Els millors frankfurts de Barcelona

Alfa i omega de la salsitxa a Barcelona, no s’estan d’hòsties. Rere la barra, un senyor d’accent germànic i jaqueta blanca de mestre salsitxer fregeix salsitxes tan gruixudes com la cuixa d’un nen de dos anys. Mossego un bratwurst amb avidesa (que et col·loquen damunt la barra sense plat, sobre dos mocadorets translúcids). N’assaboreixo amb delit el greix i la llimona, el budell té osques de dos centímetres. I penso en les generacions d’estudiants de la Politècnica que s’hi han alimentat d’ençà del 1973. Caram, si d’aquí en surten enginyers, tan dolent per a la salut no pot ser.

Porta amb porta amb el Pedralbes –no tenen res a veure–, el Leo Boeck –amb fàbrica pròpia– ofereix exactament el mateix, però amb aspecte de fast-food. I té la seva gràcia, però hi manca el carisma brutal del venerable veí. Anàlisi epidèrmica: aquí les salsitxes no són tan gruixudes com al Pedralbes, però sí més llargues. Això sí, el pikantwurst que em foto, especialitat de la casa, és ben bo i em deixa cantant allò dels Stooges I’ve been dirt, and I don’t care. Al vàter, em sorprèn una cafetera exprés penjada a la paret. No! És un dispensador de fluor per rentar-se la boca. I és buit. Mala sort.

En Daniel, l'Oliver i en Manuel Berja –tots família– estan al front d’El Pibe –dit així perquè el primer va obrir a República Argentina–, temple dels frankfurts que té com a lema "ho fem especial des del 1974". Tot i la seva popularitat, només tenen cinc locals, i la seva obsessió és controlar tots els aspectes del negoci: fins i tot tenen la seva màquina d’ensobrar tomàquet i mostassa amb el seu toc especial. Amb un peu en el bar de barri i un altre a la producció industrial, la seva clau és la qualitat, la higiene i la rapidesa: seus i en deu minuts tens la comanda.

A la Sagrada Família, barri en perpètua mutació turisticoeclesial, el Frankfurt Estanc –abans era un estanc– roman immutable des del 1977 . “Només han canviat la cuina i la refrigeració, la resta segueix exactament igual”, explica l’Enric Bellsolà, ex-cap de geganters del barri que va heretar establiment dels pares. Hi trobareu un estàndard de qualitat alt –salsitxes Max Zander, proveïdor de Casa Vallès– i hamburgueses de carnisseria. I molta varietat: el clàssic frankfurt de barri, on igual et claves un bratwurst amb ceba i formatge que un bacallà amb samfaina.

El maig del 2016, la Núria Moreno va passar d’un cantó a l’altre del taulell del seu bar favorit, al Clot. N’era clienta i quan els anteriors amos, els germans Romero, van explicar-li que plegaven després de 45 anys a la planxa ella va decidir continuar el negoci. “Vam deixarho tot igual, fem exactament el mateix, perquè tot era de qualitat”, explica la Núria, que ha mantingut a la carta el biquitoni, un biquini enrotllat de truita a la francesa creació dels anteriors propietaris. A banda de la llista canònica de salsitxes, tenen una generosa carta d’hamburgueses i entrepans, penya futbolística i, atenció, terrasseta amb cinc taules!

No tot és rusticisme i austeritat en el món del frankfurt barceloní. També hi ha propostes com el Chelsea, un local decorat a l’estil dels diners americans que assorteix de fast-food a banda i banda del Paral·lel des del 1977 . Van començar amb hamburgueses –asseguren que van ser els primers a preparar-ne a Barcelona– i entrepans de salsitxes, però ara ofereixen una carta variada que també inclou kebabs. A diferència de la majoria de locals especialistes, aquí el pa no és estil Viena, sinó que fan servir un panet cruixent. L’oferta de salsitxes no és profusa, però es poden acompanyar d’unes patates casolanes que no es troben a tot arreu.

A Barcelona hi ha molts frankfurts però ben mirat tampoc n’hi ha tants que s’hi dediquin en cos i ànima. El Frankfurt La Carpa ho és: una cantonada marmòria, amb planxa i una barra en forma d’U que l’Àlex Fontán va agafar amb el seu germà l’any 1996 –ja era un frankfurt des de feia lustres– i que s’ha mantingut com a pièce de résistance curriqui a la zona alta. Té un repertori de dotze salsitxes i una macropissarra amb totes les combinacions que pugueu fer amb salsitxes, ous, cansalada, patates, ceba i formatge. No, no hi trobareu res vegà, però la qualitat de les salsitxes és més que bona i la cervesa està molt ben tirada.

Aquest minúscul establiment és una de les pedres angulars de la plaça Sant Jaume, i posats a exagerar, de la ciutat. Des del 1955, generacions de barcelonins han passat per aquí per fer passar la gana quan eren pel centre. Fa 44 anys el matrimoni format pel Joan i la Isabel en van agafar el relleu i des de llavors han compartit penes i alegries, i també els set metres quadrats que formen aquest local amb una llista d’entrepans més llarga que la barra: fins a 27 propostes en què el frankfurt (2,70 euros) continua sent el rei. Obren de dilluns a diumenge:“Abans treballàvem 16 hores, ara ho fem 12”, diu en Joan. Salsitxeria de guàrdia!

Un local ampli, obert al carrer de la Creu Coberta, que convida a entrar- hi. Terres de terratzo, fluorescents groguencs i, com molts d’aquests locals, taulells i tamborets que substitueixen les encotillades taules i cadires. Aquí es va a pinyó fix. Un dimecres al vespre, el local bull de parroquians que demanen alguna de les 24 especialitats de la carta –bockwurst, krakoski, hongaresa, grobe, criollo...–. Rere la barra, tres tenors amb impol·luta camisa blanca reparteixen joc a tort i a dret amb una planxa que no escatima ni carinyo ni oli.