Com entrar a 23 edificis singulars de Barcelona

El gimnàs està folrat de fotografies i retalls de diaris i revistes. Hi ha el cartell del combat entre Arthur Cravan i Jack Johnson, l’original del 1916, no creiem que n’hi hagi gaires més. Entre els boxadors de les fotografies reconeixem Kid Tunero, un boxador cubà que va ser amic d’Ernest Hemingway, que va arribar a Barcelona als anys 30 del segle passat. Després de la guerra va ser mànager de José Legrá, un boxador amb vis còmica, consentit pel franquisme. Ara és habitatge i estudi dels arquitectes Coll-Leclerc.

Com s’hi entra... Els arquitectes són molt simpàtics i si teniu algun projecte entre mans o sou fanàtics de la boxa, segur que us deixen entrar al Gimnàs Siglo XX.

Els guiris que beuen sangria a la Rambla se’n farien creus si sabessin que tenen a tocar un exclusiu club que vessa tresors modernistes –sobretot de Ramon Casas–, el Cercle del Liceu, amb el Vestíbul i el Saló dels Miralls, l’únic que es va salvar de l’incendi del 1994. El teatre de l’òpera també amaga una vista espectacular sobre Barcelona, sales d’assaig amb trucs acústics, un gran llum central des d’on canta el cor, un sistema per canalitzar 450.000 litres d’aigües freàtiques al dia cap a la Font Màgica de Montjuïc i una fortuna en cabell natural per fer perruques. En sortir-ne, cantareu!

Com s’hi entra... Les visites guiades (de dl. a dv., a les 9.30 i les 10.30 h; 16 €) permeten l’accés al Vestíbul, la Sala de Concerts, el Saló dels Miralls i el Cercle del Liceu; la visita Premium (la pròxima, el 10 d’abril, 18 €) mostra la part del darrere de l’escenari.

Les grans columnes del Sephora d’El Triangle no són només decoració. Ni les dels vestíbuls de la parada de ferrocarril de Catalunya. Són el poc que es conserva de les Galeries de la Llum, una avinguda subterrània plena de paradetes que es va obrir el 1940, per ser la primera galeria comercial de Barcelona, i que va patir una gran decadència fins que va tancar, als 90. Les galeries també tenien un cinema que avui és una sala expositiva –en mans privades– a l’estació de ferrocarril. Cultruta organitza una sortida que també para en aquests vestigis. Les podeu veure amb vida a la pel·lícula 'Bilbao' de Bigas Luna i al videoclip de Loquillo 'Avenida de la Luz', esclar!

Com s’hi entra... Cultruta organitza visites guiades a través de la ruta ‘BCN subterrània: secrets del tren de Sarrià’.

Trenquem un rem a favor de l’exclusiu club- restaurant de l’encara més exclusiva marina de iots de luxe del Port Vell: és fals que calgui tenir una embarcació estil Onassis amarrada davant per entrar-hi. Només cal que us recomani un soci i ompliu el formulari: si no teniu recomanació, passareu a engrossir la llista d’espera i serà més difícil. Val la pena? Menjar i beure en una plataforma de vidre flotant té la seva gràcia. I no és obscenament car. Encara que en la presentació del vi Rosa d’Abril de Torelló (boníssim) hi vaig menjar un arròs de gambes que sorprenentment era justet.

Com s’hi entra... Us ha de recomanar algun soci... Si no teniu cap bon padrí, passareu a la llista d’espera.

És on van els més calaveres, quan surt el sol i tanquen barra a tot arreu. Puerto Hurraco, l’after del Poblenou, és un antre carregat pel diable, amb les parets cobertes de grafits i una boira de cigarreta que sembla els carrers de Londres en els temps de Jack l’Esbudellador. Última parada de la ruta noctàmbula de Barcelona, apta per a perdularis i vampirs, i tot ésser que s’amagui en la foscúria. Deu el seu nom a un poblet de Badajoz, on recordareu que l’any 90 va tenir lloc una matança entre famílies enemistades, que va deixar una estela de nou cadàvers.

Com s'hi entra... Necessiteu estar entre la llista de socis, o bé inventar-vos un sopar de duro i entabanar els de l’entrada.

La Glòria Domènech, directora de la Biblioteca de la Fundació Tàpies, recorda els anys 90, quan tenien, literalment, 'overbooking'. És un espai petit, molt bufó, dins el museu, on els que hi són tenen a la seva disposició uns 50.000 volums que versen, sobretot, d’art no-occidental (africà, oriental, oceànic...), les obsessions del pintor que dóna nom a la institució. És l’únic lloc de l’Estat on trobareu teca sobre el tema. Però també hi ha tot el que pugueu imaginar sobre art contemporani i, evidentment, el que va escriure i exhibir el mestre Tàpies. Si esteu estudiant alguna cosa relacionada amb l’art, no hi ha cap lloc millor a Barcelona.

Com s’hi entra... Només heu de trucar al 93 487 03 15 i demanar-hi cita prèvia.

L’excursió fins al Prat de Llobregat té premi: trepitjar la Casa Gomis, una joia arquitectònica d’Antoni Bonet Castellana construïda per encàrrec de la família Gomis- Bertrand als 60. Passeges per l’interior diàfan, mires enfora, t’asseus a la mítica cadira BKF i deixes volar la imaginació. El conjunt racionalista, que va ser dissenyat per correspondència, fa somiar les corredisses dels nens a les trobades familiars i també les nits de revetlla amb els amics del Club 49, el grup capitanejat per Joan Prats i inscrit en l’avantguarda cultural. La Ricarda no ha perdut encant, encara que el temps li passi factura.

Com s'hi entra... Marita Gomis fa de cicerone per la casa on va créixer. Contacteu-hi al correu electrònic laricardagb@yahoo.com i us donarà dia i hora de visita. 17 €

El Bar Mutis, molt a prop del Mut, ocupa tot un principal de l’Eixample i podria ser el club privat on Sherlock Holmes pesa figues després de la xutada de morfina. Passa per ser una de les millors cocteleries d’Europa, però no hi entrareu amb calés. Truqueu-hi. El seu propietari, el Kim Díaz, investigarà si en coneixeu algun soci. Si no és així, una breu entrevista telefònica servirà per decidir si sou prou interessants per entrar-hi. No cal ser un escolanet, però si sobrepasseu la línia de l’educació us fotran al carrer (molt educadament). On és la línia? Això ho decideix Díaz, esclar.

Com s’hi entra... Només s’hi entra si algú us hi convida. Si truqueu, miraran de saber si sou prou interessants per fer-hi un glop.

Cal senyar-se abans d’entrar al temple de la supercomputació? Demanem la benedicció a la cara olmeca que guarda la porta de la Torre Girona. Entrem a la capella i rodegem l’urna de vidre dins de la qual s’endrecen caixes, més de 3.000 plaques de memòria i fins a 100 quilòmetres de fibra òptica que fan que l’ordinador d’ordinadors calculi en una hora el que la màquina de casa resoldria en sis anys. El silenci no és sepulcral –hi ha motors per fer funcionar i refrigerar el supercomputador– però ho serà quan enguany premin l’off del Marenostrum 3 per actualitzar l’ordinador. En diuen obsolescència programada...

Com s’hi entra... Organitzen visites per a grups i obren portes coincidint amb el 48 h Open House.

Els jardins del Palau del Marquès d’Alella obriran al públic com a espai municipal abans de l’estiu. Molt bona notícia: l’apagada zona alta de Muntaner guanyarà un jardí de 3.600 m2, un exemple únic de jardí burgès del segle XX. Figues d’un altre paner és entrar a la mansió de Julio Muñoz Ramonet. Aquest palau de 2.200 m2 espera el retorn de les obres d’art que les seves quatre filles van sostreure el 1991, quan el magnat estraperlista va cedir a la ciutat, en testament, un immoble farcit amb 800 obres d’art (goyes i grecos!). Quan les retornin (hi ha sentència ferma), la Fundació Muñoz Ramonet es plantejarà com ho museïtza. Muñoz va morir a Suïssa, fugint d’una demanda d’onze anys de presó per estafa.

Com s’hi entra... Haureu d’esperar que l’Ajuntament l’obri al públic... abans de l’estiu.

Poques referències al seu origen vinculat a l’afició a l’hípica hi trobareu més enllà del nom i el logotip. El veureu estampat a les corbates que els socis que no en portin –a l’hivern són obligatòries– han d’agafar a recepció, on en deixen, per accedir a l’elegant Hall Principal del palauet neogòtic, la casa Pérez Samanillo, que l’acull des del 1950. A la dreta del Hall, les sales de lectura; a l’esquerra, el bar. I cap amunt s’enfila una escalinata de marbre. Per tot arreu, terres i mobles de fusta artesanals, butaques Chester i vista a la Diagonal. La millor, la que es veu des de la finestra ovalada d’inspiració modernista.

Com s’hi entra... Te’n pots fer soci, però per aconseguir-ho t’han d’avalar uns quants socis. Abans, hauràs de comprar un títol. Si un soci t’hi convida, també hi pots entrar. S’obre al públic durant el festival 48 h Open House i s’hi fan cues llarguíssimes.

És un edifici anacrònic, construït a mitjans de la dècada dels 20 sobre un projecte de Josep Maria Jujol, imitant les obres mestres del modernisme. Fa cinc anys que l’arquitecte Arturo Frediani va llogar el principal per posar-s’hi l’estudi. Va aixecar un terra de rajola espantosa amb què algun inquilí desaprensiu havia tapat els mosaics originals, i va crear un mobiliari adaptat a les línies corbes de les parets. Ara, Frediani ja ha marxat, però encara hi trobareu l’editorial Tenov, regentada per en Llorenç, que és qui m’obre la porta i em porta a veure el famós capitell en forma d’hèlix de la sala principal. Ell m’explica que el segon i el tercer s’han reciclat en pisos d’estudiants.

Com s’hi entra... Cada any, pel 48 h Open House, els de l’editorial Tenov obren les portes de la Casa Planells al públic.

Només hem de fer un petit esforç quan ens endinsem entre aquestes parets i imaginar el jove Picasso, amb 14 anys, fent l’examen d’ingrés i deixant tothom bocabadat. Per aquí també van passar Miró, Nonell, Plensa... L’edifici és de finals del segle XVIII i potser us despita que hi hagi la Cambra de Comerç, que ocupa bona part dels espais, però no tingueu por, seguiu el vostre olfacte i agafeu-vos fort... És un dels espais més bonics de Barcelona.

Com s’hi entra... Cada setmana hi fan activitats, com concerts de música clàssica, debats, conferències... L’entrada als concerts val 15 €, però els debats són gratis!

Hi deu haver molt pocs llocs a Barcelona com aquest, una biblioteca d’una institució que té més de 150 anys i més de 300.000 volums al teu abast. Asseure’t en una de les taules individuals que donen al jardí romàntic de l’Ateneu, un dia núvol d’hivern, et permet esmolar adjectius fins a la perfecció com feia Josep Pla. Hi ha gent, sí, però res a veure amb altres biblioteques de la ciutat. L’ambient és de recolliment i estudi. Comoditat, història... Aquí, si no escrius una obra mestra, és que no vals. Albert Forns hi va parir el Jambalaia, així com tants d’altres escriptors han donat vida als seus personatges al llarg d’un segle i mig. Un luxe més barat que el gimnàs.

Com s’hi entra... Cal fer-se’n soci: la quota d’ingrés és de 60 € i després es paguen 29,90 € cada mes.

L’edifici, que senyoreja com pot a la difícil plaça de Lesseps, és de primers del segle XX i té una escala que és molt bonica. L’interessant, però, és accedir al pis on vivia Ricardo Ramos, l’empresari navilier que va encarregar la construcció de l’edifici. Té més de 500 m2 i s’hi van rodar algunes escenes de 'Todo sobre mi madre', la pel·li d’Almodóvar que va guanyar l’Oscar. Era el piset dels pares de la Rosa (Penélope Cruz) i apareixia tal com és... Té un jardí exterior espaterrant i nosaltres hi hem entrat convidats per participar en alguna festa!

Com s’hi entra... A l’edifici, esclar, hi pots entrar picant al porter, a veure si un veí t’obre... Però el que és impressionant és accedir al pis del senyor Ramos. Pots esperar al 48 h Open House?

Tots heu estat a la Sala Apolo, heu cantat i heu ballat durant hores, en un concert o al Nitsa, els caps de setmana. El que molts no coneixeu, potser, és el backstage que s’amaga al pis de dalt de la sala i que connecta amb l’escenari per unes empinades escales. A dalt, un espai de vici i perversió. Nooo, és broma. El que hi ha al backstage de l’Apolo és un camerino amb miralls, un bany amb dutxa i una gran sala on els amics dels músics poden prendre una cervesa després del concert i brindar pels èxits i el rock and roll. I un secret més: si aconseguiu entrar-hi, demaneu que us ensenyin la terrassa!

Com s’hi entra... Doncs sent amic d’algun dels artistes, tenint un braçalet VIP, lligant amb un músic o entabanant el mànager adequat.

La via Laietana és un d’aquells carrers estranys de la ciutat, amb edificis molt alts que no semblen tan alts... Però ens quedem amb l’edifici de la CGT Catalunya, des d’on podeu gaudir d’una vista de Barcelona impressionant. No fa cantonada, com el de Comissions, però presenta el mateix estat lamentable, de lloc decadent. Al quart pis hi ha una terrassa esplèndida, on sereu uns deu pisos per sobre de l’estàtua de Colom, al capdavall de la Rambla. Els dies de vent en sortireu ben despentinats. De pas, ja que hi aneu, potser no us va malament afiliar-vos al sindicat, que la cosa només us sortirà per 33 eurets al mes. Així com estan les coses, mai no saps si necessitaràs que et donin un cop de mà laboral.

Com s’hi entra... Si dieu a la porta que aneu al quart pis i no sou més de dos... el porter no hi posarà problemes.