Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Jordi Casanovas retrata 'Vilafranca'

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Jordi Casanovas
©Marc Bordons Soler

Jordi Casanovas retrata 'Vilafranca'

El dramaturg tanca la seva reeixida trilogia sobre la identitat catalana amb una obra que presenta arreu de Catalunya

Per Andreu Gomila
Advertising

D'entrada, el plànol de situació: Diada de Sant Fèlix (30 d'agost) de 1999, amb una família que dina per festa major. Una família de classe mitjana, que podria representar el 70% del país, amb avis, germans, néts i algun espectador extern. Jordi Casanovas tanca així l'exploració de la identitat catalana que va engegar amb 'Una història catalana' i va continuar amb 'Pàtria'. Per fer-ho, ha marxat al seu poble, un lloc on disposava de dades pròximes, personatges reals que li permetien posar la força en les vides íntimes, més que en la trama, com havia treballat fins ara. "He fet un treball gairebé hiperrealista, poc ficcionat, amb molt detall", ens confessa.

'Vilafranca', de fet, havia d'obrir la trilogia, però fa cinc anys, diu, no disposava de prou bagatge personal per enfrontar-se a si mateix, per escriure del seu entorn immediat. "Aquí hi ha molt d'estómac, i molta memòria -admet Casanovas-. En aquests moments de la meva vida puc prendre el risc de fer servir una material més proper a mi. Hi ha molt de mi, a 'Vilafranca'. Fins al punt que alguns personatges són totalment reconeixibles".

Tot plegat ha convertit aquesta trilogia en un mirall, un indret on d'aquí a vint anys podrem mirar-nos i saber com érem els catalans de primers de segle XXI, així com anem a Txékhov per saber com era la Rússia de finals del XIX, o a Tennessee Williams per observar els Estats Units de mitjans del segle XX. Ell afegeix la figura de l'irlandès Brian Friel a l'hora de convertir un món ultralocal en universal.

Li preguntem si n'ha tret alguna conclusió, sobre la nostra identitat. Primer, li diem si som el poble del 'vol i dol'. I hi està d'acord: "Som un poble que aspira a coses i potser no entén que aquesta aspiració implica certes renúncies. Existeix la lluita eterna entre el conservadorisme i la modernitat, cosa que intento reflectir a 'Vilafranca'". I després li preguntem sobre la corrupció, un altre tema recurrent de la trilogia: "La corrupció, aquí, no sols és sistèmica, sinó que és endèmica".

Que la trama central de l'obra passi el 1999 i no al 2015 li ha permès, a més, projectar una mirada més neta sobre l'aquí i ara, sense por a què la peça caduqui l'endemà de l'estrena. Serà un èxit segur.

També t'agradarà

Noms de teatre que has de vigilar

Teatre

Actors, directors i dramaturgs que marcaran tendència a la cartellera de Barcelona Nous dramaturgs, actors i actrius que despunten, companyies que estan en boca de tothom... La cartellera de Barcelona ens porta moltes sorpreses i cal estar atents als canvis de noms, al sorgiment d'artistes que truquen a la porta. No són ni Prisamata, ni Anna Alarcón, ni Marcel Borràs, ni Nao Albet, ni Bernat Quintana, ni Agrupación Señor Serrano, ni Los Corderos, sinó els que vénen després. Aquests són els teatrers emergents. El més vist Barcelona gratis! Sortir sense gastar Els diners no són l'excusa per quedar-vos al sofà de casa sense fer res… A Barcelona (encara) hi ha una bona pila de propostes culturals molt interessants que es poden fer completament gratis. Aquí teniu algunes de les nostres preferides per als propers dies. Equipaments culturals gratuïts Virreina Centre de la Imatge El Palau de la Virreina, seu de l'Institut de la Cultura de Barcelona, acull aquest centre d'exposicions especialitzat en la imatge en totes les seves expressions. Arts Santa Mònica L'Arts Santa Mònica és un centre expositiu i d'investigació  on conflueixen la creació artística contemporània amb disciplines com la ciència, el pensament i la comunicació. Amb la connexió entre disciplines com a principi, el centre, nascut el 1984 com a espai expositiu de la Generalitat, vol promoure el diàleg entre les diferents aportacions locals i els moviments socials globals. Palau Robert El Palau Robert va ser construï

Les obres d'aquí que has de veure

Teatre

L'autoria catalana viu un autèntic boom a la cartellera: aquí tens les obres que marquen tendència El teatre local està de moda. I la prova d'això la trobem a la cartellera, que ens ofereix cada dia obres escrites per dramaturgs catalans i interpretades per gent d'aquí que atrauen el públic. Tenim comèdies, obres èpiques, drames, peces romàntiques, experimentals. Teniu per triar i remenar. New Order Els segrestos en to de comèdia acaben malament. Per fer riure els segrestadors han de ser maldestres, mal avinguts i molt amateurs. El llest sempre és el segrestat, capaç de donar-li la volta a la síndrome d'Estocolm. 'New Order' ho té tot per complir amb aquest retrat, fins i tot un autor (Sergi Pompermayer) especialitzat en el gènere. Doncs ens equivoquem. Aquesta peça és el text més obertament polític de la cartellera. Gairebé un pamflet d'agitació ideològica. Mar i Cel  'Mar i Cel' va significar la irrupció del teatre català en el musical de gran format i va ser el primer de diversos espectacles on Dagoll Dagom reivindicava en solitari un musical autòcton de creació. 'Mar i Cel' va ser un èxit espaterrant i el tema principal, sanament enganxós, va quedar gravat a la memòria de milers d’espectadors. 'Mar i Cel' va tornar fa deu anys i va conquerir de nou l’interès del públic. I ara ho fa per tercera vegada en una producció que incorpora amb eficàcia els avenços tecnològics de so i imatge. Tirant lo Blanc Després de l’experiència del primer any de la ITNC Jove Companyia, el Tea

Advertising

Les millors obres de la cartellera

Teatre

La cartellera teatral i de dansa acostuma a oferir tantes actuacions interessants que és difícil decantar-se'n per alguna. Per això us hem preparat aquesta selecció amb les obres de teatre, dansa i comèdia més interessants que podreu trobar als teatres de Barcelona. Teatre El Petit Príncep Hi ha espectacles dolents, regulars, bons i especials, ja ho saben. I el més difícil de tot és entrar en l’última categoria, encara que sàpigues que no has  vist el millor muntatge de la teva vida. La versió del conte de Saint-Exupéry que han fet Àngel Llàcer i Manu Guix és d’aquests, una obreta senzilla i directa, que no fabula, ni va més enllà, que és el que és, però és tan diàfana, les cançons són tan boniques, que és realment una obra especial. El bon lladre En el món de l’hampa també hi ha classes. I el protagonista de l’obra de l’irlandès Conor McPherson, 'El bon lladre', pertany a la més baixa, encarregada d’espantar i esbatussar la gent, però no més. Murray, a qui li han robat la dona (pobre Greta!) li fa els encàrrecs. Ell actua, però mai no sap per què fa el que fa. Joc de miralls És tan difícil mostrar la intimitat, en escena. Arribar a saber qui són els personatges. Sobretot quan no hi ha èpica. I això tan complicat i encisador és el que aconsegueix Annie Baker a 'Joc de miralls', molt ben interpretada pel director Juan Carlos Martel Bayod. L'art de la comèdia Hi ha molt d'Oreste Campese al Don Arturo d''El viaje a ninguna parte' de Fernando Fernan Gómez. La mateixa resignació

Lluís Homar parla de De Filippo

Teatre

L'actor fa ‘L’art de la comèdia’ de l’autor napolità al TNC amb un ‘cast’ de pel·lícula Lluís Homar, ja ho saben, té una obsessió: connectar amb el públic, portar el teatre a la intimitat de cada persona. Fa no-res el teníem al Borràs amb el one-man show de Terra baixa, i ara el podem veure al TNC com a director i protagonista de L'art de la comèdia d'Eduardo de Filippo. Una obra que va del teatre, de quina és la seva importància social, a través de la conversa entre un director d'escena a qui se li ha cremat el xiringuito i el nou prefecte del poble. Homar recorre a les paraules del dramaturg napolità per fer-se les preguntes que es planteja el seu personatge, Oreste Campese: "Aquest beneït teatre és d'interès nacional o no? Quan era petit i tenia sis anys, em preguntava: l'home que fa d'actor desenvolupa una activitat útil per al seu país?". I ell afegeix: "La cultura és un bé de primera necessitat?". Coses que es pregunta De Filippo enmig d'una comèdia hilarant marca de la casa, on el naturalisme i el surrealisme conviuen en el mateix plànol, els personatges són tan reals que te'ls emportaries a casa i les situacions són tan divertides que t'agradaria haver-les vist al teu carrer. No oblidem que quan parla de teatre, De Filippo parla de tota la humanitat. L'art de la comèdia es troba en la categoria, segons Homar, d'obres "especials". Per això recorda una frase de Valle-Inclán, dita quan va estrenar 'Luces de bohemia', en la qual l'autor gallec assumia que tot el que havia

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising