Carla Rovira: teatre, feminisme i mort

La directora i dramaturga s'estrena per la porta gran al Teatre Lliure amb 'Posaré el meu cor en una safata', una peça sobre la mort. Carla Rovira ens ha enlluernat amb 'Aüc' i 'Màtria', i ara fa una passa de gegant, no només per les dimensions de la proposta, sinó també per l'ambició escènica i dramàtica.

T'has costat massa arribar a estrenar al Lliure?
Moltes vegades em demano si un home, amb la mateixa trajectòria que jo, li hauria costat el mateix. A la vegada penso que soc una dona ultraprivilegiada en el sector, perquè he anat molt més ràpid que la resta. Vaig començar en solitari, el 2015, i el 2019 estic estrenant al Lliure. He tingut un creixement exponencial: cada vegada s'han anat obrint més portes. Si mires la carrera a nivell global, pots dir que en deu anys no he aconseguit trepitjar aquest teatre amb cap de les companyies on he treballat. Però en solitari, m'ha anat bé.

Però fins ara has treballat amb molts pocs recursos.
'Màtria' es va aixecar amb 5.000 euros. Sempre dic que estic infrapressupostada.

Què et condiciona a l'hora d'aixecar una obra?
Faig el que faig perquè no en sé més. M'agrada poder-me emmirallar en un tema: em faig preguntes sobre aquest tema i acabo arribant allà on soc. Durant el procés de creació, ens plantegem que, com a espectadora, puguis veure on ets amb aquest tema. Jo soc una dona feminista d'esquerra amb certs privilegis. Aquest és el meu punt de partida... I el document sempre forma part dels meus processos de creació: fotos, cartes, entrevistes, el que sigui.

"Hi ha hagut algun moment en què he pensat: puc fer alguna cosa que no sigui feminista, encara que la lectura sempre sigui feminista? Soc la feminazi del sector. Bé, doncs benvolgut sigui"

T'hauria agradat pogut crear sense haver d'aixecar la bandera?
Tant de bo no fos necessari. Em plantejo si com a dona blanca de classe mitjana europea soc subjecte del feminisme. Quantes banderes queden? El feminisme és súper necessari. Les anàlisis que es fan des d'aquí són molt necessàries. Però hi ha moltes banderes més. Dit això, hi ha hagut algun moment en què he pensat: puc fer alguna cosa que no sigui feminista, encara que la lectura sempre sigui feminista? Soc la feminazi del sector. Bé, doncs benvolgut sigui.

No ets molt jove per parlar de la mort?
Tinc 37 anys! La Marta Aran, que forma part de l'equip i treballa fent funerals, sempre diu que es moren molts més nens i nenes dels que estem acostumats a pensar que es moren. Relacionar-te amb la teva mortalitat pot fer que et posicionis amb la teva vida d'una altra manera. Ara estic molt obsessionada amb això que l'enemic no és la mort.

Pretens que la mirada sobre la mort sigui positiva?
Més que positiva, que sigui una experiència més que ningú s'ha estalviat ni s'estalviarà mai. Acceptar la mort vol dir acceptar una part de la vida que no podràs controlar. No est tracta de viure la vida més intensament, cosa que sempre passa pel consum.

La teva feina es basa en la memòria, en el passat?
Crec que parlar de la mort és parlar en futur. Aquí parlem en futur. Però sí, el relat és memòria.

Com neix 'Posaré el meu cor en una safata'?
Fa dos anys es va morir el meu tiet. I més tard vaig veure a Netflix el documental 'Final de partida', que parla sobre els tractaments pal·liatius i els últims dies abans de morir. Vaig pensar que necessitava més d'allò.

"Des del segle XX, la mort ha esdevingut un fracàs mèdic. El 'ja no es pot fer res'. I això fa que no tinguem la sensació que es tracta d'una cosa ordinària, normal, biològica"

Tenim una relació estranya amb la mort?
Des del segle XX, la mort ha esdevingut un fracàs mèdic. El 'ja no es pot fer res'. I això fa que no tinguem la sensació que es tracta d'una cosa ordinària, normal, biològica. 'No ha lluitat prou', diem.

Com trasllades a això a escena?
Hem descobert que en la realitat passen dues coses: vivim i morim contínuament. Ja sé que és una obvietat. L'oxigen, que és el et dona vida t'està oxidant i et mata. Hem treballat sobre això. En paral·lel, tenim dues accions: la història de Faust, què passa quan volem ser infinits; i el procés d'una acompanyant d'una persona que s'està morint. Algú que no es vol morir i algú que està amb un altre que sap que es morirà.

Té sentit un teatre no compromès?
Per a mi, l'única cosa important és ser honest amb el punt de vista des del qual parteixes. Si ets honest en el particular, pots ser universal... L'exemple de Shakespeare és claríssim: Shakespeare no és universal. Si fas 'Otel·lo' i dius que parla de la gelosia i que això és universal, jo et dic que no és veritat. Planteja't per què fas 'Otel·lo'. 'Hamlet' no és universal. Et poden plantejar preguntes, a tu, però res més.

El mal és haver nascut?
La putada és viure una vida horrible. És migrar a un lloc d'una manera ultraviolenta, que t'esclavitzin. Morir és ordinari. Morir és humà. La putada és la violència que atempta contra la vida mateixa. El que hem de promoure és vides dignes.

NO T'HO PERDIS: Obres escrites aquí que has de veure