10 esglésies amb encant de Barcelona

Un xiprer alt com el campanar flanqueja l’entrada de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, un santuari neoclàssic bonic, senzill i assolellat, construït al segle XVIII i aparellat al Centre Cívic de Can Basté. Com tantes esglésies de la ciutat, va patir saqueigs i morts durant la Guerra Civil i el culte no es va restablir fins a finals dels 60. A principis dels 2000, els veïns van tornar a recaptar fons per rehabilitar-la.

Tot i que està dins del parc de la Ciutadella, aquesta església neoclàssica d’inspiració francesa construïda entre el 1717 i el 1728 no és gaire coneguda. Ret culte militar a la Immaculada Concepció, patrona de la Infanteria, i a dins hi ha la tomba de Claudio Traggia, capità de les Reials Guàrdies d’Infanteria Espanyola.

Tot indica que és l’església més antiga de Barcelona, construïda el 1342, i és un dels màxims exponents del gòtic català, tosc i auster. Està documentat que al mateix lloc s’havia erigit una església romànica als mateixos sants, l’any 801, de la qual no queda res.

Aquesta petita capella de pedra aixecada el 1754 i situada al costat del Palauet Albéniz, dins del recinte del parc de Joan Maragall, a Montjuïc, ret tribut a santa Madrona, que va ser copatrona de la ciutat –juntament amb la Mare de Déu de la Mercè i santa Eulàlia– i que protegia navegants i propiciava pluges.

Aquesta capella romànica es va construir al segle XII i va formar part de l’Hospital dels Malalts, dedicat als leprosos. A principis del segle XX la van dessacralitzar i va arribar a fer-se servir com a estanc, fins que va recuperar la seva condició de temple. Des del carrer de Sant Llàtzer en podreu contemplar l’absis entaforat entre dos murs.

L’arquebisbat va encarregar la construcció d’un temple que donés cabuda a tots els credos coincidint amb els Jocs Olímpics del 92. Els arquitectes Josep Benedito i Agustí Mateos són els responsables d’aquest temple contemporani de formes sinuoses que vist des del cel sembla una sardineta.

Església de creu grega que conserva l'estructura romànica, però que és plenament gòtica en la coberta, el cimborri, el claustre i la sala capitular, construïts durant el segle XV. Forma part del conjunt del Monestir de Santa Anna, vinculat a l'ordre del Sant Sepulcre des del segle XII, i acull concerts de guitarra clàssica, música de cambra i cant coral. Se’l coneix sobretot pel seu claustre frondós i mut (idíl·lic per llegir-hi) però val la pena dedicar també un temps a l’interior, a les escultures pintades de fusta i a un quadre de Joan Llimona. A vegades exigeixen 2 euros per visitar l’església i el claustre. Si us passa això, digueu que sou de Barcelona i que ja pagueu prou.

Com a arquitecte del bisbat de Barcelona, Enric Sagnier es va encarregar de dissenyar temples de nova creació i en va reconstruir d’altres malparats després de la Setmana Tràgica. Una de les seves obres és l’església neogòtica del Sagrat Cor, al carrer de Pere IV. Reconeixereu de lluny aquell campanar puntxegut que destaca entre solars deserts i naus industrials.

Aquí on la veieu, plantada en ple Eixample, al segle XIII aquesta església era un convent de monges situat entre la via Laietana, la plaça d'Urquinaona i el carrer de Jonqueres. Va ser traslladada al lloc on és ara el 1869. El campanar, el van portar d’una altra església que hi havia a la plaça de Sant Miquel.

Diu la llegenda que els corbs van protegir el cos mort de sant Vicenç d’Osca, a qui ret culte una església neoclàssica i mastodòntica que s’imposa a les petites cases i els edificis del voltant de la Plaça Major de Sarrià. Josep Mas va construïr aquest temple a l'any 1781, al mateix lloc on abans s'havien aixecat altres esglésies. L'any 1972, quan l'Ajuntament va escavar per construïr l'estació de ferrocarril de Sarrià, van trobar restes medievals dels anteriors temples i una pila d'ossos humans que segurament pertanyia al cementiri parroquial de l'església.