[title]
Si em permeteu el joc de paraules, a vegades la realitat supura la ficció. Definim supurar: "El procés en què una ferida o infecció produeix, forma i expulsa pus. És una manifestació de defensa de l'organisme". El restaurant Can Lluís, quasi centenària institució de la cuina popular catalana del Raval i de Barcelona, i un punt clau de reunió del món del teatre, el 2021 va tancar.
La família Rodríguez-Ferrer eren els llogaters a Cera, 49 des del 1929. Poc abans dels estralls de la covid, l'havia comprat un fons d'inversió –l'administrador de la finca va fer de frontissa comissionista entre els propietaris de l'immoble i els inversors– i anys de mòbing immobiliari van culminar en un episodi de desnonament amb pany canviat, ocupacions i judici.
Aquest episodi dramàtic, digne d'un thriller, és el material del que es nodreix la sèrie de televisió Ravalejar, creada per Pol Rodríguez i dirigida per ell mateix i Isaki Lacuesta. Deia que supura? Ravalejar –que s'estrena el 22 de de maig a HBOMax i ha fet història sent la primera sèrie sèrie espanyola que participa en la secció oficial de la Berlinale– té un component curatiu, d'exorcisme personal. En Pol Rodríguez és fill d'en Ferran Rodríguez i la Júlia Ferrer, tercera generació d'un restaurant que no ha passat a la quarta.
"L'altre dia el meu pare em deia: 'Ara estic molt millor'. El cinema dona aquesta possibilitat de revisitar les coses, de repensar-les i de tornar a fer un discurs. Ens ha ajudat a revisitar un procés traumàtic i fer-ho des de la distància, de manera més analítica, i això t'ajuda a entendre'l", m'explica Rodríguez. Seiem al Guixot, un restaurant ravaler a 100 metres de Can Lluís, aquest darrer reobert sota una nova propietat.
Un restaurant de veritat
Si quelcom transmet la sèrie, és amor i enteniment per l'ofici de l'hostaleria (molt realista: The Bear al costat d'això és Star Wars). Qui escriu, fa un any va passar per davant de l'antic Mesón David, i es va pensar hi reobria Can Lluís. "No, és el rodatge d'una sèrie", em van dir. "Tenia molt clar que havia de ser un decorat real; havíem d’agafar un edifici sencer al Raval que estigués buit, per poder recrear aquest espai de la manera més fidedigna possible", diu el director. "Era molt divertit, perquè durant el rodatge venien molts veïns a veure si podien dinar", recorda.
El realisme de les escenes de cuina arriba al punt de què "vam poder construir tot un restaurant de veritat: funcionaven les planxes, la fregidora, la campana extractora... Funcionava tot perquè els actors poguessin viure les escenes com si fossin reals", explica Rodríguez.
El pitjor que es pot fer amb un creador de ficció és demanar-li què hi ha d'ell en la narració. O sigui que ho deixo per a la segona pregunta! "Molta cosa. Tot i que és una faula, viu de moltes experiències del dia a dia del restaurant. Neix d'una venjança poètica i cinematogràfica meva sobre uns fets que ens van passar a la família. Et diria que potser els primers 17 minuts són el que més s'apropa a la meva vivència; a partir d'aquí, tot és una invenció que ha sigut molt divertida d'escriure".
Thriller sense pistoles al Raval
Ravalejar és un thriller sobre l'especulació immobiliària a Barcelona i al Raval: "Volia fer un thriller sense pistoles, trencant una mica els motlles del cinema que estem acostumats a veure, però amb una problemàtica tan estesa a tota la ciutat que tothom s’hi pogués sentir identificat. Tots, en un moment o un altre, tenim algun problema amb els contractes de lloguer o de compravenda", valora Rodríguez.
L'ànim de fer-ho "de la manera més realista possible" va portar al director a estudiar els fons voltor i a entrevistar-se amb directius d'aquest món. I si alguna cosa n'ha après, és que el que ell tenia preconcebut com a "una lluita de classes molt definida, amb bons i dolents, en realitat és tot un sistema basat en la pressió de l’un sobre l’altre. Això és el que Ravalejar explica: com les pressions des de la direcció d’un fons d’inversió afecten fins i tot una nena pakistanesa de segona generació del Raval. Com ens anem pressionant i angoixant els uns als altres per intentar sobreviure en una ciutat on s'especula amb un dret fonamental com és l'habitatge, que no ha de ser un bé de consum sinó universal".
"Qui s'ha de sentir al·ludit per 'Ravalejar' és la classe política"
Aquí no hi ha cap advocada amb papers Deus ex machina que salvin la bona gent, ni la sèrie vol fer enrojolar els directius: "Qui s’ha de sentir al·ludit és la classe política, que ha d’establir unes regles del joc. Si tu no les estableixes o són desiguals, la gent es mou pel territori amb el que té. A part d’això, hi ha l’ètica de cadascú: fins a quin punt has de poder pressionar els que tens a sota per obtenir més benefici. Tot això és una responsabilitat personal de cadascú, més enllà de si treballes en un fons d’inversió o tens un restaurant. A la sèrie, els bons no són tan bons ni els dolents tan dolents".
De fet, el protagonista, l'Enric Auquer, es tira a la delinqüència per una bona causa: amb Ravalejar, Rodríguez ens pregunta "fins a quin punt és lícit saltar-te una llei que no et protegeix. Tenim el dret a saltar-nos-la o no? Apel·lem a la queixa, a la rebel·lió i al fet de demanar responsabilitats", conclou.
"Fins quin punt és lícit saltar-te una llei que no et protegeix?"
Qui visqui o hagi viscut al Raval entendrà i segurament estimarà Ravalejar, un barri en permanent mutació però que no es lliura de l'estigmatització i certa incomprensió per bona part dels barcelonins (havent-hi passat jo 12 anys, m'he sentit dir sovint per barceloníssims companys de feina: "Però com pots viure allà? No t'atraquen cada dia?". Doncs no). "És veritat que la situació de precarietat de molts veïns és complexa, però quasi ningú parla que és el barri amb el major nombre d’associacions i ONGs d’Europa. I una de les satisfaccions de Ravalejar ha estat poder treballar amb la gent del barri i veure com funciona aquest teixit veïnal", expressa, satisfet.
"El Raval és complex, però ningú diu que és el barri amb més associacions veïnals d'Europa"
El Raval, prossegueix, ha sigut així tota la vida: "Des del segle XII era on hi havia els hospitals del centre històric. I també ha estat on la gent venia a passar les nits de festa; sempre ha sigut un barri acollidor i hospitalari. Primer amb la immigració de la resta d'Espanya i ara amb els immigrants de tot el món. I ja sabem com va això: l'estigmatització va molt bé per guanyar vots i fer campanyes", rebla.
Un altre tema de fons de Ravalejar és el debat entre tradició i modernitat urbana. "Com hem de progressar i què deixem enrere? Tots aquests espais que donen identitat a les ciutats, si desapareixen, què ens queda d'aquella memòria?" es pregunta el director. Al mateix temps, "hi ha una cuina on hi ha un conflicte generacional familiar: debaten si seguir amb un menjar tradicional, una carta de cullera, o canviar per captar clientela moderna i turisme".
La sort de créixer i viure en un restaurant
Cal demanar Rodríguez si passar tota la vida a Can Lluís ha influït en la seva vocació artística. "Sí. Sempre va ser un lloc de reunió d'actors, amb converses de polítiques, cultura i economia. A més, anaves a sopar allà i no sabies com acabaves: potser a la una de la matinada venien uns gitanos i es posaven a tocar rumba, tancàvem la persiana i ens hi quedàvem fins a les cinc del matí. Era un espai on podien passar moltes coses".
"He après molt de cinema entre les taules d'un restaurant"
Però a ell sobretot el que va passar-li va ser molta feina i aprenentatge, des dels 12 fins quasi als 40. "Cada divendres i dissabte estava al restaurant, rere la barra, netejant gots, mentre els amics anaven al cine. És una infància diferent però viscuda amb molt d’amor i afecte. La majoria de la gent no pot viure això de compartir taula amb moltíssima gent i aprendre de qualsevol client que entra per la porta". De fet, creu que "l'hostaleria té molt a veure amb el cinema, perquè té aquesta part de comunicació i hospitalitat amb la que em sento molt identificat, i molt de cinema jo l'he après entre les taules d'un restaurant".