Exposicions gratis a Barcelona

'The true artist helps the world by revealing mystic truths' ("El veritable artista ajuda el món revelant veritats místiques") és un dels neons més representatius del llenguatge irònic que travessa la producció de Bruce Nauman. Què se n’espera, de l’obra d’un artista? Quin és el seu paper en la societat? 'A sense of wonder', comissariada per David Santaeulària, aplega els projectes més recents de Carles Congost: vuit vídeos realitzats al llarg de la darrera dècada. En aquestes peces trobem algunes de les referències recurrents que estructuren el seu treball: el sistema artístic i el procés de creació; la iconografia de la cultura de masses; la música, especialment pop, però també l’'italo disco' dels anys 80 lligat al so de Sabadell (un article a banda mereixeria 'Nova esplendor', produït específicament per a aquesta exposició); la televisió; l’imaginari adolescent... i ho fa explorant i forçant les diferents possibilitats del cinema i els seus registres. Congost té l’habilitat de parlar de la nostra vida, del que ens resulta més proper, sense gaires estridències, però amb humor i, a vegades, també amb sorna. La seva proposta interpel·la i emociona a parts iguals. Ens situa en una posició còmoda; nosaltres controlem el llenguatge i els referents de la ficció, i ell ho aprofita per col·locar-nos, amb una impecable posada en escena, davant d’un mirall que ensenya les contradiccions de la vida moderna: qüestions identitàries, prejudicis, cultura del triomf... Amb tot això, creie

L’art s’ha convertit en artweet, “un artefacte concebut pel pensament neoliberal destinat a públics estupiditzats”. Així, amb un torrent de vehemència, m’explica el sempre apassionant Ferran García Sevilla –69 anys, cap rapat i cos de culturista– les seves darreres evolucions estètiques. Unes evolucions que recorden l’etern retorn nietzschià. “El 2012 Bartomeu Marí em va proposar de fer una exposició al MACBA sobre la meva primera etapa conceptual (1970-1977). Em vaig gastar 60.000 euros produint les peces i em va deixar tirat”. Va ser en aquest període que va començar a aplegar nombrosos fragments de les seves lectures filosòfiques, científiques, literàries –Heràclit, Nietzsche, Voltaire, Heisenberg...– i va començar a photoshopejar aquests textos amb el seu immens banc d’imatges. El resultat el podem veure a la mostra Tríptic de la guerra. Pàgines simples et alia, a la galeria RocioSantaCruz. Aviso, el monotema, el màxim interès de García Sevilla és el poder. I tot gira al seu entorn. Hi ha un tríptic gegant sobre la guerra, amb escultures clàssiques gregues rodejades d’imatges i textos, i una pila d’impressions digitals damunt paper Hanne Müller, peces úniques de 42 x 59,4 cm que es venen a un preu gairebé regalat: 200 euros. Fa pensar en què haurien fet Jan Tschichold o John Heartfield si en lloc de la República de Weimar haguessin viscut a la Catalunya de l’1-O, però García Sevilla em fa baixar del núvol: “Adopto el llenguatge de l’auca, de la columna romana, del còmi

Side Gallery presenta aquesta mostra dedicada a Unilabor, el col·lectiu de treball intel·lectual col-fundat per l'artista multidisciplinari i empresari Gerlaldo de Barros. El 1954 el pintor, fotògraf i dissenyador Geraldo de Barros, juntament amb Joao Baptista, un sacerdot dominicà, van fundar la comunitat Unilabor. Des de 1954 fins a 1961, Unilabor va ser una de les marques destacades del disseny de mobiliari de São Paulo, reconeguda per la seva característica social i considerada com un dels projectes més importants de la història del disseny brasiler modern.

Exposició de Shirin Sahba, artista que va nàixer a l'ïndia, filla de pares perses. Va créixer a la costa del Mediterrani, i abans de complir els vint-i-sis anys ja havia visitat vint-i-cinc països. A través de la seva obra, la Shirin celebra la diversitat de la gent del món i els seus llocs i tradicions, i revela el gaudi del viatge per si mateix. En pintures de gran detall, inspirades per les miniatures clàssiques perses, la Shirin és capaç de capturar moments fugaços i plens de nostàlgia. Ha exhibit a moltes ciutats a través de tres continents, i segueix treballant en la seva obra des del seu estudi a Barcelona. Un llibre de les seves pintures titulat 'New Horizons: The Art of Wandering' s'acaba de publicar a nivell mundial per l'editorial Chronicle Books.

Les investigacions de Julia Llerena són arqueològico-memorístiques i és que l'artista no deixa de mirar al terra, d'on recopila les peces que integren el seu treball. "Intento fer una metàfora continguda de l'univers", diu l'artista resident a Blueproject Foundation. A l'espai del Born presenta part de la seva col·lecció de desferres urbanes, trossos de vidre, acer, ciment, ferro, coure, pedres, etc. que funcionen com a evidències dels comportaments i el consum de la nostra civilització.

Tercera exposició individual de l'artista català Guillermo Pfaff que consta de pintures de petit, mitjà i gran format realitzades aquest darrer any. De superfície neta i fina les pintures de Pfaff eludeixen al vers i revers de l'espai pictòric. 'Over Easy' (expressió anglosaxona de tradició culinària) fa referència a la tècnica que s'utilitza per realitzar un ou fregit.

Seguint la línia de les exposicions on, aparentment, el no res n’és el protagonista, Enric Farrés presenta a Bombon projects aquesta mostra on res és el que sembla i on es subratlla la invisibilitat. La exposició completa la trilogia iniciada per 'Paper Playing a part: Make Nothing Out of Something', realitzada a la ciutat de Los Angeles on l’artista català, després de generar una sèrie d’expectatives, convidava a l’espectador a visitar una sala totalment buida. Uns mesos més tard presentava 'Restregar-se amb un mort per fer-se invisible' a Oporto on ens va sorprendre amb una exposició per a gossos, imperceptible a la percepció humana.

Exposició del fotògraf britànic Michael Kenna que sota el títol 'Oνειροι', que en grec clàssic significa somnis i en la qual ens mostra més de 40 obres de petit format analògic. Amb elles Kenna ens transporta a un món de somni, a través d'infinitat de països, amb una mirada d'autor sorprenent per a l'espectador.

Exposició del fotògraf català Manel Armengol (Badalona,1949) que presenta els treballs fotogràfics que va realitzar en el curs d’un any a la ciutat de Nova York el 1978. Quatre dècades després, les seves fotografies en blanc i negre i a color adquireixen un valor especial per la seva aportació a la memòria col·lectiva dels anys setanta sobre la 'Gran Ciutat'.

Exposició col·lectiva que juga amb el doble sentit del significat del seu títol, 'One of a kind', que es pot traduir com a peça única o únic en el seu gènere. A la mostra es presenten obres úniques, és a dir que no són múltiples, i d'altra banda, peces d'artistes tant emergents com consagrats amb els quals la galeria té una estreta vinculació. S'exposen obres de diferents disciplines com l'escultura, la pintura, el dibuix i la fotografia d'artistes que provenen de l'escena de l'art urbà, com D*Face, KAWS, Shepard Fairey, Ben Eine, Okuda i TV Boy, escultors amb una sòlida trajectòria com Samuel Salcedo, Miquel Navarro, Amadeo Gabino, Kiko Millares, Mono Cieza, Alejandro Monge i Gerard Mas, pintors com Rafael Canogar, Ramon Surinyac i Juan Carlos Nadal, fotògrafs de gran renom com Chema Madoz, Aitor Ortiz, Joan Fontcuberta i Michelangelo di Battista al costat de Tina Berning, i rareses com les etèries acumulacions encapsulades de la jove artista britànica Anna Masters.

Exposició de diferents litografies i aiguaforts d'Antoni Tàpies on podem veure peces de les sèries 'Als mestres de Catalunya' o 'Suite Catalana' entre d'altres.

La Galeria Mayoral presenta aquesta exposició d'Antonio Saura, que conté una quinzena de peces creades per l'artista, entre les quals hi ha olis pertanyents a les dècades de 1950 i 1960, així com diverses composicions en paper. L’exposició compta amb la participació de Luca Massimo Barbero. La mostra inclou també l’obra mestra 'Salvatierra' (1957), exhibida el 1958 a la 29a edició de la Biennal de Venècia, a més d’una selecció de 'Damas', obres en les quals la figura femenina apareix representada de maneres diferents i alhora semblants.

Exposició col·lectiva amb títol a partir d'una cita directa de l’autora Sara Ahmed que ens remet a la noció de ruptura, de trencament, però també de pausa, d’interrupció. L’element fràgil pot ser una estructura, un context o una situació que ens va desgastant, trencant, fent mal. El fet de sentir-nos vulnerables fa que ens calguin espais segurs i de trobada on recuperar forces i fer família, grup, tribu, guerrilla. Cuidar-se un mateix i cuidar els altres és també un acte polític. Tenim alguna manera de relacionar-nos amb la ruptura que no busqui la restauració del que s’ha trencat? Quedar-se a fora pot ser l’espai segur. Un trencament podria ser allò que volem, ser esquerda i martell a la vegada.

Subvivim en l’era de l’alta definició i la baixa empatia. Darrere el règim de la transparència s’amaga la dictadura dels objectes especulars. La identitat s’ha fragmentat en cibermorfemes: filtres, 'm’agrada' i altres clics. La promoció massiva és la nova fe i un tallafoc immunològic desactualitzat transforma l’alteritat en horda de World of Warcraft. Als peus de la vall del Silici, una col·lecció de dits llisca sobre les aigües negres d’un llac congelat; en les seves profunditats, un sortilegi titil·lant tanca l’energia eròtica en una sala de xat cartesiana.

La Fundació Arranz-Bravo presenta aquesta exposició de Marcel Juliana (Barcelona, 1991), un dels artistes més singulars de la generació que l'artista Bernat Daviu, que va exposar el 2017 a la galeria, va batejar com a Garrofistes A través del dibuix ens evoca un món entre oníric i romàntic que té el seu punt de partida en les ruïnes del Born i els Passatges de Walter Benjamin. L'exposició compta amb la col·laboració de l'escriptor Victor Balcells, Enric Farrés Duran, i està comissariada per Albert Mercadé.

Exposició que vol homenatjar a l’editor Joaquim Gelabertó Vilagran i al mateix temps destacar la importància del gravat. Les Edicions Bertó (1979-2000) van ser possibles gràcies a la idea i l’impuls de Gelabertó (1943-2001), gran apassionat per l’obra gràfica original. Va establir una profunda relació i col·laboració amb els artistes que van participar en el seu projecte.

Exposició que presenta una selecció d'obres realitzades per l'artista veneçolà Octavio Herrera entre 2009 i 2018 que reflecteix l'evolució de la seva experimentació plàstica en l'última dècada, ja immers en un període de plena maduresa artística.

Exposició retrospectiva al fotògraf català de moda i retratista Antoni Bernad, que amb més de 50 anys de professió i obra publicada a tot el món presenta un conjunt de fotografies sense ordre cronològic, que posa de manifest, a través de centenars d’imatges, el segell perfeccionista que caracteritza l’autor. El títol no fa referència, en aquest cas,  a cap delimitació geogràfica sinó al fil que lliga de forma soterrada un vast rerefons de relacions culturals, com també els ambients i les vivències de Bernad en llocs diferents i que l’han influït.

Una aproximació al concepte de silenci des de les personals perspectives de diferents artistes: Toni Serra *), Abu Ali, Ricard Aymar, Albert Bayona, Ferran Blancafort, Félix Blume, Carme Garolera, Pep Mata, Jordi Tolosa i Ignasi Villares.

Exposició on descobrirem la aportació del lingüista i gramàtic català Pompeu Fabra a la llengua catalana i el gran arrelament social de la seva figura i obra arreu de Catalunya. Gràcies a Pompeu Fabra els territoris de parla catalana disposem d’una llengua completa, vital, codificada, consensuada i amb projecció de futur.