off the record', un disc que té com a matèria primera el diari sonor que Bartos va gravar durant l'etapa amb Kraftwerk. "Es tracta de retrobar-te amb el teu jo jove -explica-. Vaig agafar idees d'aquell passat i les vaig portar al present. El que volia era combinar aquestes dues eres, reavaluar les meves idees. Així que el disc és 100% el meu antic jo i 100% el meu jo actual".Com vas arribar a Kraftwerk?Durant set anys vaig tocar les percussions afinades en una orquestra. Com a estudiant de música als anys 60 i 70, sobretot si eres un percussionista, estaves molt fami

Música, Festival de música

Dinos Chapman, criatura de la nit

L'iconoclasta artista visual s'ha independitzat per fer un disc al seu soterrani. Time Out penetra al seu cau Més Sónar Prepara't pel Sónar Una selecció de botigues perquè estiguis a punt per la cita de l'any Top 5 El millor del festival electrònic segons la tria dels experts de Time Out. 20 anys de festival Entrevistem els organitzadors i ideòlegs del Sónar, Enric Palau, Sergio Caballero i Ricard Robles. L'agenda del Sónar Les cites del certamen, dia per dia. Per preparar-vos l'agenda. Menjar prop del recinte Que l'electrònica no us faci descuidar l'estómac, 10 llocs on omplir el pap a prop del festival. L'Off Sónar 2013 La vida nocturna de la ciutat no s'atura, també fora del festival. Apunts originals de Goya gargotejats amb grotescos caps de clown. Maniquins de nens que tenen un penis allà on hauria de ser-hi el nas. Una detallada visió d'un infern nazi. Per aquest tipus d'agradables obres són coneguts Jake i Dinos Chapman. Aquests impactants germans van capgirar el concepte de bon gust durant el boom de l'art britànic dels 90. I, si bé continuen practicant el terrorisme amb l'stablishment de l'art, Dinos ha trobat temps per tirar endavant un projecte en solitari, l'àlbum de debut 'Luftbobler', que ha gravat al soterrani de la seva casa a Spitalfields, a Londres.Avant-techno provocadorÉs d'esperar que una persona que té una pintura original de Hitler penjada a l'estudi de gravació (tot i que de cara a la paret), faci un LP tan provocador com 'Luftbobler', una a

Advertising
Música, Dance i electrònica

Entrevista a Trust

Orgia de pop homoeròtic L'any passat no va haver-hi cap altre disc com el debut de Trust. Lluny de l'estil dominant a l'escena independent canadenca –on els dos extrems són un tipus de rock èpic i una mena de pop electrònic entremaliat–, el que feia Robert Alfons, fotògraf de professió ficat a fer cançons, era retre un homenatge a estils que havien estat clau en la seva primera joventut: el pop gòtic, l'EBM i l'eurobeat; és a dir, una mescla entre Depeche Mode, Front 242 i Ace of Base, amb poderosos arranjaments de sintetitzadors que de tan freds semblava que tallessin l'aire. Però la veritable clau de l'estil de Trust està en la veu d'Alfons, capaç d'arribar a registres greus inquietants, tant que semblen sortits de l'infern. "Si estic molt malalt puc arribar a cantar molt greu –explica–. No és una tessitura forçada, el to greu m'és més natural que els registres aguts". Hedonisme sintètic de cambra foscaTot l'àlbum de debut de Trust, titulat 'TRST' (2012), és un homenatge a un estil de vida, cosmopolita i aficionat a les rutes de la nit gai de les grans ciutats: les seves cançons tenen títols com 'Gloryhole' o 'Dressed for space' que fan pensar en trobades a les fosques a clubs d'accés restringit, amb música a un so elevat i amb gran risc de contagi de malaltia venèria. La portada del disc, fins i tot, és la imatge d'un transvestit atrotinat que es va trobar una nit a un club de Toronto. Ell no se n'amaga -"és com un viatge a tota velocitat en el temps, cap al que significav

Música, Dance i electrònica

L’educació sentimental de bRUNA

La música d'aquest productor de música electrònica de Barcelona no s'esgota a trenc d'alba: dura per sempre. Presenta 'Thence' al Sónar Si el concepte de música electrònica només us fa pensar en un jovent sense rumb i que reacciona amb xivarri als ritmes de ball més grollers, valdria la pena que paréssiu atenció al que fan dos productors de Barcelona: el gran triomfador del 2012, John Talabot, i el presumible artista clau del 2013, bRUNA, que acaba de publicar el seu segon àlbum després d'un silenci de tres anys. A tocar de la trentena, són artesans del so sintètic que entenen que la música feta amb màquines ha de transmetre emocions. Després, com una extensió lògica del primer supòsit, ha de fer ballar. En qualsevol cas, la intenció és nodrir el públic amb una música que aspira a transmetre més veritat que artifici. La música t'ha de fer bullir per dins"No entenc la superficialitat de segons quines músiques", assegura bRUNA –nom real, Carles Guajardo–. "Crec que la música t'ha de fer bullir per dins, ha de saber despertar en tu sensacions molt íntimes". Ara, molts entendrien aquestes afirmacions com a anacròniques: en alguns temples d'oci de la ciutat s'ha posat massa de moda sortir de nit preocupant-se més per la lluentor de les sabatilles o com conjunten el pentinat i la gorra, i la música no és tan vital com ho va ser durant un temps. Aquesta és una de les raons per les quals molts aficionats a l'electrònica aposten per sortir poc -i selectivament- per concentrar-se en l'

Advertising
Música, Dance i electrònica

Entrevista a Ólafur Arnalds

El músic islandès porta al Sónar una proposta a mig camí entre l'electrònica i la música contemporània Durant dècades ha existit el mite que la música clàssica i la popular no s'entenen i que la distància entre ambdues formes de concebre la composició de sons és insalvable. Una és més complicada que l'altra, diuen, i també més elitista, requereix coneixements i paciència; l'altra és més lleugera i, per tant, no s'ha de prendre seriosament. Aquest mite no és cert -o la generalització és injusta-, i per anar destruint-lo a poc a poc la nova generació de compositors que funcionen alhora en el camp de la música contemporània -amb partitura i petites formacions de cambra- i el del pop és de gran ajut, perquè fa que uns públics que normalment no es mesclen trobin espais en comú. Per a Ólafur Arnalds, jove islandès de 27 anys que ha escrit música per a orquestra, per a pel·lícules i per a cantants pop, aquesta divisió no s'ha de produir. "La música només és música; som nosaltres els que ens hem inventat nocions de classe, elitisme i gèneres", diu abans de participar a la vintena edició del Sónar. I afegeix: "No es tracta de fer música que construeixi un pont entre dos mons, sinó d'eixugar l'aigua que hi ha a sota". D'un segell 'indie' a DeccaTot i ser molt jove -com ho són companys de generació com Nico Muhly, Francesco Tristano o Nils Frahm, gent amb estudis clàssics que han compost rèquiems, han interpretat Bach i han fusionat els llenguatges postromàntics amb el techno i l'indie-

Música, Pop

Entrevista a Antony and The Johnsons

Canta les seves cançons favorites al nou espactacle 'She's so blue' L'últim cop que Antony Hegarty va cantar a Barcelona ho va fer entre les muses del Palau de la Música per presentar 'The crying light' (2009), el seu tercer àlbum i el que seguia a 'I am a bird now' (2005), que va ser el que va donar a conèixer a tot el món la seva prodigiosa veu sense sexe. Ara l'Antony torna en la primera edició del Festival Jardins de Pedralbes, però no ho fa per defensar 'Swanlights' (2010), l'últim disc que ha publicat, sinó que ve amb 'She's so blue', un espectacle de versions gairebé inèdit: serà el segon cop que es representa després d'estrenar-se a París. "El 80 % del xou són versions de les cançons que més m'agraden del món -explica l'Antony des de Nova York- però també en faré algunes de les meves. La majoria són cançons d'amor". Com la primera vegadaEl repertori el formaran temes que l'Antony ja ha cantat abans, com 'Candy says', de The Velvet Underground, o 'If it be your will', amb què va participar al tribut a Leonard Cohen 'I'm your man' (2006). Serà el director musical d'aquest documental, Steve Bernstein –col·laborador de Lou Reed i en un parell de discos de l'Antony Hegarty–, qui liderarà el septet de músics de jazz que acompanyarà el cantant a Pedralbes. "Hem treballat durant molt de temps en els arranjaments perquè transmetessin una emoció honesta –explica l'Antony–. Són cançons amb les quals emocionalment connecto molt, amb les quals he caminat", i que li serviran per h

Advertising
Música, Rap, hip hop i R&B

Entrevista a Mala Rodríguez

La poderosa MC de Cadis mossega al nou àlbum ‘Bruja’. Recomanem de tot cor acostar-s’hi, però amb cautela Mala Rodríguez, ‘Bruja’ El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mario Bros? O rigut amb 'Humor amarillo'? Doncs aquest fenomen ja dura segle i mig, com bé demostra l’exposició 'Japonisme. La fascinació per l’art japonès' al CaixaForum. Tot va començar el 1868, quan, després de segles d’aïllament, el Japó va reobrir els seus ports al comerç internacional. No avançaré esdeveniments, però al carrer de Ferran, per on ara passen la majoria de les manifestacions, hi havia fins a sis botigues de productes japonesos. I a Barcelona, dos museus dedicats a l’art japonès s’anunciaven a les guies turístiques. Hi havia grans col·leccionistes d’art japonès, com Josep Mansana, que va arribar a reunir més de 3.200 obres de gran qualitat.Deia que tot va començar el 1868. París va ser el gran centre comercial de productes japonesos. I Barcelona estava a 24 hores en tren de la capital francesa. Tots els artistes catalans que passaven per París n’estaven assabentats. Fortuny va ser el primer. Més endavant, Santiago Rusiñol o Darío de Re

Advertising