Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Premis Time Out Barcelona 2015

Premis Time Out Barcelona 2015

Els millors locals, creadors i iniciatives de l'any segons els lectors de Time Out Barcelona

Isaki Lacuesta
© Maria Dias Isaki Lacuesta
Advertising

Durant tot el 2015 un munt de persones han pencat molt dur per tirar endavant els seus projectes, ja sigui a una cuina, a un set de rodatge o a sobre d'un escenari. Són creadors de diversos àmbits de la cultura i de la societat que ens fan la vida molt més interessant. Els Premis Time Out Barcelona són la nostra manera de reconèixer aquest esforç i talent, i ho fem en col·laboració amb els nostres lectors, que són qui en última instància els que decideixen amb els seus vots els guanyadors de cada categoria sobre la terna de finalistes.

Aquest són els Premis de Time Out Barcelona. Felicitats a tots, per descomptat també als finalistes. Tots ells han fet una tasca brutal. Aquesta és la nostra manera de donar-los les gràcies.

Creador

Adrià Puntí
©IvanGiménez

Adrià Puntí

Tretze anys ha trigat Adrià Puntí a regalar-nos una altra joia discogràfica, ‘La clau de girar el taller’,  un disc en què el músic va dels himnes rockers a la intimitat i que ha publicat juntament amb un llibre, ‘Enclusa i un cop de mall’. Algú va dir que Puntí era el nostre Bowie, un geni de la composició que converteix les pedres en pans d’or. Ja no és cap xaval, però la veterania l’ha convertit en un mite.

Camera

Finalistes

El Conde de Torrefiel
La companyia de Pablo Gisbert i Tanya Beyeler han creat peces tan espaterrants com ‘La posibilidad que desaparece frente al paisaje’ i ‘La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento’.

Lúa Coderch
Nascuda a Iquitos (Perú), l’artista és una investigadora de soca-rel, que ja ha exposat a la Fundació Miró i a la Fundació Suñol, i que ha deixat de ser una promesa de les arts plàstiques per ser una autèntica realitat.

Millor restaurant

Casa Xica
Ivan Giménez
Restaurants, Fusió

Casa Xica

icon-location-pin El Poble-sec

La Raquel Blasco i el Marc Santamaria es van conèixer a l’escola d’hostaleria. Van viure a Londres, a Xangai, i van tornar a casa amb una pila de gustos i tècniques llunyans i amb l’enyorança del nostre producte: ostra del Delta amb gingebre, tàrtar de bou, kimchi i piparres o terrina de cua de bou, carbassa i tom yum són tres de les estrelles d’una carta que canvia cada mes.

Camera

Finalistes

Mano Rota
Una de les sorpreses de l’any: un veneçolà i un català mesclen tradicions culinàries molt allunyades, com la tailandesa, la peruana o la catalana, amb grans resultats.

Celerí
El retorn a primera línia de Xavier Pellicer és un fals vegetarià que va directe al millor producte, amb una drecera incontestable: el talent i la creativitat.

Millor bar

Bars i pubs, Bars

Bar Mendizábal

icon-location-pin El Raval

És un dels vaixells insígnia del Raval: una barra cantonera abocada a la confluència angular de Junta de Comerç-Hospital. I és una llegenda que ha sabut treure el màxim rèdit possible a les nímies dimensions. Si feu colzes a la barra, sereu actors en l’espectacle de la vida a l’antic Xino. La seva terrasseta és una delícia, i ara podreu veure els toros des de la barrera en un saló interior.

Camera

Finalistes

Flassaders
Com qui diu, la darrera bodega poblada amb aborígens de la Ribera: els vermuts al sol a la seva terrasseta son els més acolorits, joiosos i econòmics de tot el Born.

Chicha Limoná
Un local siamès  que per versatilitat sembla que siguin cinc: esmorzars, dinars, menú de migdia, cocteleria, sopars, vermut, pizza i brioixeria artesana. I ho fan tot bé.  


Millor festa/club

Churros con Chocolate

Churros con Chocolate

La Churros és la festa petarda dels diumenges a la tarda, un carnaval amb disfresses i regals, i un rotllo temàtic barrejat amb el marro de les discos d’ambient. Va ser una idea de quatre amics que es van conèixer en una ‘soirée’ per a nostàlgics de les Spice Girls. Després de fer una primera temporada al Freedonia del Raval va conquerir la sala gran de l’Apolo, i ara ja és tot un clàssic de l’hora de berenar. I gratis!

Camera

Finalistes

Club Marabú
Sofisticat i ‘cool’, punk i ‘trash’, el club mensual que munten des del segell barceloní Canada és, per sobre de tot, contemporani.  No porten ni una dècada i han fet més soroll que ningú. Adéu nostàlgia, hola Marabú.

Rocksound
Qui digui que “el rock ha mort” que s’hi passi: actuacions intenses del més granat del panorama internacional: blues, punk, country, metal, psicodèlia, cançó d’autor... El rock ara és underground, sí!

Millor plat

Tiramisú de Mont Bar
© Maria Dias

Tiramisú del Mont

Mont Bar
En una ciutat on trobar un tiramisú amb cara i ulls és raríssim, el Mont Bar ha esmicolat aquesta categoria. L’Anna Merino s’ha inventat un tiramisú trufat: una cúpula de llet, nata i tòfona negra, gelada per nitrogen, en conjunció amb escuma de mascarpone  i cruixent d’ametlla. El cafè hi és, però difuminat per la tòfona negra, fa de secundari en una simfonia dolça amb un punt d’estranyament salat.
Camera

Finalistes

Fish & chips
The Fish & Chips Shop
Una delícia senzilla i delicada: lluç de palangre fresc i arrebossat amb una tempura fumada amb catanyer i romaní, per sucar al chutney amb delit.  

Macarrons a la carbonara
Disfrutar
Macarrons de gelatina de pernil, amb una escuma de carbonara i clara d’ou. És un plat que esmicola preconcepcions i es percep al moment com el que és: un clàssic.

Millor obra

L'art de la comèdia

L'art de la comèdia

L'art de la comèdia, obra d’Eduardo de Filippo i direcció de Lluís Homar, és una peça fundacional, essencial per entendre què és això de l’art, del teatre, en l’era postindustrial, en què tot es mesura per beneficis, excels i gràfiques. I demostra el bon estat de forma d’Homar, que també protagonitzava l’obra, amb Joan Carreras i Andreu Benito, entre d’altres. Una delícia que vam poder veure al TNC.
Camera

Finalistes

Puja a casa
Tres anys després de debutar amb la celebrada novel·la ‘El talent’, Jordi Nopca ha publicat aquest llibre de relats a L’Altra, una de les grans alegries literàries del 2015. El talent, aquí, és seu.

Educació física
El segon àlbum –combatiu, sorollós, divertit, intel·ligent i sexi– d’aquest quartet punk-pop format per tres dones poderoses i un home a la seva altura. No badeu, que en sentireu a parlar molt, de Les Sueques.

Millor iniciativa

Som Refugi
© Fede Nieto

Som Refugi

Molts concerts benèfics tenen millors intencions que cartell. Però al Som Refugi, el concert organitzat per l’Apolo per pal·liar la gran crisi de desplaçats de la guerra de Síria, la qualitat artística (Mishima, Nueva Vulcano, Za!, Núria Graham...) va estar a l’altura de la qualitat humana de la iniciativa, que va recollir més de 15.000 euros per al Comitè Català de l’ACNUR. El públic va respondre, i els lectors de Time Out, també.

Camera

Finalistes

XNET
Els activistes de la XNET defensen l’ús d’Internet com a eina per a la millora de la qualitat democràtica i contra les retallades de drets civils per part dels poder i els governs enemics de la xarxa.

BCN-Checkpoint
És un centre de detecció del VIH i altres infeccions de transmissió sexual per a homes que fan sexe amb homes. L’assistència és anònima i no té cap càrrec. Si teniu dubtes, foragiteu-los!

Projecte innovador

Gastón Core
© Irene Fernández
Teatre, Espai d'arts escèniques

Hiroshima

icon-location-pin El Poble-sec

Què ho fa, que en mig any la Sala Hiroshima s’hagi convertit en un referent de l’escena de la ciutat? “Hem establert vincles i generat discursos, hem tingut visibilitat, hem treballat molt en poc temps”, diu Gaston Core, director artístic de l’espai. Per l’antiga fàbrica d’ascensors del Poble-sec han desfilat companyies, programadors, creadors i un públic divers. “Em quedo amb aquesta heterogeneïtat”, afegeix.

Camera

Finalistes

MaterFad
Plàstics biodegradables, nanofibres de carboni i biopells sintètiques. Al Centre de Materials Materfad s’avancen al futur i investiguen els materials que li donaran forma.

Ateneus de Fabricació
Són laboratoris, però també punts de trobada: des dels ateneus de fabricació, una iniciativa de caràcter públic-privat, es busca apropar la fabricació digital al ciutadà i les entitats.

Premi Time Out Barcelona

Isaki Lacuesta
© Iván Moreno

Isaki Lacuesta

A principis de maig vaig rebre un correu de l’Isaki des de Berna, Suïssa, més o menys per les mateixes dates en què aquí s’estrenava Murieron por encima de sus posibilidades. Em deia que era en un estudi de so, el mateix on havien treballat Alain Tanner i Jean-Luc Godard, fent les mescles de La propera pell. “A la planta de dalt hi ha un bordell, on forniquen al ritme dels nostres sons”, escrivia. Aquesta última observació em va colpir particularment. Vaig tornar a contactar-hi fa un parell de setmanes, per anunciar-li que li donàvem un premi. Aleshores era al festival de Mar del Plata, fent de jurat, just quan a l’Argentina celebraven l’informe de l’OMS clavant forquilla a filets de tres quarts.
L’enganxo a Barcelona de miracle, fent acrobàcies d’agenda poc abans que se’n torni a anar, aquest cop a Cuba. I prenem un suc. El seu, de pastanaga, gingebre i pinya, té la pinta isotònica d’una llauna d’espinacs de les que feien que en Popeye es convertís en una cafetera. Una vida tan dispersa requereix dopatge. “Els directors de cine no tenim classe social –diu l’Isaki–. Avui compartim àpat amb un milionari, i l’endemà estem menjant amb els dogons de Mali o jugant amb els xavals de la Casería de Ossio”. Com en aquells versos d’Arthur Cravan, l’Isaki també voldria ser tots els homes i animals. Ara un ancià, ara un químic, ara una girafa, un corsari o una puta.

L’artista entre dues aigües
Sota el seu abric negre, pesat com el teló de l’òpera de Moscou, l’Isaki fa la pinta d’un romàntic tronat. Diu que ara està tancant una etapa, potser la primera de la seva carrera, i el que ha de venir és misteriós. “Crec que té a veure amb la conjuntura del país –rondina–. Si vull treballar amb la llibertat que he tingut fins ara, hauré de marxar fora”. Murieron por encima de sus posibilidades va ser l’últim estirabot, un campionat de disbarats acollonant, una lasanya gore servida amb grans dosis de quetxup. N’havíem parlat mesos enrere, davant d’un bistec sucós, ganivet en mà, en un diner de Via Laietana. Aleshores em va fer notar que tenia ganes de rebentar-ho tot.
La seva primera pel·lícula, Cravan vs. Cravan, es va estrenar l’any 2002. Ell diu que era un film ideològic, i que un cop va estar acabat li van venir ganes de clavar un bon cop de timó. “Em trobava amb ànsies de fer retrats –recorda–, de filmar emocions, de descobrir què passa dintre del cos”. Aleshores va marxar a Cadis, de vacances. I un dia es va creuar amb uns xavals que feien campana per anar-se’n a fer el mico al riu, i a espiar les japoneses que anaven a classes de flamenc. Així va néixer La leyenda del tiempo, una mena de tribut a la memòria de Camarón, rodat entre Jerez i Barcelona. “Per mi va tenir molt de viatge iniciàtic”, engalta.
Aquells nens es van fer grans. Un és militar de la marina, i ha estat a Somàlia caçant pirates. L’altre, l’Isra, va tenir una filla al setembre. L’Isaki va baixar a Andalusia per filmar el part, amb una càmera de 16 mm sota el braç. “Pensava estar-m’hi tres dies, però la criatura va trigar molt a sortir, i m’hi vaig quedar tres setmanes –diu–, en què vam voltar per allà, cantant i ballant, i al final assistint al naixement, que va ser collonut”. Diu que en farà una pel·lícula, i ja té un parell d’idees de com vol que vagi la cosa. Sap que començarà on acabava La leyenda, amb un fragment del brut que no va arribar a muntar. I que, acte seguit, viatjarem al present i veurem la cara de l’Isra preocupat, en una habitació de la maternitat. Al passadís, dos policies esperen per emmanillar-lo.
En aquests moments, l’Isaki es troba entre dues aigües. Entre la dinamita de 'Murieron...' i el 'reboot' de la cinta que el va fer famós. “És un temps d’incertesa, que tinc previst que duri un parell d’anys”, explica. Passarà el que hagi de passar. Ara per ara està embolicat preparant un projecte amb en Jaume Prat i la Jelena Prokopljevic que es veurà a la Biennal de Venècia, amb el títol d’Aftermath. La resta, un principi d’incertesa. “Avui sóc un pescador, demà un miner, un andalús o un senyor ric”, reitera. Alguns entesos setciències l’acusen de fer pel·lícules massa diferents. L’Isaki, per rebatre’ls, diu que si fos per ell un any dirigiria un film de terror i l’any següent un musical. Aquí hem vingut a menjar-nos la vida entre dues llesques de pa.

Escoltant el ‘Sgt. Pepper’s’
De vegades, cal esperar que es produeixi l’alineació d’astres. En Miquel Barceló li va explicar una vegada que havia començat a aplicar lleixius sobre superfícies de cartró inspirat per la pell dels albins africans. Potser aquesta sigui la fórmula ideal: la d’anar entomant el que et ve i anar provant. “M’agrada canviar de disfressa constantment –diu l’Isaki–, i fer una pel·lícula em sembla la manera més pràctica i alhora covarda d’aconseguir-ho”. Per desgràcia, el negociat en què es mou s’ha convertit en una ratera d’herois epidèrmics.
L’Isaki no es deixa intimidar. Es va criar escoltant el Sgt. Pepper’s dels Beatles i així va aprendre que en un mateix disc hi pot haver una balada pop d’allò més cursi seguida d’una composició abstracta, i si cal d’una ranxera. “Encara que el cinema hagi perdut aquella funció de National geographic que tenia al segle XX, m’agrada seguir pensant que té la capacitat de desenterrar algunes sorpreses”, anuncia, aprimant la veu. Per això va rodar Los pasos dobles, temptat per la idea que en algun punt, sota la sorra del desert, hi havia l’escotilla d’entrada que baixava al búnquer on el pintor François Augiéras va deixar abandonat el seu fantasma.
Me’l miro. Té les faccions de nen i el cos gran, ample d’espatlles. Els cabells, com un manyoc de fils d’espart. S’ha acabat el còctel de fruites i ara escura el regalim negrós d’un descafeïnat. Aquesta història ha començat en el pis de sota d’una casa de barrets suïssa, i potser fóra just que li donéssim un final èpic. Ens valdran les últimes imatges d’Al rojo vivo, de Raoul Walsh, una de les seves pel·lícules favorites. James Cagney, sota les bales d’un foc creuat, crida el seu últim cant a la llibertat des del cim del món, abans de l’explosió que s’ho ha d’endur tot. “Això és ser un rebel”, diu l’Isaki. Avui ha sabut deslligar-se les corretges i arrencar-se la mordassa. I amb aquests aires desmenjats, i unes ulleres d’aviador, se’n va a explorar nous horitzons.

Advertising