Què passa amb Daniel J. Meyer?

Meyer ens explica que no s'ha inspirat en ningú concret per escriure 'Abans'. Però tot té una connexió amb les pròpies vivències. “Fa cinc anys, en un trasllat, quan anava a llençar unes quantes bosses al contenidor, em vaig topar amb sis o set persones que no feien cara de dormir al carrer, que em demanaven què hi duia a dins”, diu. Va quedar xocat i va escriure el primer monòleg de la Laia. Més tard, hi va afegir la part del Marc, pensant en ell mateix, que fa setze anys que va deixar l'Argentina, per desmuntar “tots els tòpics sobre la immigració”, això de començar de zero en un altre lloc.

'Abans' és una peça força lírica que parla de la joventut, dels joves que tenen entre 25 i 30 anys, criats en un context hostil de crisi, de somnis impossibles. El nostre món. Meyer reivindica el teatre “sense mitges tintes”. “O fots un súper xou o fots una hòstia a la cara”, exclama. Ell sap de què parla, ja que ha estat l'ajudant de direcció fidel d'Àngel Llàcer a 'La jaula de las locas' o 'Molt soroll per no res'. I, quan ha de posar-se a escriure, tria la segona opció.

“Estem sobreexposats emocionalment, amb sèries, cine, televisió, i si fas una cosa amable al teatre, crec que fas curt”, remata. Per això, les seves obres busquen connectar amb un tipus concret de públic, aquell jove que no va al teatre perquè no li ofereix res de diferent. Ell ha rebentat la Flyhard, el Lliure i la mateixa Villarroel, i ha vist cues de noies i noies que volien gaudir d''A.K.A.'. Sap de què parla.