Daniel Café: La ‘crème ’ i la crema

Daniel Brin, gran actor secundari de la cuina francesa aquí, posa bistrot propi on hi havia el Punx
Daniel Café
©Carlos Montanyes
Per Pau Arenós |
Advertising

Daniel Brin és un home afortunat. El somriure encén la seva cara de manera permanent, encara que camini sobre ganivets. Després d'una vida com a assalariat és propietari. Està més il·lusionat que un Erasmus en la primera nit a Barcelona. La conjuntura li ha estat favorable. Buscava un local i, malgrat la situació, els traspassos segueixen a preu de lingot. Va saber que el seu amic Àngel Pascual, amb qui havia treballat, se n'anava a Hong Kong i que el que va ser Punx es podia convertir en Daniel Café. Per entrar-hi a viure, com als pisos.

Des de la inauguració va ser el responsable del Cafè Emma, propietat de Romain  Fornell i Michel Sarran, on servia un paté de campanya que atreia xefs celebèrrims en dies d'oci. El paté és rústic i gustós -en algun punt, la mantellina que l'envolta apareix massa gruixuda- i dóna la benvinguda a aquest restaurant "de cuina francesa amb influència catalana", l'alteritat del qual podria estar representada per una doble degustació. 'Crème  brûlée' (CB) i crema catalana (CC). Vegem, Daniel, ¿quina és la diferència? " La 'crème brûlée' es cuina al forn". I l'antiguitat: la CC antecedeix l'altra uns centenars d'anys. Li agrada la idea d'aquesta bipolaritat i planeja un 'platillo' amb els dos grocs.

Després del paté per a berenars freds al camp, segueixo amb un altre plat carni que no ha tocat foc, el tàrtar de bou. ¿Bou? "Sí, me'l serveix Puigbó ". Un mugit amb la salsa 'bistrot' i el seu degoteig de Worcestershire i tabasco, bon tall i bona picor per a galtes de 'duralex'. El pare del Daniel era carnisser i a ell li deu el coneixement de les peces i les receptes de pollastre rostit i blanqueta de vedella. També el 'boeuf bourguignon', l'estofat de bou amb vi de borgonya, té alguna cosa del seu progenitor, "marinat durant un dia i cuinat tres hores al forn a 180º", i del mateix Daniel, home sense pressa, calmat. Aquest moment professional és una mica 'boeuf bourguignon': la seva carrera ha necessitat temps i repòs, una llarga cocció. Amb alguna indesitjada resistència, els talls es desfan a la boca. El vi Llebre, de Tomàs Cusiné, ensenya les orelles per aplaudir.

Tant el bou, el bou que Josep Pla envejava als francesos, com l'#arrosperaun de sípia i gambes, que també provo i disfruto, són plats del menú de migdia a 12,50 euros, bon material per a un curt preu, i tot i que el Daniel no sap si li sortiran els números somriu com ho està fent des que va obrir. La 'crème brûlée' de les postres és una 'crème brutal', encara que l'excés de proteïna d'aquest àpat, a mitges de la carta, a mitges del menú, em deixa més esgotat que les obres completes d'Alexandre Dumas (pare).

Nascut a Perpinyà, el Daniel va arribar a Barcelona fa set anys per l'amistat amb  Eliane Thibaut Comelade, historiadora de la cuina, a qui s'ha de preguntar sobre la 'crème' i la crema i el que les uneix més que el que les separa.   

Més informació

Restaurants, Francesa

Daniel Café

icon-location-pin El Parc i la Llacuna del Poblenou

On abans hi havia el restaurant Punx, Daniel Brin ha obert el seu propi bistrot. Nascut a Perpinyà però barceloní des de fa set anys, Brin es va proposar obrir un espai on poder gaudir de bona cuina francesa a un preu assequible. El paté artesà, la ‘quiche’ o la ‘cocotte’ són dignes de menció, però també les carns, que es desfan a la boca. Cuinades amb dedicació i una llarga cocció per un cuiner, fill de carnisser, que deu algunes receptes i coneixements  al pare. Acabeu l’àpat amb una ‘crème brûlée’ per deixar la panxa satisfeta, et voilà!

També t'agradarà

Restaurants

El Cercle: enganxar la memòria

Albert Ventura converteix els salons del Reial Cercle Artístic en menjadors per la retrocuina Quan Albert Ventura va conèixer el palau que ocupa el Reial Cercle Artístic i els seus sostres i les seves estàtues i les seves pintures, va decidir que els plats mereixien una pàtina senyorial. "A aquest menjador li escau una cuina burgesa". Es refereix a l'espai denominat Les Quatre Estacions, que l'arquitecte Alfredo Arribas ha portat del segle XIX al XXI amb el talent dels que entenen el passat sense renunciar al present. Si Santiago Rusiñol passegés pels salons renovats, només notaria la diferència amb els del seu temps en el fet que no és possible fumar-hi. Per a aquesta escomesa espectacular han coincidit diversos artistes: Julià Cribero i la seva dona, Anna Calpe, propietaris de La Clara i L'Oliana, els empresaris que han aconseguit la concessió i han costejat la inversió; l'arquitecte Arribas, amb sensibilitat gastronòmica extra gràcies als seus vins del Priorat i el Montsant; i el cuiner Ventura, un crac sempre a la rereguarda des de la qual planteja una assossegada avantguarda. El bistronòmic Coure i la seva barra, Wall 57 i la seva barra (Valldoreix), Rusti & Sons i la seva barra (Olot) i ara, El Cercle i la seva barra, amb especialitats japoneses al tall de Mitsu Taka. ¿Hi ha més coses? Sí, una terrassa amb 100 places. T'enamores d'aquest lloc perquè el bon gust forma part de l'oferta. Cribero té plans: presentacions i banquets a la sala d'actes de l'entitat o una taula

Restaurants, Bar d'entrepans

Butifarring: Revolució Buti

La tendència ascendent de l’entrepà de botifarra té un nou capítol al molt recomanable Butifarring El pa de BonBlat, de Francesc Altarriba, ja val una recomanació. "És el 60% del 'bocata'", diu Albert Gómez, cuiner i soci de Butifarring. "Un mix de coca, xapata i pa de vidre". És un descobriment, cruixent i esponjat: una cosa tan difícil de trobar, acostumat a barres que podrien portar els antiavalots al cinturó. Altres vegades que he escrit sobre 'fast good', he intentat buscar l'excel·lència en el que és expeditiu (Sagàs, Fastvínic, The Dog is Hot, Bacoa, La Burg, Your Burg, La Guingueta), he ensumat el que ve com un gos, m'he interessat per les noves formes d'estar al carrer. S'acosta l'entrepà sobre rodes, malgrat que col·locar una furgoneta al carrer és més difícil que canviar una roda sense gat: Mr Frank and the Butis roden amb veterania, Paco Pérez té a punt La Carletta i Caravan Made arrossega fans. De Butifarring m'interessen unes quantes coses: que un cuiner, en aquest cas l'Albert, prosperi lluny d'un restaurant; que s'hagi preocupat que cada part del tot sigui rellevant i que estigui en la punta d'aquesta Revolució Buti que ha començat a Barcelona (Butipà, Hotdoks, Yango) i que ja assenyalava la revista 'Dominical' com a tendència del 2014. El primer dispensari -tenen intenció d'expandir-se i franquiciar-se- es troba al costat de la plaça de Sant Jaume, a l'altre extrem de Conesa, sandvitxeria degana. La botifarra com a puntal de la independència. Hi ha algun prob

Advertising
Restaurants, Mediterrània

Taverna Hofmann

Mey Hofmann dóna sortida a la seva versió de la tradició en un nou restaurant molt més assequible ¿On són els arqueòlegs del paladar, els paleogastrònoms, per diferenciar què es menja en un celler, en una fonda i en una taverna? Però no al segle XX, sinó al XXI, quan a les fondes ja no hi ha allotjament i només queda l'esquer del cartell. Les paraules han deixat de tenir sentit en favor dels sentiments. Els tres termes volen dibuixar en la ment del comensal la mateixa idea, en la qual es barreja la cassola, l'àvia, el passat i el tapeig sense temps acabat d'ordir però que sembla que sempre ens hagi acompanyat. Quan la mestra Mey Hofmann va posar el substantiu 'taverna' davant el seu cognom hauria pogut escriure 'fonda' perquè l'objectiu era el mateix: "És menjar que agrada a tothom, un registre de cuina que es va anar perdent". De casolana: no ho és del tot. La proposta és que traslladi els plats amb els quals ensarrona els seus néts quan la visiten des de Milà. Ella parla d'unes llenties que no s'atreveix a servir per aquella calor de Barcelona. La cuina de l'àvia, però quina àvia. La TH ocupa un espai que fins ara ha tingut poca sort: va ser Cal Xim en la seva versió barcelonina i Foc Ca La Nuri. Vaig menjar en tots dos, i bé, vaig escriure sobre tots dos. Em temo que en els seus tancaments hi van tenir a veure els preus. Mey ho sap i busca la contenció al voltant dels 30 euros. Desitjo que es quedi molt de temps perquè això no es converteixi en una gasetilla immobiliària.

Advertising