Amants de la pintura, la fotografía, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars Viatge a través del blau: La vida Sabeu quin problema tenen les grans exposicions? Doncs, precisament, que són grans. Al final, aquell aplec d’obres mestres indiscutibles esdevé, davant l’ull cansat de l’espectador, una simple desfilada de cromos. Són d’agrair les exposicions anomenades de gabinet o d’estudi, centrades en un tema acotable. Aquest és el cas de 'Viatge a través del blau: La Vida', un títol més llarg que l’exposició.'La Vida' (1903) és la gran obra mestra de Picasso abans de 'Les senyoretes d’Avinyó' (1907). Separades per quatre anys, però no pas per una sèrie d’obsessions que travessen l’obra i la vida d’aquest malagueny barceloní d’adopció. I tot plegat, amb un rerefons tràgic: quan Picasso i el seu gran amic Casagemas van arribar per primera vegada a París, el 1900, van conèixer dues germanes i s’hi van embolicar. El 1901 Casagemas se suïcidava en un restaurant a París després de disparar a la seva estimada –que va sobreviure–, desesperat perquè una sífilis l’havia deixat impotent. Ella, en lloc de consolar-lo, l’havia abandonat.Eros i Thànatos de bracet. Picasso i Casagemas anaven sovint a prostíbuls i havien patit més d’una vegada la sífilis. El desig vital condueix a la mort... Però no ens posem tràgics. L’exposició de
Busquem els més insolents i impúdics de l'any, els més deliciosament aberrants, els que han fet guerrilla artística, els mal educats. No parlem de rebels de pamflet, d'emissaris d'ideologia barata ni d'aspirants a Che Guevara amb pinzell. Parlem dels que aquest 2013 han arriscat el coll per la seva obra.
LITA CABELLUT
És una rockera de pura raça, de les que no tenen por de pelar-se les cames i, si cal, perdre un parell de dents pel camí. El que passa és que en comptes de derrapar mentre rasca una guitarra, Lita Cabellut es deixa la salut pintant quadres. Ara que té 52 anys assisteix a un osteòpata que l'obliga a posar-se genolleres i una cotilla amb vares metàl·liques per evitar lesions a la columna. Perquè ella es nega a domar la fera que porta a dins. I això és bo: les seves teles són d'una energia que et talla la pixera. Abans de l'estiu, a can Vol-Art, li vam veure la 'Trilogia del dubte', i ens va agradar tant que no podem fer més que desitjar que segueixi fent-se sang molts anys més.
L'ESCULTURA VA A MÉS
Una autèntica animalada, el que ha passat aquest any en matèria d'escultura. Començant pels homenets despilotats que Samuel Salcedo va portar a la galeria 3 Punts, uns pobres miserables de carn blanca com un botifarró cru, efebs sense un sol pèl. I acabant amb l'Andrea de Javier Vázquez, una mena d'Afrodita de la generació de l'electrònica que va estar asseguda durant unes quantes setmanes al terra de la Trama, amb els braços enlairats, la ronyonada al descobert i una boca gran com una bústia de correus.
LA VIDA DE PICASSO
Podem violar el cànon tant com us vingui de gust, però treure un gran com Picasso d'aquesta llista seria pecat. Sobretot, després de les dues senyores exposicions que li han dedicat al carrer Montcada. La primera era la dels autoretrats. La segona, una monogràfica al voltant de 'La vida', la peça més coneguda del període blau, que no visitava Barcelona des de feia més de 100 anys. Encara està en cartell.
DE MADOZ A LYON
Tornem a posar-nos punks, ara per parlar de fotografia. Ens quedem amb dues imatges de les que farien sagnar els ulls al més purità. Una és la d'aquell gronxador fet amb dues cadenes i un cinturó de castedat, obra de Chema Madoz, que va estar fent temporada a la Joan Prats. L'altra és d'aquell presidiari que arrossegava els peus encadenats per una carretera de Texas, un dels retrats del 'Conversations with the dead' de Danny Lyon al 'Foto Colectania'. Demencial.
EULÀLIA GRAU
Hi ha una foto de l'any 73 on se la veu dreta, amb vestit curt, la mirada baixa tapada pels cabells negres aixecats amb molta laca i un cigarret a la mà. Sortia al cartell promocional de la seva primera exposició a la Sala Vinçon. Ara té 67 anys. Quan nosaltres la vam visitar portava un coll Mao i el pèl vermellós, però no havia perdut aquells aires de lluitadora insubornable que han marcat tota la seva carrera. Això sí, estava entusiasmada com una nena, perquè el Macba li dedicava una magnífica retrospectiva.
ISMES I MÉS ISMES
No és per treure ferro a tot aquest personal, però d'artistes estripats i rebels n'han existit sempre. Fixeu-vos en Pissarro, un anarquista indolent amb molta barba, pare de l'impressionisme. Fixeu-vos en Depero, el futurista, amb la seva vida d'avantguardia i ocurrència. Tots dos han estat exposats aquesta tardor a Barcelona. Així que els hauríeu de conèixer.