7 genis del teatre

És el de la foto que encapçala l'article. Ja ho saben: Thomas Ostermeier és el millor director d'escena europeu, amb el permís de Calixto Bieito i Katie Mitchell. A Girona també ho saben i com que a Barcelona no el porten, han decidit fer-ho ells –i això que tothom recorda amb delit aquell 'Hamelt' que vam veure al Lliure– amb 'El matrimoni de Maria Braun', l'adaptació escènica que el director de la Schaubühne berlinesa ha fet del clàssic cinematogràfic de Fassbiner, en el qual recorre la història d'Alemanya des del final de la II Guerra Mundial fins al miracle econòmic dels anys 50. Ostermeier és agosarat i llegeix els clàssics com ningú. Alhora que no té por si ha d'adaptar teatre contemporani. El 'Susn' que vam veure fa dos anys a Girona era d'antologia. Teatre Municipal de Girona, 7 de novembre

887 és el número del carrer de la ciutat de Quebec on va néixer Robert Lepage un 2 de desembre del 1957, just en un moment en què el sentiment identitari de la nació nord-americana naixia. Gairebé 60 anys després, necessitava tornar enrere, parlar d’ell mateix, de la seva memòria, del seu país, i va crear '887', que podrem paladejar al Lliure com una d’aquelles coses que passen només un cop a la vida. El director no ha dubtat a buscar en els racons més íntims de la seva memòria per aconseguir aixecar una peça màgica. Lepage té clar que el teatre és íntim o no és res. Si van veure 'The Andersen project' al Lliure el febrer del 2008 ho entendran tot. Si no, pensin en la possibilitat de materialitzar una il·lusió, en projeccions, jocs d’ombres, transparències...

Declan Donnellan i Cheek by Jowl són, de fet, tres companyies: una d'anglesa, una de russa i una de francesa. A Girona, l'hem vist amb 'Macbeth' i 'Les tres germanes' i ara torna amb actors russos, els del Teatre Puixkin de Moscou, per aixecar 'Mesura per mesura', un dels textos shakespearians políticament més punyents. Donnellan sempre treballa el cos, l'espai i ens ofereix peces manufacturades amb bellesa i precisió. Sempre recordaré l''Andromaque' de Racine que va fer al TNC o l''Ubu roi' de Jarry que vam veure al Grec 2014, una autèntica delícia. Donnellan ve almenys una vegada a l'any i el seu teatre, shakesperià per antonomàsia, segueix els paràmetre de l'espai buit de Peter Brook. Tot té un sentit en els moviments dels seus actors. Teatre Municipal de Girona, 28 i 29 d'octubre

Àlex Rigola acaba de ser confirmat com a director de la secció de teatre de la Biennal de Venècia per un any més, lloc que ocupa des del 2010. Ara mateix té en cartell a La Villarroel 'Marits i mullers', de Woody Allen, i al desembre portarà al TNC 'El público', de García Lorca, que completarà un any orgiàstic per al director barceloní després d'haver estrenat, també, la seva versió d''Incerta glòria' de Joan Sales. Rigola és un nom important a Europa i el seu teatre s'ha anat endolcint amb els anys. Tot és molt polit, net, sense aquella èpica dels inicis. Aconsegueix que actors vulgars esdevinguin grans intèrprets. I té una paleta sonora que va de Bowie a Arvo Part.

El jove director d'escena belga ens ha tocat la fibra amb 'Ghost road' (2012) i 'Le chagrin des ogres' (2013), que ens van demostrar el seu talent i la capacitat de posar en escena obres difícils, tant pel tema que tractaven com per les seves dimensions socials. Aquí fa un retrat de la solitud extrema que amaga la nostra aïllada societat hiperconnectada d’avui. Amb actors i vídeo, llum i ombres, somni i realitat, Murgia aconsegueix un retrat dens i contundent de l’ésser humà contemporani i de la seva por a no ser-hi. El Canal (Salt), 30 d'octubre

Fa vint anys, si haguéssim fet aquesta llista, Peter Brook estaria al capdamunt de tot. Ell i el seu espai buit van revolucionar el teatre als anys 60 i 70. I aquí té fidels seguidors com Oriol Broggi, tot i que al món també té fervents detractors, com el genial director i dramaturg flamenc Jan Lauwers. 'The valley of Astonishment', el que ens porta a Temporada Alta, és un viatge d’exploració i sorpresa pels misteris i meravelles del cervell humà. El muntatge permet entendre els complexos misteris de la intel·ligència i la raó, i està inspirat en el poema èpic del persa Farid Attar 'La conferència dels ocells'. A Girona, hem vist fins a vuit mostres del millor Brook, una llegenda del teatre europeu del segles XX i XXI. És a punt de fer 90 anys! Teatre Municipal de Girona, 14 i 15 de novembre

No tinc cap dubte a l'hora d'incloure Oriol Broggi entre tanta gent important. El barceloní ha elaborat un discurs teatral que ha aconseguit agermanar l'èxit de públic i la bona rebuda de la crítica. És, en certa mesura, un revolucionari de les coses petites que treu un suc extraordinari als seus intèrprets. Clara Segura i Pablo Derqui, per exemple, amb ell sempre estan més bé. Pipa en mà i Estellés al cap, és el responsable de la introducció de Wajdi Mouawad a Barcelona, a banda de mantenir l'espai més bonic de tots, la Biblioteca de Catalunya, on ara estrenarà un collage, 'Al nostre gust', d'aquells que li agraden tant i li van tan bé.