Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Si l'oncle Vània tingués 20 anys

Si l'oncle Vània tingués 20 anys

Les Antonietes ens expliquen que l'obra de Txékhov va ser escrita per a temps com els d’ara

Vània
©David Tarrasón
Per Andreu Gomila
Advertising

Joan Ollé, el veterà director de teatre, es va trobar un dia Pep Ambrós Munné i li va demanar en què estava ficat. L'actor li va confessar que estava assajant el paper d'oncle Vània. I Ollé, sorneguer, li va dir: "Et falten 40 anys!". En Pep no creu que tenir 26 anys sigui un problema per ficar-se en la pell del protagonista de Txékhov en l'obra que ell i la seva companyia, Les Antonietes, han estrenat al Lliure, el pas més decidit i ferm que ha fet la tropa que lidera Oriol Tarrasón. El mateix Tarrasón, que la dirigeix, i que és el més vell de la companyia, assegura que les crisis personals són les mateixes, tant si en tens 50 com 30.

Vània és un home que s'ha adonat que el món se l'ha menjat. Rondina, beu com un cosac. Munné entén que Txékhov va pensar un personatge tacat per un passat que creu haver llençat per la borda, i que empina el colze per inventar-se una vida millor. Mentrestant, es pregunta quin futur l'espera. I aquí, en el demà, l'actor s'hi ha aferrat com un clau roent. "He pres decisions errònies, l'he cagat, no veig el futur, i penso: com collons arribaré als 60?", matisa l'actor. Al seu costat té Mireia Illamola, Iélena, la jove esposa de Serebriakov (Arnau Puig), de qui es va enlluernar i s'hi va casar, "tot i saber que al seu costat s'enfonsaria". Enmig trobem Bernat Quintana, Astrov, el doctor que les fa tornar boges, encara dempeus, tot i que és conscient que és a punt, ell també, d'enfonsar-se.

Tarrasón deixa clar que l'única clau per portar a escena aquest text és la transparència, intentar "tocar el queixal" de l'espectador. No és una tragèdia, tot i les circumstàncies ultradecadents que descriu. Però tampoc no és una comèdia, malgrat les escenes hilarants del text, que ens faran riure, segur. El director, de fet, assegura que, vist des de fora, el que ve de gust, quan veus aquella colla de personatges perduts en la immensitat d'una vida que els ha devorat, és abraçar-los, i dir-los: "tranquils, tot anirà bé".

Quintana ja té experiència en Txékhov per haver estat a les malaurades 'Tres germanes' de Carlota Subirós. A Oncle Vània, amb la seva tropa, juga un paper diferent i no és un mer comparsa. Amb aquest text li ha passat una cosa que no havia experimentat mai. "Txékhov et demana implicació total, fins i tot personal", assegura. No hi poden haver artificis, ni mentides, ni tan sols estètica. "No et deixa mentir", rebla Munné. "L'obra et diu: o fas això o vas a prendre pel sac", afegeix, gràfic. Ja sabem que l'edat ajuda a assumir els reptes amb més passió, però després del formidable 'Stockmann' que ens van servir fa uns mesos, no dubtem ni una mil·lèsima de segon davant de 'Vània'. Assagen des del setembre passat, gairebé cada dia, per fer el do de pit.

L'edat és un grau, diuen, però damunt d'un escenari, amb un Txékhov com aquest entre mans, no vol dir res. Millor, potser, ser jove, i assumir un text de finals del segle XIX que se'n riu de nosaltres des del passat i que, segons Illamola, planteja les mateixes preguntes que podem fer-nos avui i desplega les mateixes pors a què ens enfrontem avui. L'autor rus, diu Tarrasón, es pregunta per què l'ésser humà, que pot crear coses meravelloses, es dedica a destruir. En les nostres mans, i les de Vània, Astrov o Iélena, està canviar les coses. Comencem, doncs, amb una abraçada.

També t'agradarà

Advertising
Advertising
Advertising
Advertising
Teatre

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Teatre, Comèdia

Més Guapo que mai

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Mostra'n més
Advertising