Jordi Martínez i els pallassos

De Monti era la idea de portar a escena el text de Henry Miller –amb il·lustracions de Joan Miró– i els espectacles de Rhum & Cia. en són un homenatge. També per mediació de Monti, el director d’'El somriure al peu de l’escala', Ramon Simó, va muntar fa més d’una dècada l’esplèndid 'Petita feina per a pallasso vell', on hi eren Martínez, Monti i Claret Clown. Tres pallassos grans que busquen feina. “Sento que en Monti em continua passant el testimoni”, diu l’actor. Anar endavant per tornar enrere.

Miller parla d’un pallasso, ens explica Martínez, que “no es conforma amb què la gent rigui”. Té una obsessió: intentar fer feliç els espectadors. Durant un número, es queda en blanc, i això provoca, contra tot pronòstic, la hilaritat del públic. A partir d’aleshores intentarà repetir l’operació a consciència. Però arriba un dia en què la gent es cansa i el fan fora. “Ell busca la felicitat i veu que fent de pallasso, no ho aconsegueix”, relata l’actor. L’August surt del que en diríem ara ‘zona de confort’, però topa amb un altre circ, on hi troba feina de mosso. De manera gairebé inevitable, el pallasso titular emmalalteix i ell s’ofereix per suplantar-lo. Total, amb una bona capa de maquillatge, ningú no se n’adonarà, pensa. I torna a triomfar. És l’èxit, el que busca? “L’August acaba veient que la solució no és fora, sinó dins seu”, assenyala. “Monti deia que ell era un pallasso amb una personeta a dins, a l’inrevés de com es diu normalment, i aquí l’August veu que el camí és sent, no fent, sent pallasso, no fent-lo”, rebla el clau Martínez.

'El somriure al peu de l’escala' és una obra de teatre amb un pallasso de protagonista, que la tropa que el munta al Lliure ha farcit de pallassades. Per exemple, podrem veure una de les entrades més cèlebres de 'Rhümia', un dels grans espectacles de l’última dècada. No han evitat, per altra banda, cap de les pujades líriques del text de Miller, que sovint s’enlaira per sobre de l’epifania. I, tot i que podria ser un monòleg, Simó ha concebut la peça per a cinc intèrprets, músics i acròbates inclosos.

Martínez, que va ser primer actor que pallasso, reivindica el seu paper lluny de la marginalitat, com en Monti, que va lluitar tota la vida per això. “N’estem lluny encara”, es lamenta. El gran èxit de 'Rhum', 'Rhümia' i 'Rhumans' potser ajudarà a canviar les coses, encara que no hagin aconseguit sortir de les programacions de Nadal i siguin excepció. Al final, Martínez i companyia estan portant a terme el pla secret de Monti: ocupar els teatres. Per ara, només es tracta del Teatre Lliure (aquesta temporada hi haurem vist 'Travy', 'Rhumans' i 'El somriure al peu de l’escala'), però... Ja els avisem que la saga Rhum tindrà una quarta part, emulant la tetralogia wagneriana!