Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Sempre estem fent deures!

Escrit per
Pere Vall
Publicitat

Reciclar-te i informar-te, o empobrir

És llei de vida cinèfila: mai hauràs vist totes les pel·lícules que s’han fet des del 1895 ni mai estaràs al dia en qüestió de novetats de la cartellera. Sobretot, si cada divendres s’estrenen una dotzena de pel·lis. Algunes d’elles, amb poques còpies i fora de la teva àrea. O en horaris criminals, impossibles de combinar amb les teves tasques quotidianes de persona decent. A tot això se li afegeix una tasca suplementària: què passa quan llegeixes una crítica o escoltes una entrevista, i l’una i l’altra estan plenes de referències a cineastes i films del passat? Quan el reflexionador, en el primer cas, i el personatge entrevistat, en el segon, amaneixen el seu discurs amb referents que potser no controles, amb exemples que no visualitzes i paeixes, amb comparacions que s’escapen dels teus coneixements. És el moment de fer els deures. O de fer un repàs en determinades assignatures. Cinema neorrealista? Nouvelle Vague? Comèdia de Hollywood dels anys 40? La cartellera actual t’obliga a reciclar-te per, com a mínim, enfrontar-te a tres estrenes amb tots els seus elements controlats i poder fer la millor i més detallada de les anàlisis.

Los hermanos Sisters

Un western d’Audiard o de Ford?

Estic parlant de 'Los hermanos Sisters', de Jacques Audiard, un realitzador que, per començar, ha dit que el western és tema secundari en la pel·li que protagonitzen Joaquin Phoenix, John C. Reilly i Jake Gyllenhaal. Que la seva història, extreta d’una novel·la de Patrick Dewitt, i els seus interessos estaven en una altra banda. Em sembla perfecte i respectable, però llavors arriba la crítica i estableix paral·lelismes entre el film del director de 'De óxido y hueso' i el 'Dos cavalquen junts' del 1961. Jo he vist tres o quatre vegades la pel·li de John Ford, i la tinc força fresca. Cal que les noves generacions la coneguin per tenir una visió més completa i rica de 'Los hermanos Sisters'? ¿Cal que un crític de 20 anys, per posar una edat tendra, tingui un potent bagatge de westerns clàssics abans de deixar anar una opinió al voltant del llargmetratge d’Audiard? O de la també recent 'Sin piedad', de Vincent D’Onofrio. O de 'Damsel', de David i Nathan Zellner, que han editat en DVD. 

Damsel

Els pares de Christophe Honoré

Amb 'Vivir deprisa, amar despacio' el tema es complica uns quants graus més. Ja no es tracta que només la comparin amb l’obra de François Truffaut. Un altre nom que apareix en un bon nombre de crítiques és el de Leos Carax. I una tercera possible influència en la flamant obra de Christophe Honoré és la de Benoît Jacquot. Digues influència, digues casualitat, digues paral·lelismes. És una pel·li que, si has repassat les cròniques dels companys, acabaràs veient amb el cap atapeït de judicis i prejudicis, de teories sobre la seva originalitat i tesis sobre la seva absència de puresa creativa. Davant d’això, no és millor ser un jovencell amb un escàs imaginari, lliure per especular i construir la teva càbala sense massa informació?

Vivir deprisa, amar despacio

La família Garrel

Ara s’estrena 'Un hombre fiel', i el fantasma omnipresent de Truffaut dona la maneta a l’espectre (viu) de Philippe Garrel, i ambdós contaminen el visionat de la cinta de Louis Garrel. És just? Cal? En qualsevol cas, un servidor se’n va ara mateix, sense més dilació, a repassar la seva formosa col·lecció de pel·lícules de Philippe Garrel, per si, en algun dels diàlegs de Laetitia Casta, en algunes de les aparicions de Lily-Rose Depp, en algun raconet amagat d’aquest còctel de drama amorós, comèdia romàntica i thriller infantil hi ha informació garreliana evident que se m’escapa per no haver realitzat abans els deures.

Un hombre fiel

NO T'HO PERDIS: El top 5 de la cartellera de cine

Últimes notícies

    Publicitat