Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La Barcelona de Miquel Barceló
Miquel Barceló
©Joan Palou Miquel Barceló

La Barcelona de Miquel Barceló

Quatre companys de viatge de Barceló ens expliquen els anys iniciàtics en què l'artista mallorquí va viure a Barcelona

Per Jordi Nopca
Advertising

“No hi ha cap època d’en Miquel que em resulti forana: l’únic lloc de la seva geografia que no he trepitjat és Mali”. Parlem amb l’escriptor Biel Mesquida. “Vaig conèixer en Miquel als anys setanta. Formàvem part d’un grup heterogeni i d’ideari anarquista que es deia Taller Llunàtic. Fèiem moltes accions, exposicions esbojarrades i fins i tot una publicació, 'Neon de suro'”. Les ganes de jugar del grup els va portar a enterrar el Salón de Otoño del Círculo de Bellas Artes de Palma l’any 1976 o, un any després, a ocupar l’illa de Sa Dragonera protestant contra la seva urbanització. “De la colla, Barceló era el pintor que més m’interessava. Anava cap als orígens a partir de coses molt elementals. El seu és un món de poble, rural, però en sabia treure alguna cosa més. En aquella època tots érem molt analfabets: no havíem tingut gaires contactes amb el món”, diu Mesquida.

Vicenç Altaió, poeta, assagista i director de l’Arts Santa Mònica del 2008 al 2013, recorda la coneixença amb Barceló amb meticulositat: “Va ser el juliol del 1978. Vaig anar al seu estudi de Palma, els baixos d’un palau, i tot el terra i les parets eren plens de pintura: hi havia unes teles que s’anaven assecant, uns quadres entremig dels 'drippings' –la pintura gestual– i la pintura abstracta i informal. Tot ell estava posseït per la pintura. Vaig veure, molt emocionat, una tela humida sobre la qual es tallava cabells i els repartia, i també alguns autoretrats figuratius. En Barceló hi trobava més un foll que un savi, llavors: era algú que havia fet algunes pràctiques a prop del conceptual i la poesia visual i que finalment explotaria reivindicant el paper de la pintura. Em va cridar l’atenció que era capaç de convertir-ho tot en pintura: teles, llibres i fins i tot guies telefòniques”.

A finals dels setanta, Barceló vivia a cavall entre Barcelona i Palma, i la seva experimentació multidireccional –des de 'Cadaverina', 225 capsetes de fusta amb tapa de vidre que contenien tota mena de substàncies orgàniques, fins als llibres d’artista, les aquarel·les i els quadres– va cridar l’atenció del marxant Antoni Estrany: “Un dels primers treballs en què vam estar vinculats era la proposta de fer un mural per a l’Hotel Sabina de Cala Millor. Visualment quedaves com si estiguessis al fons del mar: hi havia peixos, taurons, un cranc i calamars. El treball figuratiu va espantar els propietaris de l’hotel i me’l vaig quedar jo”. Estrany va treballar amb Barceló fins l’any 1983, quan Bruno Bischofberger va adquirir bona part de la seva obra i el va començar a representar. “En Miquel és un artista amb una exigència molt gran i una voluntat tremenda –afirma Estrany–. Tot el que ha desenvolupat neix entre finals dels setanta i principis dels vuitanta: s’ha mantingut coherent”.

Altaió recorda el context barceloní en què esva gestar parcialment l’obra de Barceló: “Estàvem molt a la vora de moviments de revolta estètica. Va ser un moment en què vivíem amb una intensitat molt alta. Érem carn de canó: la revolució no la vam fer nosaltres, va ser feta per la gent que durant el franquisme va crear les cèl·lules i les bases. Érem transgressors pel que fa a allò sexual, a allò social, a la política, a la família... Barceló ha fet, de la merda, or. Tots nosaltres érem merda: intel·lectualment també”.

Una de les primeres entrevistes a Barceló va ser feta per la fotògrafa i periodista Mireia Sentís, que va arribar a l’artista a través de la seva germana Marta, en aquells moments parella de Javier Mariscal, un dels millors amics de Barceló d’aquells anys. “Quan el vaig conèixer –diu Sentís–, de seguida em va semblar un artista total. Era cultíssim: llegia molt. Una vegada li vaig regalar unes teles, i al cap d’un temps em va dir que n’escollís una de regal. Em vaig quedar amb el gos més violent i enrabiat. Anys després em va dir que feia una catalogació del que tenia, i que vindrien a buscar el quadre. Van fer una caixa especial i tot per emportar-se’l, em va impressionar molt... Havia passat a tenir una cotització molt alta, però se la mereixia. La carrera de l’art és de fons, pot cremar-te de seguida: cal tenir, a més d’un volcà interior, molta intel·ligència, i a en Miquel no n’hi ha faltat”.

eixample

Domicilis

Miquel Barceló es va traslladar a Barcelona l’any 1975. Va passar uns mesos a l’avinguda de Sarrià, però va tornar a Palma a principis del 1976. A fi nals del 1978 torna a Barcelona: s’instaŀla en un vell edifi ci del carrer del Rec Comtal. Viu a cavall de Barcelona i Mallorca durant un temps fins que el 1980, ajudat per un dels seus millors amics del moment, Javier Mariscal, es trasllada al número 8 del carrer Cotoners. L’any 1982, poc abans de participar a la Documenta 7 de Kassel, Barceló va abandonar definitivament la ciutat.

Fundacio miró

Exposicions

La primera exposició barcelonina individual de Barceló va ser a la Galeria Metrònom (1981), on hi va presentar trenta llibres pintats i un llibre de ferro. Un any després, la galeria Trece exposaria una sèrie de pintures elèctriques, amb una alta presència de gossos, que va tenir un ressò important. A nivell coŀlectiu, el pintor va participar en mostres a la galeria Estudi Art, del Coŀlegi de Llicenciats de Belles Arts (1976), la presentació del número 9 de la revista 'Neon de Suro' (1977), un homenatge a Picasso a la capella de l’antic Hospital de la Santa Creu (1981), una mostra dels primers quaderns de viatge a la Fundació Miró i una panoràmica sobre vint-i-sis pintors espanyols joves al Centre Cultural de la Caixa de Pensions (totes dues l’any 1982).

Advertising
pastis.jpg

Punts de trobada

Vicenç Altaió i Antoni Estrany han coincidit en esmentar el bar La Palma com a punt de trobada amb Barceló. Estrany hi ha afegit Cal Pep –quan era un local minúscul proper a Pla de Palau– i Mireia Sentís diu que algun cop s’havien vist a la sala Zeleste. Biel Mesquida, prolífic fins i tot a l’hora d’esmentar els llocs barcelonins que va compartir amb Barceló, fa referència al bar Pastís, al Jamboree, a la Filmoteca, al Museu d’Art Romànic i a la Barceloneta.

La ciutat de...

Roberto Bolaño

Què fer Activitats literàries

L'escriptor xilè va viure a Barcelona els anys més intensos de la seva vida A A.G. Porta: Va conèixer Bolaño cap al Nadal de 1977 després que Xavier Sabater, editor aleshores del segell La Cloaca, li proposés d'anar a casa seva. Amb ell va escriure 'Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce', amb el qual guanyarien el premi Anthropos de 1984. Seria el seu gran amic català, amb qui recorria la ciutat, sobretot al matí, i a casa del qual aniria a dormir quan Bolaño es va trasllada a Girona, al 1980, i a Blanes, al 1985. Anagrama: l'editorial de Bolaño des de 1996, des de 'La estrella distante'. A Pedró de la Creu, 58 (Sarrià), hi anava un cop al mes, segons ens explica Jorge Herralde, l'editor, i sempre seguia el mateix ritual: començava per Lali Gubern (drets d'autor), després passava pel despatx d'Ana Jornet (premsa) i d'aquí anava a veure Teresa Ariño (producció), amb qui tenia llargues converses filològiques. Finalment, s'asseia al despatx d'Herralde, amb qui parlava dels llibres en preparació, de la promoció, dels llibres que editava Anagrama. S'hi estava dues hores, almenys, a Anagrama. B Bar Elisabets: a Elisabets, 2, Bolaño i els seus amics hi feien la parada del matí per prendre un te i fer petar la xerrada. No deu haver canviat gaire en els últims 30 anys: màquines escurabutxaques, taules de marbre amb potes de ferro i una parròquia ben diversa: estudiants, gent del barri algun turista despistat. Bodega Fortuny: ara es diu Caravelle (Pintor Fortun

Pepe Carvalho

Què fer Activitats literàries

Els escenaris més il·lustres del personatge de Vázquez Montalbán La ruta gastronòmica de Carvalho Casa Leopoldo “Era el restaurante mítico del barrio chino al que Carvalho acudía en momentos de nostalgia del país de su infancia, cuando era un miserable pequeño prícipe del país de Posguerra”, diu d’aquesta casa a Sabotaje Olímpico. Sens dubte, el preferit de Vázquez Montalbán: “Tardó en volver a pisar un restaurante, pero siempre conservó el nombre de Casa Leopoldo como el de la iniciación a un ritual apasionante”, destaca a 'Los Mares del Sur'. Va ser fundat el 1929 per Leopoldo Gil i la seva dona. Tant Germán, fill del fundador, com el marit de Rosa Gil, que n’és l’actual cap, van ser toreros. Majestuosa la cua de bou estofada i la tripa, un dels plats preferit d’en Manolo. Senyor Parellada “El primer cop que en Manolo va venir al Senyor Parellada ho va fer amb el Guti i va tastar el plat que porta el nom del polític”, un plat que combina el peix amb peus de porc, diu en Ramon Parellada, el qual destaca que “on era molt assidu també era a la Fonda Europa de Granollers”, atesa la seva amistat amb Paco Parellada, el senyor Parellada. “Si pasas por Granollers, no te olvides de comer en Can Europa”, li fa dir a Carvalho a La soledad del mánager. “Un refugio de los que aman desayunar con cuchillo y tenedor” (a El hermano pequeño). El que més valorava era l’ambient i els plats de fonda: esqueixada, canelons, escalivada o farcellets de col, i un sublim corder a

Advertising

Juan Marsé

Què fer Rutes i passejades

Un recorregut pels escenaris de les seves obres: des de ‘Últimas tardes con Teresa’ a ‘Caligrafía de los sueños’ Carlos Zanón proposa una travessia pels escenaris més emblemàtics del territori Marsé. Bars, carrers, ponts, esglésies i places on literatura i realitat es fonen a la magistral obra de l'escriptor més barceloní Església de les Ànimes "La vio salir de Las Ánimas con dos compañeros de su misma edad. Lucían polvo de reclinatorio en las rodillas y vestían igual". En el cinema, qualsevol poble té una comissaria, una cantina i una església. En l'obra de Marsé l'església és la de les Ànimes. Actualment es diu Església de Sant Miquel dels Sants. Estem al barri de Gràcia. D'aquí surt Rosita, la nena que l'inspector de Ronda del Guinardó ha de portar al Clínic perquè reconegui un cadàver. Però la Rosita té poques ganes de veure morts i molta feina per fer. El seu via crucis (amb reminiscències de La Ronda de Max Ophüls) la portarà fins al Cottolengo del Pare Alegre. Al costat, La Maya té un local amb aroma de torrefacte i problemes. Però també l'Església de les Ànimes és important a Si te dicen que caí. Javalollas, el nen Java, pateix una sobtada conversió religiosa en forma de nena, funció de pastorets i sexualitat adolescent. Tot això sorprèn els seus amics del carrer, que frisen per sentir les seves aventures. A l'última novel·la de Marsé, Caligrafía de los sueños, els personatges passen per davant de les Ànimes. Sembla que encara continua dempeus custodiant els secrets d

Els escriptors

Què fer Rutes i passejades

Voleu recórrer Barcelona i sentir-vos com un personatge de novel·la? Només ens heu de seguir pels bars, carrers i places que han estat escenari de les ficcions dels autors més diversos: de Ruiz Zafón a Hans Christian Andersen Els escenaris literaris de Barcelona Bar Pastís Al capdavall de la Rambla ja no hi ha mariners tatuats i esblanqueïts, però persisteixen les prostitutes i les seves misèries. Trepitjant els talons del detectiu més negre de la literatura espanyola, en Pepe Carvalho, anem a parar a un dels últims bars bohemis de Barcelona. En Carvalho decideix ofegar les penes amb absenta, però aquí la beguda tradicional és el Pastís. La música, igual que el líquid anisat, acostuma a ser francesa. TATUAJEManuel Vázquez MontalbánJosé Batlló editor, 1974. Planeta també va treure una edició del llibre al 2004. El Paral·lel Amb Rafael Tasis recorrem els baixos fons del Paral·lel, on les actrius de varietats són víctimes de misteriosos assassinats. És la Barcelona dels 60, en què les bombetes de colors il·luminen les entrades dels music halls i els rètols anuncien l’última estrena. Una part encara sobreviu, com les xemeneies de la fàbrica de l’Electricitat; però l’altra, com el Molino, que durant anys va ser considerat el Montmartre de Barcelona, fa temps que va tancar les portes. UN CRIM AL PARALELORafael TasisEdicions Tres i Quatre, 2005. Catedral de Barcelona Aquesta és la ruta del desig i del deliri. Els dos personatges de la novel·la de Qui

També t'agradarà

L'art que has de veure

Art Galeries

Amants de la pintura, la fotografia, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars Iceberg. La realitat invisible Mai heu pensat, llegint el diari o veient les notícies, que d’allò que us estan explicant hi ha una gran part amagada? Heu après a conviure amb la incertesa? I de l’art? Què en dieu? Enteneu el que veieu? Doncs no és diferent de la resta de les coses. Com a mínim, l’art ens ensenya a desconfiar i a fruir en aquest terreny de ningú que és la incertesa. L’art és un espai intermedi entre allò que anomenem realitat i allò que anomenem representació. L’art, sovint, és aquell iceberg del qual sabem que mostra tan sols una vuitena part del seu volum.I d’aquí al títol de la mostra que acull la Godia. Una mostra de dimensions mitjanes, amb obres de l’excel·lent col·lecció Cal Cego, comissariada per Montse Badia, la directora artística d’aquesta iniciativa sense seu pròpia. Però no ens posem misteriosos. 'Iceberg' –l’exposició, no l’enciam– juga a proposar-nos l’obra dels millors creadors contemporanis, locals i internacionals. Normalment, mitjançant instal·lacions, fotografia i vídeo, peces que són benvingudes per dues obres de la col·lecció Godia: una natura morta del barroc Juan van der Hamen i una tela apunyalada pel genial Lucio Fontana.Més o menys quan Fontana feia aquests forats devien néixer la majoria dels artis

Exposicions gratis

Art

Els diners no són excusa per a deixar de veure art. Si sou dels que no es volen rascar la butxaca, aquí teniu una llista amb les millors exposicions gratuïtes a la ciutat! Museus que obren gratis els diumenges Museu Nacional d'Art de Catalunya El Palau Nacional, edifici emblemàtic de l'Exposició Internacional de 1929, és la seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que conté peces de totes les arts (escultura, pintura, arts de l'objecte, dibuixos, gravats, cartells, fotografia i numismàtica) i que té la missió d'explicar la magnitud de l'art català, des del romànic fins a mitjan segle XX. L'entrada és gratuita tots els dissabtes a partir de les 15 h i el primer diumenge de cada mes. El museu també fa jornada de portes obertes els següents dies: 11 i 24 de setembre i el 18 de maig, coincidint amb el Dia Internacional dels Museus. MUHBA Museu d'Història de Barcelona De la plaça del Rei a la catedral hi ha uns 4.000 m2 d'excavacions romanes subterrànies: carrers, viles i magatzems d'oli i vi, que van ser descoberts per casualitat a finals dels anys 20, quan es va aixecar part del Barri Gòtic per construir la Via Laietana. Hi podeu accedir per la Casa Padellàs, un palau de mercaders de l'any 1498, que es va traslladar pedra per pedra fins a la plaça del Rei.L'entrada al museu és gratuita cada diumenge a partir de les 15 h i el primer diumenge de cada mes podreu entrar sense pagar durant tot el dia. A més a més, hi ha jornada de portes obertes per Santa Eulàlia (12 de febrer), el

Advertising

Museus que obren gratis els diumenges

Art

El MNAC, CosmoCaixa o el Museu Picasso són alguns dels museus de Barcelona que tenen entrada gratis el primer diumenge de cada mes. D'altres són d'accés lliure els diumenges a partir de les tres de la tarda. Una bona manera –i econòmica– d'acabar la setmana. El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mario Bros? O rigut amb 'Humor amarillo'? Doncs aquest fenomen ja dura segle i mig, com bé demostra l’exposició 'Japonisme. La fascinació per l’art japonès' al CaixaForum. Tot va començar el 1868, quan, després de segles d’aïllament, el Japó va reobrir els seus ports al comerç internacional. No avançaré esdeveniments, però al carrer de Ferran, per on ara passen la majoria de les manifestacions, hi havia fins a sis botigues de productes japonesos. I a Barcelona, dos museus dedicats a l’art japonès s’anunciaven a les guies turístiques. Hi havia grans col·leccionistes d’art japonès, com Josep Mansana, que va arribar a reunir més de 3.200 obres de gran qualitat.Deia que tot va començar el 1868. París va ser el gran centre comercial de productes japonesos. I Barcelona estava a 24 hores en tren de la capital francesa. Tots els artist

Galeries: art gratis

Museus i institucions

ADN Joan Gaspar Trama Marlborough Joan Prats Galeria 3 Punts Toni Tàpies H2o Niu Espai Artístic Local polivalent on hi ha de tot: exposicions, activitats musicals, audiovisuals i tallers. És també una ràdio online i una agència d'artistes. Concerts i sessions de DJ de dijous a diumenge. –M.F Nogueras Blanchard

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising