[title]
Un fantasma recorre l'escena del heavy metal i és un fantasma viu i sense arrugues: la banda sueca Ghost s'ha consolidat com el grup –jove– líder del 'mainstream' del metal internacional: el seu disc 'Impera' (2022) va ser número u als EUA, Suècia (fins i tot a Espanya). La banda liderada pel vocalista Tobias Forge –que a l'escenari encarna una dinastia d'antipapes satànics– portarà al Primavera Sound el dijous 1 de juny el seu molt teatral espectacle, amb un EP de versions nou, 'Phantomime', on espremen tot el suc melòdic a cançons de Maiden però també de Tina Turner, Genesis, Stranglers i Television. Parlem amb Tobias Forge, l'antipapa en persona.
És el vostre tercer EP de versions, i fins ara n'heu fet de Depeche Mode, Pet Shop Boys o Eurythmics. Per què aquesta fixació a tocar pals fora del metal?
De jove, totes les cançons que escrivia, fins i tot les de metal brutal, estaven basades en les estones que passava escoltant pop a la ràdio. La primera versió que vam fer amb Ghost va ser 'Here comes the sun' dels Beatles, el 2010, perquè només teníem 35 minuts de repertori propi! Com diu el refrany suec, vam tastar la sang a les dents: fer versions et permet entendre la música, allargar el repertori i dirigir el teu públic més jove cap a allò que estimes.
Toqueu al Primavera Sound, un festival molt divers, molt diferent dels de heavy metal.
Sí, i ens encanta. Sempre hem tingut el luxe de tocar a festivals molt diversos. Quan érem una banda petita, hi havia una norma no escrita que ens permetia tocar en un festival 'mainstream' i en un altre de heavy, i no hi havia cap problema, perquè no hi havia competència entre ells. Hem cultivat un creixement entre gent que va a festivals generalistes i fans del rock dur, que els pot agradar una banda com The 1975 i també la nostra música. Des del principi no ens vam relegar a la casella del metall.
Els músics de metal suec, sempre amb un peu en la brutalitat i l'altre en la melodia. És per alguna cosa de l'aigua o el menjar?
Bona pregunta! Tenim un folk melòdic i malenconiós. Abba va tirar la porta a terra amb una cullerada de pop estil Beach Boys i una altra de folk suec. Abba és la nostra música folk, en realitat. Una mica més tard, gent com Europe o Roxette va fer que les bandes veiéssim –fins i tot les que veníem del metall extrem– que teníem la possibilitat de triomfar. Que si volies formar una banda, podies. Part de la culpa la té l'estat de benestar suec: si de ben jove volies fer una banda, et pagaven les classes i el local d'assaig, sobretot si eres de classe obrera. Si eres mal músic, no podies culpar el sistema! Es va aconseguir una empenta global, digues efecte bola de neu, digues sincronicitat, que ha convertit la música sueca en una exportació internacional de primer nivell.
El teu personatge ha evolucionat, també les teves lletres. El 2010 parlaves de sacrificis humans a Satanàs, a 'Impera' (2022) et refereixes a l'ascens del feixisme o reivindiques el feminisme en la figura d'Hipàcia.
Vaig escriure les lletres del primer disc tancat en mi mateix, no tenia ni idea que li podria interessar a un grup ampli de gent. I quan estava a punt de sortir el disc, vaig entendre que hauria d'haver posat una mica més de claredat a les lletres, que havia de portar-les un terreny que no fos el de la ficció. M'agrada fer servir la retòrica del metal de vella escola, aquestes imatges luciferines per il·lustrar una cosa que el 95% de vegades no és el tema de la cançó. Les imatges són allà perquè la cançó sigui atractiva per a algú com jo. Comparo una força violenta d'avui en dia com el feixisme amb el Dimoni, tot i que filosòficament són pols oposats.
L'estat del benestar és responsable en part del triomf de la música sueca
Ja et demanaré per això després. 'Impera' és el vostre disc més radiofònic, més comercial. Tornades gegantines i melòdiques, una gran producció i guitarres netes. A estones sembla Boston, el daurat rock FM i AOR americà de finals dels anys setanta.
Soc un gran fan de la música lo-fi i el rock brut –m'encanta Sonic Youth– però estimo la música pop, el rock FM i l'AOR. I Boston és l'expressió quintaessencia'l d'aquest estil. 'Don't Look Back'! Quines grans cançons! Que ben tocat! Són una influència essencial en Ghost, fins i tot en els inicis de la banda, quan el muscle de la producció no estava massa entrenat. Des d'un principi volia combinar metal atonal amb AOR. No puc cantar com GG Allin, el rollo punk estripat, però sí que podria tocar la guitarra i fer cors en una banda com Boston.
La vostra dualitat és molt interessant. En cap xou com el vostre he vist una mescla de vells metalers i adolescents i nens! I els joves eren fans, no acompanyaven els adults.
És molt natural i bonic que tinguem la capacitat de mesclar aquestes edats. Al principi, tocàvem al davant de 500 persones i m’angoixava la barreja de públic indie i metalers de tota la vida. Ja saps, aquella mena d'elitisme que coves quan ets l'únic nen heavy a l'escola: "No pots portar la samarreta d'aquesta banda si no la coneixes tan bé com jo". Però no hi ha hagut mai cap problema. I ara veig que tenir una audiència tan diversa és preciós! Pensa en KISS: primer eren una banda per a adolescents i després es van convertir en una banda per a nens de dotze anys. I als vuitanta es van treure el maquillatge per atreure les ties!
Potser el fet transgeneracional rau a tenir un xou de rock teatral, espectacular i humorístic com pocs n'hi ha.
Hi ha un aspecte que no passarà mai de moda en l’entreteniment. Tenim un xou molt calculat i perfeccionista, vull que tot surti perfecte, però he descobert que a vegades allò que fa que un xou sigui bo és que la caguis una mica, heheh. I això, ja ho saps, és molt entretingut. Per experiència he descobert que equivocar-te pot fer que un espectacle sigui encara més bo.
Tornem al dimoni. La teva entrada de la viquipèdia diu que, d'adolescent, "et vas tirar de ple als braços de Satanàs". Què significa, això?
No vinc d’una llar cristiana, però sí que hi havia elements fora de casa amb una influència cristiana molt forta. Amb set anys, tenia una professora a punt de jubilar-se que era molt cristiana, amb aquella aura de beata hipòcrita de merda marca de la casa. Ens deia, literalment: 'ara no ho permeten, però si pogués us apallissaria'. Era malvada, i em detestava.
El satanisme en la cultura pop no té res a veure amb el Mal de la Bíblia, sinó amb tot allò llibertari i progresista
L'autoritarisme a l'escola i els professors rancis poden fer molt mal.
De ben petit, em vaig adonar que certs advocats del bé i la llum en la meva vida eren tot el contrari. Eren malvats, gent empoderada pel simple fet de ser més gran i que prenia decisions per mi. Vaig entendre que el satanisme en la cultura rock i pop no es refereix al Mal de la Bíblia, sinó que té a veure amb tot allò llibertari i progressista, amb una terra rodona i no pas plana, amb el civisme i la tolerància. Mira el cristianisme: una religió en teoria 'bona' comporta conservadorisme i regressió. Aquesta paradoxa és interessant. Per això, a l’escenari simulem una cerimònia: els rituals són reconfortants, per això la gent ha perpetuat l'església a través dels segles, tot i que els faci sentir com una merda. Nosaltres volem representar l’autoritarisme i la religió d’una manera divertida, sense la part de la culpabilitat.
Per cert, el 2019, quan vau telonejar Metallica, vas anar a fer unes birres al Hell Awaits, que és un bar heavy al Raval, clàssic dels bars de rock de Barcelona. Hi tornaràs, aquest cop?
Possiblement! M'agradaria, no sé si tindré temps, però. Sovint no tinc temps ni de veure els grups que m'agraden, no sé si podré veure Pet Shop Boys o Depeche Mode. Però m'agradaria tornar-hi, és un baret molt maco!
NO T'HO PERDIS: Els millors concerts del 2023 a Barcelona
Llegeix el número de maig de Time Out Barcelona amb entrevistes, reportatges i les millors recomanacions d'oci i cultura de la ciutat
