Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Mitja Galta: el gust del barri

Mitja Galta: el gust del barri

El Mitja Galta, amb un peu a Barcelona i l’altre a l’Hospitalet, és una casa de menjars irreprotxable i actual

Mitja Galta
©DANNY CAMINAL/ElPeriódico Mitja Galta
Per Pau Arenós |
Advertising

Mitja Galta, un nom suggeridor, atractiu, fronterer. Es podria referir a un contrabandista, a un bandoler, a un fantasma a les catacumbes de la ciutat. Xavier Insa, un dels tres propietaris, ho revela. "La gent d'una determinada edat de l'Hospitalet es referia al carrer de Santa Eulàlia com a mitja galta". Un costat construït; l'altre, no. "També tenim mitja galta a Barcelona i mitja galta a l'Hospitalet. I En mitja-galta era el títol d'una novel·la del 1905". L'autor, Joan Pons Massaveu, la va subtitular noveleta barcelonina. Quan algú es treballa la part anecdòtica, és que ha treballat la part essencial a fons.

El Mitja Galta és un restaurantet barceloní. I el diminutiu apareix aquí de manera elogiosa perquè com Manel López, que va cuinar durant set anys al Manairó de Jordi Herrera, adverteix: "No és un gastronòmic". I el Xavier remata: "És de barri". El 2011, quan vaig escriure sobre La Forquilla, em vaig referir a la Nova Cuina de Barri, amb el desig va que a cada cantonada hi hagués un menjador que il·lusionés el veïnat i atragués els paladars intrèpids. El Mitja Galta ho és. Va ser la primera seu d'El Pràctic d'Andrés Huarcaya, que ha remodelat l'arquitecte Daniel Powell, propietari de la galeria Mitte. Xavier i Elisenda Castellón, oncles del Manel, eren clients d'El Pràctic, els seus respectius treballs es van dissoldre i van empènyer el nebot perquè ensenyés la galta. Tots tres són de Santa Eulàlia, espai mitificat en la geografia gastro perquè hi va néixer Ferran Adrià.

Prenc el menú de migdia a 11,50 € amb sorpreses tan agradables com els cannoli de postres. "Utilitzem massa de wonton fregida", descobreix l'Elisenda, que s'encarrega de l'apartat dolç amb les indicacions del Manel. Bona idea, i indicatiu de les solucions contemporànies aplicables a una casa de menjars. "Cada vegada ens anem atrevint més", diuen tots tres. Trio el reconfortant guisat de cigrons amb tomàquet i l'arròs del dia, reprotxable combinació dietètica.

És dijous i toca gramínia: arròs bomba amb tripes i zamburiña. És la bomba, bon representant del barri, dels bars del barri, de com haurien de ser els bars de barri. Hi sobra la zamburiña, abatuda per la potència de la triperia. Des del maig no ha repetit recepta arrossaire. "Quan complim un any, veuré què fem". Hores després, el Xavier m'enviarà un Excel amb els 350 plats (!) diferents del menú de migdia. Un ritme de rècord.

Com a plus demano "la tapa estrella", segons el Xavier, la mitja galta de vedella. Negre i blanc i negre, la galtera desossada, el parmentier, la salsa amb el seu punt de xocolata. Jordi Herrera va ser un bon mestre. Veig un dels seus gestos de foc en la visita a la cuina quan el Manel agafa un bufador per torrar unes tires de carn: "Li demanaré al Jordi un Fakir Cook". És la planxa amb claus en la qual el xef del Manairó clava filets per a bones crucifixions. "Volem agafar el gust al barri", acaben. El barri té gust.

Més informació

Restaurants, Cuina creativa

Mitja Galta

icon-location-pin La Bordeta

Mitja Galta, amb un peu a l'Hospitalet i l'altra a Barcelona, es dedica a la nova cuina de barri. És a dir, a dignificar els menús de migdia a base de tractar bé el producte i altes dosis de creativitat. Alguns exemples podrien ser l'arròs bomba amb tripes i zamburiña, o una galta de vedella, desossada, amb una salsa en el seu punt de xocolata. Cal tastar el seu menú de migdia.

També t'agradarà

Restaurants, Bar d'entrepans

Butifarring: Revolució Buti

La tendència ascendent de l’entrepà de botifarra té un nou capítol al molt recomanable Butifarring El pa de BonBlat, de Francesc Altarriba, ja val una recomanació. "És el 60% del 'bocata'", diu Albert Gómez, cuiner i soci de Butifarring. "Un mix de coca, xapata i pa de vidre". És un descobriment, cruixent i esponjat: una cosa tan difícil de trobar, acostumat a barres que podrien portar els antiavalots al cinturó. Altres vegades que he escrit sobre 'fast good', he intentat buscar l'excel·lència en el que és expeditiu (Sagàs, Fastvínic, The Dog is Hot, Bacoa, La Burg, Your Burg, La Guingueta), he ensumat el que ve com un gos, m'he interessat per les noves formes d'estar al carrer. S'acosta l'entrepà sobre rodes, malgrat que col·locar una furgoneta al carrer és més difícil que canviar una roda sense gat: Mr Frank and the Butis roden amb veterania, Paco Pérez té a punt La Carletta i Caravan Made arrossega fans. De Butifarring m'interessen unes quantes coses: que un cuiner, en aquest cas l'Albert, prosperi lluny d'un restaurant; que s'hagi preocupat que cada part del tot sigui rellevant i que estigui en la punta d'aquesta Revolució Buti que ha començat a Barcelona (Butipà, Hotdoks, Yango) i que ja assenyalava la revista 'Dominical' com a tendència del 2014. El primer dispensari -tenen intenció d'expandir-se i franquiciar-se- es troba al costat de la plaça de Sant Jaume, a l'altre extrem de Conesa, sandvitxeria degana. La botifarra com a puntal de la independència. Hi ha algun prob

Restaurants, Marisc

Can Bosch: el bigoti del llamàntol

Can Bosch, al costat del port de Cambrils, perpetua una nissaga familiar d’alta cuina marinera Quan va complir els 60, Joan Bosch es va afaitar el bigoti. Amb el gest depilatori es va desposseir d'alguna cosa més que de pèls. Si se li parla de rejoveniment, respon: "Rejovenir, sí, però el plat". Carrega al damunt, i al bigoti perdut, 45 anys d'història. El 1969, els pares van començar a donar menjar en aquest espai que ocupa Can Bosch, que ell governa amb Montserrat Costa des del 1988. En la prometedora etapa sense bigoti, hi han sumat el fill, l'Arnau, i la seva dona, Eva Perelló, que com a regal anticipat del Nadal prepara panettones. Unes hores més tard, sortiré de la casa amb una d'aquelles llaminadures prenyades. M'assec en aquest restaurant cantoner, amb llum natural, a pocs carrers del port de Cambrils, en companyia del senyor B. El senyor B en sap molt, de vins, i a la carta que administra el sommelier Manel Subirà hi troba inspiració. És un totxo complet, amb ampolles amb solera a preu sorprenent com L'Ermita del 2001. El senyor B elegeix el que és bevible, la garnatxa blanca de Partida Bellvisos, el pinot noir de Philippe Pacalet i la garnatxa, samsó i sumoll de Les Paradetes, Priorat, Borgonya, Conca de Barberà. Al final, el Manel hi afegirà el Rubí Assolellat De Muller 1904, un vi del veïnat amb "poquíssimes ampolles". El sol del sud, al seu interior. Entusiasmat, el senyor B dirà: "És la millor carta de Tarragona i part de l'estranger". Concentrats en la part com

Advertising

Via Veneto: a la taula de Dalí

La incorporació de Sergio Humada segueix movent l'evolució del Via Veneto, paradigma d'alta cuina Els senyors Monje, Josep i Pere, pare i fill, tenen la gentilesa de fer-me seure a la taula vuit de Via Veneto. És una de les dues que ocupava Dalí. Col·locava les natges de fill de notari al banc encoixinat de la set quan sopava en grup. Els llagostins de Vinaròs eren fixos en la comanda. "Però si en demanava quatre, se'n menjava dos. Menjava poc", evoca el senyor Monje pare. La taula vuit la compartia amb Amanda Lear, aquella rossa de sexe ambigu. Esperava que el menjador estigués ple, donava el braç a la musa i entrava imperial entre mirades guenyes. Estic assegut sobre les cuixes fantasmals de Dalí, amb l'espectre de Lear a la  dreta. Via Veneto té 47 anys, i el seu nou cuiner, el senyor Sergio Humada, 29. ¿Què significa? Que per prosperar és necessari assumir mig segle d'història. El senyor Humada sap on és i què ha vingut a fer: "Ho comparo a quan vaig estar a Arzak, part tradicional, part moderna". És més probable que Via Veneto transformi un xef que al revés. El senyor Carles Tejedor va aconseguir que la casa evolucionés i el senyor Humada li donarà una volta més. Parlo de voltes i penso en el mític ànec a la premsa, a la carta des del 1967. Aquest lloc és història de Barcelona, una classe de monuments civils que són plorats per planyívols oportunistes quan tanquen. Via Veneto no està amenaçat, al contrari , treballen amb una regularitat sorprenent. Estaria bé que en para

Restaurants

La Pedrera: apunta-t’ho, Gaudí

Eugeni de Diego, excap de cuina d’ElBulli, es fa càrrec del restaurant de La Pedrera. Sense foc directe! Eugeni de Diego vol "ser prudent", anar "a poc a poc". Ho repeteix amb girs variats, de manera que aquesta crònica sobre el restaurant de La Pedrera serà provisional, tot i que per la qualitat del que s'hi menja podria ser definitiva. Després d'haver estat de cap de cuina a El Bulli i, actualment, organitzar la Bullipedia amb Ferran Adrià, és comprensible que l'Eugeni eviti precipitar-se: ha estat educat en el rigor i la fermesa. El patinatge sobre gel no és una disciplina del seu gust. Prefereix els peus sobre terra. Es parla d'aquest lloc abans que la carta sigui-la-que-ha-de-ser -i el projecte, "el definitiu"- perquè seria injust amagar el que passa sota el sostre de Gaudí. "D'aquí a tres mesos serà una altra cosa, millor. I d'aquí a sis...". D'acord, ens conformarem amb el que tenim, que és molt. L'Eugeni, que no és allà físicament, "sóc a la Bullipedia, eh?", ha fitxat Miguel Ángel Mayor (ex-Arola) i la pastissera Ana Alvarado i entre els tres construeixen el que es menja al monument. Miguel Ángel recorda que l'amistat va néixer al sol de Montjoi: "Ens vam conèixer a El Bulli". I és l'herència del mite la que aquí s'exposa. ¿Quina seria la versió popular de bullinià? Això, idees i tècniques tecnoemocionals al servei de la quotidianitat. Allò conegut amb un plus. A El Bulli hi va haver un plat totèmic, el moll amb caviar, i és possible que amb intenció o com un record

Advertising