Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Manual de supervivència femenina

Manual de supervivència femenina

Mireia Portas, Anna Bertran, Sílvia Abril i Carolina Noriega organitzen el 'I Congrès Femení de Supervivències'

I Congrés Femení de Supervivències
© El Terrat / David Ruano I Congrés Femení de Supervivències
Per Maria Junyent
Advertising

“Ho sabem. El títol espanta, però no sortim amb calces de color carn. No”, declara Sílvia Abril, una de les ponents del I Congrés Femení de Supervivències. Aquest no és un espectacle de monòlegs a l’ús. Anna Bertran, Mireia Porta, Carolina Noriega i Sílvia Abril no intentaran empatitzar amb el públic, ni convertir-lo en protagonista, ni buscar la riallada mitjançant la identificació. No. “Expliquem les coses com són”, diu, una categòrica Mireia Portas. “Parlem com a professionals”, secunda l’Anna Bertran. La Sílvia Abril va més enllà: “Hem creat un Instint propi”, diu en referència al cicle de conferències del BARTS, combinació de coneixement i entreteniment. La Carolina Noriega es passa i posa com a exemple les conferències de TED (ideas worth spreading) per explicar-me la tipologia d’espectacle que presenten. “Els japonesos van darrere del nostre format però de moment ens hi hem negat”, remata.

Quan es parla amb aquestes dones cal recordar que porten la comèdia a l’ADN. Les dirigeix Reichel Delgado, directora d’actors que ha treballat amb Buenafuente, Latre i tants altres humoristes de primera fila. A la seva fitxa policial caldria incloure que ha estat implicada en l’Operación Palace de Salvados. Atenció. És la responsable d’algunes de les imitacions femenines més aconseguides del Polònia. Pot ser en qüestió de minuts Esperanza Aguirre, Letícia i la sogra, la reina Sofia, sense perdre autenticitat. No li ha de ser gaire difícil, per tant, posar-se en la pell d’una científica de renom, responsable del simposi sobre el món laboral. No amaga cap as sota la màniga: el seu simposi és el més important de tots quatre, i el seu objectiu no és cap altre que alliçonar els assistents. Els principals temes del dia són com trobar feina i com mantenir-la, amb l’afegit d’un espectacular final titulat Com sobreviure al sopar d’empresa. “Fer el meu monòleg a l’inrevés, un home parlant de la dona, seria impossible, perquè carreguem amb una història concreta”, sentencia l’Anna, que a Pop Ràpid encarnava el paper d’una noia acabada d’aterrar a la crua realitat, des del cel dels benestants del Liceu Francès. La seva ponència consisteix a fer una anàlisi científica de l’home com a ésser en estat sòlid, que es caracteritza per rebre un tracte preferent per l’única condició de la seva masculinitat. “Parlo d’un home com qui parla d’un microones”, diu. Com bé indica el títol –un cop aclarit el tema de la roba interior de color carn– les responsables d’aquest congrés volen oferir a les dones del món un manual de supervivència en diferents àmbits. La Sílvia Abril –va donar vida a un dels personatges còmics més brillants dels últims anys: la Niña de Shrek– s’encarrega de parlar de la família. “Com sobreviure a unes germanes agradables (o no), a una mare amb tics, a un pare que no va exercir com a tal, a una sogra que compleix amb la llista de tòpics corresponent... Mètodes per no assassinar la família al complet per Nadal”, resumeix. No assegura respondre preguntes. És una de les titulars de la primera divisió del planter de Paramount Comedy i l’encarregada de tractar el tema de l’amistat al Congrés. Analitza amb precisió de cirurgiana els fenòmens de l’amistat amb els ex, l’amistat entre dones (lliure de crítiques d’amagatotis) i l’amistat entre mares i filles. És una fervent defensora del tòpic: “Són inevitables perquè vénen de la vida real. Allò important no és el tòpic en si, sinó el com s’explica”, diu. Assegura que una de les seves fonts d’inspiració ha estat Meryl Streep.

També t'agradarà

Advertising
Advertising
Advertising
Advertising
Teatre

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Teatre, Comèdia

Més Guapo que mai

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Mostra'n més
Advertising