Les 5 obres que han triomfat als Butaca 2018

Un retrat de l’adolescent, una història d’amor juvenil i la denuncia del racisme s’ajunten en aquesta interessant, notable i compromesa obra de Daniel J. Meyer magníficament dirigida per Montse Rodríguez i no menys ben interpretada per Albert Salazar.

Carlos és un bon noi, amb esperit positiu i ganes de viure. Tan egoista com solen ser els adolescents. Estima els pares adoptius. Té bones notes, està abduït pel whatsapp i pel hip-hop. Això sí, li agrada anar sempre encaputxat. Tot sembla anar bé, però el món pot ser molt cruel perquè hi viuen persones cruels, dolentes. I el drama treu el cap.

Meyer tenia molt clar el que volia explicar i l’obra té la virtut de mesurar molt bé la informació evitant les repeticions i fent caminar l’argument a poc a poc però sòlidament, però com diem és la precisió amb què es combinen els elements escènics, les idees amb les quals es potència el text i el joc escènic que proposa la directora el dona ales a una funció farcida d’emocions. La directora i un actor que exhibeix grans qualitats interpretatives, una compenetració absoluta i una condició física immillorable per dir, ballar i, si s'escau, plorar.

El Kit Kat Klub ha tornat a obrir les portes. S'instal·la al Teatre Victòria després de passar, des de 1992, pel Novedades (Jerôme Savary), Artenbrut (l''Adéu a Berli'n de Josep Costa) i Apolo (BT McNichol). De nou l'extraordinari catàleg de cançons de Kander i Ebb -amb la notable absència de 'Mein Herr'- s'escolta i es gaudeix en tot el seu esplendor musical.

I tenim Sally Bowles: Elena Gadel. No és el seu primer gran paper. Ha estat Blanca a 'Mar i Cel' i Rizzo a 'Grease', però potser aquest és el primer amb un potent 'spotlight' sobre el seu personatge. Un focus que s'ha encès massa aviat o amb el director equivocat. Gadel encara no posseeix la personalitat, ni l'experiència interpretativa, ni la desimboltura coreogràfica per a aquesta fràgil antiheroïna. Fins i tot el seu cant està més basat en la potència que en la sensibilitat.

Una recomanació: deixin passar els primers minuts de desconcert. Permetin que la idea que David Selvas i la seva tropa no s'estan prenent les coses gaire seriosament s'esgoti ràpid, reemplaçada per la plaent sensació d'haver entrat en una iridescent bombolla d'enginy i frivolitat. La segona idea que s'instal·la –fins al final– és que el director, i coautor de la versió de 'The Importance of Being Earnest' amb Cristina Genebat, ha pres la intel·ligent decisió de no fer un muntatge "a l'anglesa". És molt millor dur Oscar Wilde al teu món, i quedar-te amb l'essència de l'autor i la seva filosofia disruptiva des d'un radical dandisme, i abandonar els modals i accents que acaben sent només una insatisfactòria imitació de l'original.

El Wilde de Selvas és una incandescent comèdia amb un indefinit aire de musical pop. Una acurada estètica –sense lligar-se a cap etiqueta– que situa el brillant combat d'aforismes a la frontera entre el nou i vell món d'un Londres imaginari que acaba d'estrenar els anys 60 del segle XX. Entre Hardy Amies i Mary Quant, entre Savile Row i Kings Road. El moment 'Absolute Beginners'. El marc estilístic per a un muntatge àgil, divertit, amb la companyia –amb gairebé tots els rols rejovenits– en estat de gràcia. Amb el genial punt canalla, rebel i còmplice que exhibeixen Paula Malia i Paula Jornet –un descobriment–, amb la docta picardia que maneja Mia Esteve en el seu joc d'insinuacions amb Norbert Martínez. I per descomptat, amb la lliçó magistral que imparteix Laura Conejero, tan magnètica com a 'Els feréstecs'.

Es pot viure sense ideals? Com es poden mantenir els ideals quan els fets i la política els qüestionen? Com es combat el desencís? La família Khan tenia ideals socialistes el 1936 i pensaven que un nou món més just i més humà era possible. Vint anys després, només la mare Sarah segueix creient en la lluita per la justícia social i la solidaritat entre els humans.

Arnold Wesker va descriure a la perfecció la davallada dels ideals humanistes del comunisme. Afortunadament, l’autor deixa un raig d’esperança que el director Ferran Utzet remarca amb la cançó que Sarah li canta al seu fill Ronnie, l’últim membre de la família que, davant dels esdeveniments, es qüestiona si tot allò en què creia i pel que lluitava només ha estat un engany. 'You’ll never walk alone' (Mai no caminaràs sol), l’himne del Liverpool, és la resposta. Fabulosa Màrcia Cisteró en una posada en escena que defuig l’estricte realisme.

A les millors obres de Josep Maria Miró ('El principi d'Arquimedes', 'Nerium Park', 'Fum') hi ha una inquietant sensació de setge, una difusa amenaça exterior disposada a assaltar la (aparent) civilitzada i segura existència dels personatges. Aquesta amenaça també ocupa el centre dramàtic de 'Temps salvatge', debut de l'autor a la Sala Gran del TNC. Gest de consagració que Miró ha aprofitat a fons amb un text que respecte als anteriors presenta un lleuger matís d'una altra de les seves constants: la sospita.

Si fins ara el dubte fosc s'instal·lava com a motor de conflicte a l'interior de la trama, en aquest drama sobre la violència i la por, el destinatari de la sospita -multiplicada en una perversa estratègia de misteris i ombres- és l'espectador. Una altra novetat és la figura de l'adolescent Ivana: un ésser amb les seves pròpies regles que arriba de l'exterior per accelerar l'enfonsament moral i emocional d'una comunitat afeblida.

Xavier Albertí ha dirigit la peça amb la sequedat que caracteritza l'escriptura de Miró. Un drama sense retòrica -excepte en un innecessari epíleg que sembla escrit per un altre per mor de la preeminència que adquireixen les paraules sobre una denúncia més que explicada- que es consumeixi en una escenografia de gran producció que situa els veïns de 'La jove de l'aigua' de Shyamalan en l'aspra atmosfera d'una pel·lícula de Haneke.