Una nova sèrie amb Àlex Monner t'explica la Ruta del Bakalao com no te l'han explicat mai

Què en sabeu, de la Ruta del Bakalao? Si sou dels que alguna vegada vau travessar la nit valenciana fent parades a discoteques com Barraca, Espiral i Puzzle perquè la festa durés tot el cap de setmana, ja sabeu de què parlem. Si només us en vau poder fer una idea a través de les notícies alarmants dels mitjans generalistes dels anys 90, no en tindreu una imatge completa. Diaris i televisions amagaven –perquè segurament desconeixien– el vessant artístic i contracultural d’aquesta moguda valenciana que va néixer al voltant de la nova música que arribava de fora. És cert que, a mesura que la ruta es va popularitzar i massificar, va anar perdent aquest impuls underground i avantguardista, però diverses iniciatives coincideixen a reivindicar aquest moviment que va començar a inicis dels 80 i va anar a morir a mitjans dels 90, estigmatitzat per les notícies sobre drogues, accidents de trànsit i altres informacions truculentes.

Una d’elles va ser el llibre del periodista i DJ Luis Costa '¡Bacalao! Historia oral de la música de baile en Valencia 1980-1995' (Contra, 2016), i una altra és 'La ruta', la sèrie original d’AtresPlayer que es preestrena a la novena edició del festival Serielizados (22 d’octubre, 21 h, Teatre del CCCB). Protagonitzada per Àlex Monner, Claudia Salas, Ricardo Gómez, Elisabet Casanovas i Guillem Barbosa, la sèrie és una creació de Borja Soler i Roberto Martín Maiztegui, i té capítols dirigits per Belén Funes i Carlos Marqués-Marcet. A més d’una sessió moderada per l’autor de '¡Bacalao!', el Serielizados ha muntat també una festa de cloenda al Pati de les Dones del CCCB amb sessions de música bakala a càrrec de DJ i músics de l’època. I per acabar-ho d’adobar, el Nitsa de l’Apolo haurà preparat una programació de música makina.

Dècades després, la ruta arriba a Barcelona.

Un DJ d’èxit

A 'La ruta', Àlex Monner és Marc Ribó, un DJ d’èxit a qui coneixem l’any 1993, en una massificada Ruta Destroy, i a qui seguirem a través dels diversos capítols, que fan marxa enrere fins a arribar a 1981, quan ell i els seus amics de Sueca (Toni, Núria i Lucas) entren per primera vegada a Barraca. “Poques vegades he hagut de fer un flashback tan heavy, de dotze anys, i això m’ha permès explorar molts personatges diferents dins d’un mateix personatge”, diu Monner.

“És com dir-li a l’espectador: això és la Ruta que tu coneixes, que està carregada de prejudicis, més fosca, de final d’etapa, i a poc a poc anar explicant la Ruta com ningú te l’ha explicat, la gent de la meva generació no sap que neix d’un lloc d’intercanvi artístic, d’una escena de gent que com diu la sèrie van fer veure que molaven tant que van acabar molant”, explica l’actor. I reconeix que abans d’aquest projecte això és tot el que en sabia: “Que era un grup de gent que feien una ruta de set o vuit discoteques, que es passaven tot el cap de setmana fotuts al cotxe i escoltant música, que eren com un grup de desfassats, que es van inventar el parkineig i que es passaven hores i hores de farra. Això i quatre cançons del Chimo Bayo i el Paco Pil, però no sabia que hi havia gent com el Fran Lenaers que van ser pioners, en el 'disc jockeing' a escala europea o almenys espanyola, que es van dedicar a importar el primer tecno que es feia als Estats Units, a Bèlgica i a Alemanya, van ser els primers que van començar a punxar-lo a Espanya, jo crec que això va descol·locar bastant la gent i per això la penya venia des de Catalunya, Madrid i el País Vasc i des de tot arreu, perquè la música que es punxava i l’ambient que hi havia eren superúnics”.

Vaig provar de fer de DJ aquest Sant Joan al Rachdingue i vaig punxar com el puto cul, perquè no en tinc ni idea, va ser horrible i molt divertit

L’únic que sabia Belén Funes abans de fer aquesta sèrie era que hi havia busos que sortien del seu poble per anar a València: “Això i el que explicava la gent gran, que era la part més truculenta, que es menjava tota la resta”. “Jo recordo que cap al final ja s’havia dissociat i es veia com una cosa més xunga, però a partir d’amics valencians que els agradava la música electrònica, vaig saber que havia estat una altra cosa i que als inicis estava vinculada al rock industrial, i que això de reivindicar la Ruta és una cosa que ja s’està parlant de fa temps”, explica Marqúes-Marcet. “Jo coneixia més l’expressió de la Ruta del Bakalao com a metàfora que com una altra cosa...”, diu Elisabet Casanovas, que interpreta el paper de la Núria, un personatge que representa la part més artística del moviment, la que va associada a la moda, el disseny i la cartelleria.

La Ruta neix als pobles

Un dels encerts de la sèrie és que sentim els personatges parlant en valencià. “Jo crec que li aporta un toc realista i genuí, perquè per la raó que sigui a les ficcions no estem acostumats a sentir la gent parlant res que no sigui castellà central, hi ha tota una feina per eliminar els accents i estandaritzar-ho tot i tant de bo serveixi per descentralitzar l’idioma, ja que vivim en un territori especialment ric en això”, explica Funes. “És que la Ruta neix als pobles”, fa Casanovas. “I si haguéssim sigut cent per cent realistes, encara seria molt més en valencià”, assegura Marqués-Marcet. “Els americans ho tenen molt clar, escoltes les sèries i tenen accents”, continua. “És que és tan gustós veure una cosa que passa en un lloc concret i que pots ubicar, perquè llavors hi ha una identitat i una profunditat, entens un lloc”, diu Casanovas. “I una sonoritat bonica”, diu Marqués-Marcet. El particular és l’universal? “Només el particular és universal!”, rebla Casanovas.

El que ha fet història és la mala premsa, però el més guai de la sèrie és que és un viatge a quan això era un mig secret entre algunes persones

Els personatges de la sèrie, però, no estan basats en persones concretes, sinó que són una recreació de diverses tipologies de personatges que habitaven la Ruta. Monner, per exemple, ha tingut Fran Lenaers com a referent pel que fa a les tècniques de DJ. “Es va bolcar moltíssim en la sèrie, no només estava de 'consultant', sinó que ens deixava tots els seus aparells, ell va ser el que més em va ensenyar”, explica un Monner que va provar de fer de DJ al Rachdingue aquest Sant Joan. “Vaig punxar com el puto cul, perquè en realitat no en tinc ni idea. Els de la festa em van dir, 'tio punxes fatal'. Va ser horrible i molt divertit”, riu.

Viatge cap a la llum

El primer que et trobes a la sèrie, el capítol 1, és una colla d’amics en un moment estrany de la seva vida, és un episodi crepuscular. Han viscut moltes coses junts, però encara no les coneixem. Com dèiem, la sèrie és anticronològica: comencem al 1993 i acabarem al 1981. “Adonar-te que a mesura que va avançant la sèrie el moviment és cada vegada més modern encara que el temps vagi cap enrere sí que em sembla interessant –diu Funes–, perquè més enllà d’un moviment undeground també és un moviment de comunitat, un lloc de trobada entre diverses classes socials, una cosa que no passa avui dia; i també hi havia cabuda per a la comunitat LGBTIQ+, cosa que no passarà anys després. L’interessant és que com més enrere anem en el temps, el moviment és ideològicament i políticament més modern”, assegura. “El que ha acabat fent història és la mala premsa, però crec que el més guai de la sèrie és que et proposa un viatge a quan això era un mig secret entre algunes persones”, afegeix. “I és un viatge cap a la joventut, cap a la llum”, diu Marqués-Marcet. “Un viatge de la foscor cap a la llum”, rebla Casanovas.

On van quan surten de marxa...

Àlex Monner

“Una de les últimes festes que més he disfrutat és un concert de La Élite a la sala Meteoro (Passeig de Montjuïc, 72)”, assegura Monner: “És una sala molt petita però mola molt, hi fan concerts i DJ sets, una programació molt flexible, molt de gent de Barcelona. No he sortit gaire l’últim any, però l’última bona festa que em vaig fotre va ser allà”. Que no se’n parli més, doncs.

Belén Funes

“Estic escrivint una pel·lícula d’una nena que es mou en el món de les 'raves' i per a mi és un revival, m’agrada que sigui gent que s’ajunta fora d’aquest món de discoteques on miren si portes vambes o sabates i que sempre he odiat”. Ara bé, per assabentar-vos de quan i on es fan aquestes 'raves', cal que seguiu un canal de Telegram que no podem publicar. Investigueu!

Carlos Marqués-Marcet

Marqués-Marcet ha sigut pare i ara no surt gaire, però es decanta per festes en cases okupa i concerts. “On sí que anava molt és a ballar salsa al Diobar (Marquès de l’Argentera, 27) els divendres i era molt guai perquè hi ha una banda en directe, fas unes birres... La salsa ho cura tot!”

Elisabet Casanovas

Elisabet Casanovas se sumaria al plan de les raves clandestines de la Belén Funes i diu que el que més li agrada és anar de festival a veure els seus grups preferits, però si ha de triar una sala es queda amb El Pumarejo (Av. del Carrilet, 187, L’Hospitalet de Llobregat), que es defineix com a “refugi cultural”. Aquest octubre hi podreu veure Ariox i Galgo Lento.

Tots

Reconeixeu el vellut vermell de les fotos? És el del Rouge del Poble-sec (Poeta Cabanyes, 21), mític club i cocteleria que acaba de reobrir renovat però mantenint l’essència original. Aquí és on hem reunit Àlex Monner, Belén Funes, Carlos Marqués-Marcet i Elisabet Casanovas per parlar d’una sèrie tan nocturna com 'La Ruta'. Prop del Lliure, l’Apolo, el Paral·lel 62 i El Molino, i regentat per alguns responsables del Serielizados Fest, està cridat a recuperar el seu estatus de punt de referència de la nit barcelonina a còpia de còctels d’autor, sessions de DJ i altres propostes culturals.