Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
La extraña pareja
©David Ruano

La parella més estranya

Joan Pera i Antonio Dechent protagonitzen 'La Extraña Pareja' al Teatre Condal

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
No puc pensar en La extraña pareja sense recordar Jack Lemmon aspirant l’apartament de Walter Matthau amb el davantal posat, o Matthau en ple atac d’ira llençant un plat d’espaguetis a la paret de la cuina, en el clàssic de Gene Saks del 68.

A la Barcelona dels 90 el fenomen va ser brutal. Joan Pera i el desaparegut Paco Morán van estrenar, el 1994, una adaptació de l’obra de Neil Simon dirigida per Ángel Alonso. Cinc anys més tard, a les 11.55 h del 24 de novembre del 1999, batien el Guiness d’entrades venudes per a una funció teatral: 13.044. La van representar al Palau Sant Jordi.

“Quan em van proposar el paper, la meva única referència era la pel·lícula, no tenia esment de l’èxit que l’obra havia tingut aquí”, explica Antonio Dechent, l’actor que assumeix el paper de l’Òscar, a partir d’ara l’estranya parella d’en Fèlix, personatge que recupera Joan Pera.

Tothom, qui més qui menys, en coneix la història. En Fèlix, un fonamentalista radical de la neteja, es trasllada al pis de l’Òscar, enemic de l’escombra i partidari acèrrim de plantar els peus sobre la taula, després que la seva dona el faci fora de casa. La convivència no serà fàcil. Dechent, amb més de vint anys de trajectòria a l’esquena, s’enfronta per primera vegada a una comèdia d’aquesta volada, de pur slapstick, una frenètica cadena de gags físics i verbals. Encara que l’autèntic repte per fer que l’obra funcioni, explica Dechent, és “estimar Joan Pera –en un temps rècord– per estimar en Fèlix, el personatge. Aquesta obra només funciona si hi ha un element d’absoluta amistat entre els dos protagonistes”. A la pel·lícula de Saks es veu de lluny que si Matthau no estimés de veritat Lemmon, l’hauria fet volar per la finestra sense despentinar-se. “El que més agrada d’aquesta obra és que és una comèdia blanca on tothom, en el fons, és bona persona”.

Dechent porta un any representant 'La voz humana' de Jean Cocteau. “He estat un any plorant sobre l’escenari, veient com el públic sortia de la sala amb el cor encongit. Ara això em va genial! En el fons, ens dediquem a aquesta professió perquè ens estimin. Quina millor manera de fer-ho que provocant rialles”.

També t'agradarà

Manual de supervivència femenina
  • Comèdia
  • Monòlegs

Mireia Portas, Anna Bertran, Sílvia Abril i Carolina Noriega organitzen el 'I Congrès Femení de Supervivències' “Ho sabem. El títol espanta, però no sortim amb calces de color carn. No”, declara Sílvia Abril, una de les ponents del I Congrés Femení de Supervivències. Aquest no és un espectacle de monòlegs a l’ús. Anna Bertran, Mireia Porta, Carolina Noriega i Sílvia Abril no intentaran empatitzar amb el públic, ni convertir-lo en protagonista, ni buscar la riallada mitjançant la identificació. No. “Expliquem les coses com són”, diu, una categòrica Mireia Portas. “Parlem com a professionals”, secunda l’Anna Bertran. La Sílvia Abril va més enllà: “Hem creat un Instint propi”, diu en referència al cicle de conferències del BARTS, combinació de coneixement i entreteniment. La Carolina Noriega es passa i posa com a exemple les conferències de TED (ideas worth spreading) per explicar-me la tipologia d’espectacle que presenten. “Els japonesos van darrere del nostre format però de moment ens hi hem negat”, remata. Quan es parla amb aquestes dones cal recordar que porten la comèdia a l’ADN. Les dirigeix Reichel Delgado, directora d’actors que ha treballat amb Buenafuente, Latre i tants altres humoristes de primera fila. A la seva fitxa policial caldria incloure que ha estat implicada en l’Operación Palace de Salvados. Atenció. Mireia Portas És la responsable d’algunes de les imitacions femenines més aconseguides del Polònia. Pot ser en qüestió de minuts Esperanza Aguirre, Letícia i la

Més Guapo que mai
  • Teatre
  • Comèdia

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Publicitat
El xofer de Lou Reed
  • Teatre
  • Musical

Borja Sitjà s’estrena com a director artístic del Romea amb un espectacle d’Andrés Lima sobre el músic novaiorquès, 'Desde Berlín' La teva programació s'acosta més a la de Calixto Bieito que a Julio Manrique.Potser per edat, per generació. Crec que el Romea no ha canviat gaire. Jo reivindico l'autoria. Quan dirigeixes un teatre com aquest i no ets artista, l'autoria s'ha de notar encara més, perquè el teu espectacle és la temporada. Potser el Calixto ho feia també així. A part, el Julio té un grup de gent molt determinat, força cohesionat, que són els que han fet els últims tres anys del Romea. I això marca molt. Jo no tinc cap família artística. ¿Et mories de ganes de dirigir un teatre com el Romea?Dirigir teatres és la meva feina. És el que sé fer. Sé fer això i cuinar. Vaig tenir molta experiència a l'Odéon de París, amb el Lluís Pasqual i el Georges Lavaudant. Onze anys on vaig aprendre a fer això, com es pot donar ritme a una programació, com es fa una temporada, per què poses aquest espectacle al mig i no aquell altre, per què treballes amb aquest artista i no amb aquell altre... Vaig venir aquí a dirigir el Grec. I vaig ser quatre anys a l'Institut Ramon Llull, on també vaig fer temporades. Després Daniel Martínez em demana de venir a Focus per muntar el Barcelona Internacional Teatre (BIT). Vam començar coixos, perquè no teníem un lloc. Vam fer dos produccions, que van girar. Més tard em va oferir La Villarroel, i vaig dir que sí. I després el Romea, que també he dit

El millor de Temporada Alta
  • Teatre

Girona torna a convertir-se en el lloc de pelegrinatge de tardor per als amants de les arts escèniques. Aquí teniu els espectacles que no us podeu perdre Temporada Alta provoca un cert estrès. Del 3 d'octubre al 8 de desembre, a Girona i Salt hi passen 90 espectacles, 32 dels quals són internacionals i 26 estrenes absolutes. Pel festival gironí hi ha el bo i millor d'aquí i de fora. I és segurament el millor festival de tardor d'Europa, sens dubte. Perquè us relaxeu, us diem què heu d'anar a veure. Més que res, perquè són coses que només podreu veure a Temporada Alta. I si elles marxessin a Moscou? Christiane Jatahy és un dels valors a l'alça del festival. L'any passat va jugar amb 'La senyoreta Júlia' de Strindberg i es multiplicava en teatre i cinema. I ara és a través de 'Les tres germanes' de Txékhov que la directora brasilera aborda els temps que vivim. Teatre i cinema en paral·lel, dues funcions simultànies, de la mà d'una directora que no veu el teatre com "un museu". Macbeth Hem vist molts 'Macbeth' a Temporada Alta. El de Cheek by Jowl, el de Rigola... I ara ens arriba el de Brett Bailey, potser el director més potent de Sud-àfrica. Us avisem: és una posada en escena explosiva de l’òpera de Verdi. Al cor de l’Àfrica actual, Macbeth és un senyor de la guerra afamat de sang en un context de lluites ètniques, tràfic d’armes i milers de refugiats. The suit Peter Brook és, segurament, l'home que més ha fet créixer el festival gironí. Li hem vist molts espectacles, des de

Publicitat
Invasió de musicals
  • Teatre
  • Musical

La cartellera de Barcelona recupera el gènere més popular amb espectacles de petit i gran format per als amants del gènere T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré La parella, l’etern tema del teatre, del cinema, de la literatura. Sembla ser que els humans han nascut per aparellar-se, com tots els animals, però que la seva complexitat psicològica els porta a situacions molt més complicades, o divertides, o tendres, o tot alhora. El musical de Joe DiPrieto i Jimmy Roberts passa per ser un dels èxits més sonats del Broadway dels últims temps on va triomfar durant onze anys. L'esbudellador de Whitechapel L’any 1888 a Whitechapel, el barri més marginal del Londres del moment, van començar a aparèixer cossos de prostitutes degollades i esbudellades. Tot i els esforços de la policia i de la gent del barri, l’assassí mai va ser descobert i encara ara es desconeixen els motius i la identitat del que fou el primer assassí en sèrie mediàtic de la història moderna. Fins ara. L’Esbudellador de Whitechapel reviu aquesta crònica negra de la mà de cinc dels protagonistes dels fets, acompanyats pels veïns que van viure en primera persona aquestes morts, per desvetllar-nos què va passar realment en aquell ball de secrets, pactes, amors i traïcions que ens transportaran directament al Londres del XIX. Mar i Cel Per celebrar quaranta anys, la companyia Dagoll Dagom posa el seu musical 'Mar i Cel' en escena per tercer cop i amb una força renovada, un nou càsting i noves sensacions. Un espectacle

Shakespeare: les millors obres del segle XXI
  • Teatre

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Publicitat
Nous talents (diferents) de l'escena
  • Teatre
  • Experimental

Els espectacles que has de veure de la gent de teatre més prometedora La nit just abans dels boscos 'La nit just abans dels boscos' és una de les peces més representades de Bernard-Marie Koltès. La posada en escena que ha imaginat Roberto Romei, en producció del festival TNT, s’allunya del plantejament original tot respectant el text i, miracle, fent que les paraules d’aquest estranger a qui han robat i apallissat ressonin més actuals, naturals i espontànies que mai. Romei ens canvia el punt de vista de l’original, el de l’emigrant que s’explica a una altra persona silent. Woyzeck 'Woyzeck' no és només una obra inconclusa. El brutal i imprescindible text de Georg Büchner –sense ell potser el teatre europeu seria un altre– personifica el mite del caos com a esperó creatiu. El drama existencial del soldat ras Franz Woyzeck era un munt de papers solts oblidats en un calaix, sense ordre, gairebé il·legible. Va ser l'escriptor Karl Emil Franzos qui va recuperar els lligalls i els va reelaborar en la versió que l'ús ha convertit en canònica, encara que amb el debat obert. La proposta de Marc Rosich (director convidat de Parking Shakespeare) és neta, essencial, lliure del pes metateatral de la troballa del manuscrit. Tothom diu que està bé    La història que ha estrenat Dani Amor al Gaudí és la mateixa que hem viscut tots, més o menys, als 20 anys. Pis, companys, parelles, amics nous, quan sembla que descobreixes el món i res no pot aturar-te. Decepcions, aventures... Però això no

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat