Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La revolució dels pallassos
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

La revolució dels pallassos

Rhumans
© Pep Gol Rhumans

A primers de 2007, un pallasso va enrabiar-se i va fer 'tremolar' la conselleria de Cultura. Era Tortell Poltrona, que va posar el crit al cel davant de les pèssimes condicions a què es veia abocat a portar el seu Circ Cric pel país. Va dir que ho deixava córrer, que es plantava. Aleshores, el conseller Joan Manuel Tresserras va posar-se mans a l'obra i l'equip de la conselleria de Cultura va elaborar un pla integral de circ, tot creant, alhora, les Ciutats Amigues del Circ. Al cap de vuit mesos, el Circ Cric tornava a navegar i el Teatre Lliure li obria les portes de bat a bat. Allà, potser va començar alguna cosa que ara ens està tornant amb una sèrie d'espectacles que ens porten a parlar, sí, de la revolució dels pallassos, potser la 'innovació' més important sorgida al teatre català en l'última dècada. I aquí no m'oblido de la feina caparruda i constant de l'Ateneu Popular de Nou Barris, on cada any ens sorprenen amb el Circ d'Hivern, una porta sempre oberta a la renovació popular.

A Catalunya, hem tingut pallassos excepcionals, de Charlie Rivel al mateix Tortell. Però potser mai, en només tres mesos, havíem gaudit d'espectacles tan bons a la cartellera. Estic parlant de '', de 'Travy' i de 'Rhumans', esclar, on gent veterana, artistes madurs i joves ens han deixat bocabadats, barrejant llenguatges, fent riure, fent-nos meravellar. Joan Arqué i Pep Pascual em deien fa uns dies, abans de l'estrena de 'Rhumans', que el que fan ells "és el més contemporani, és teatre postdramàtic, avantguarda”, dispara Pascual. “Estem a favor de la comercialitat, que és on érem, però ens havíem oblidat de l’autenticitat”, rebla Arqué, que constata que els grans teatres havien “castrat” la investigació, el camí de llibertat que havíem recorregut als anys 70 i 80. I és ben bé així. Arqué, per exemple, assegurava que els Baró d'Evel no són sinó fills dels Zotal dels anys 80. Però anem a pams.

Si li preguntes a Blaï Mateu (fill de Tortell Poltrona, per cert), si el que fan els Baró d'Evel és circ, et diu que sí i que no. Ell i la seva dona, Camille Decourtye, han creat un llenguatge que no entén de fronteres. I a '' ho deixaven ben clar. Cantaven, ballaven, pintaven. Un espectacle total i complet. De fet, Mateu és el nostre Messi, segurament l'artista de menys de 40 anys amb més talent d'aquest país. Però, ai las, juga fora de casa, a França, el millor lloc del món per fer circ. Si els Baró d'Evel no fossin una companyia francesa, no haurien pogut arribar allà on són. Sens dubte. Com tampoc dubto a l'hora d'afirmar que '' és el millor espectacle que he vist aquest 2018. Un espectacle de pallassos, sí.

El 'Travy' d'Oriol Pla era una altra cosa, però no menys interessant ni menys bona. Ell és fill d'un dels grans clowns d'aquest país, Quimet Pla, i ha mamat què és això de fer riure i oferir alguna cosa més. Porta anys d'escenaris damunt dels espatlles, fent de tot. Però a l'hora d'estrenar el seu primer espectacle com a director i autor no va dubtar a tirar d'ofici. I quina funció, la de 'Travy', amb Commedia dell'Arte, 'Hamlet' i tot el que vulguin.

'Rhumans' és el que ja sabíem, després de 'Rhum' i 'Rhümia'. Però Jordi Aspa, el director del xou, ens ha ofert el marc mental, popular i filosòfic que ens faltava. Què coi és un pallasso?, es demana. La gent diu les bestieses que ha sentit, recorden Miliki i Fofito, i els contraprograma amb un espectacle de traca i mocador. Què passa si els pallassos no fem riure?, ens pregunta. I el públic respon: els pallassos fan riure fins i tot quan no volen fer-ho! Perquè, a més, saben tocar tots els instruments, dominen el cos com ballarins i no tenen vergonya a l'hora de mostrar el que no saben fer.

Així que deixin de pensar que els pallassos són només per a la canalla (que també: els nens, els ho asseguro, flipen encara més que els grans amb aquests fenòmens nostrats), sinó avantguarda, i comencin a parlar d'ells com el millor que li ha passat al teatre català de la segona dècada del segle XXI.

Advertising
Advertising

Comentaris