Les exposicions més esperades del 2019

Recorregut de quatre dècades per l'obra d'Oriol Maspons, renovador del llenguatge fotogràfic a través del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat. El 61 crearia un dels estudis més trencadors del país, de la ma de Julio Ubiña i va treballar per diferents publicacions ('La Gaceta Ilustrada', 'Paris Match', 'Elle'), i va publicar gran quantitat de llibres. Reconegut inconformista i provocador, Maspons va ser un dels artífexs de la 'gauche divine'.

Sota el paraigua 'Feminismes!' es presenten dues exposicions: 'L'Avantguarda Feminista dels anys setanta. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena' i 'Coreografies del gènere'. Els anys 70 marcarien un punt d'inflexió en el moviment feminista i aquella agitació i l'art trencador que desafiava les construccions de gènere segueix sent font d'inspiració per a les creadores contemporànies. La primera mostra presenta 200 obres d'artistes d'Europa, Amèrica del Nord i del Sud i Àsia que contribuirien a rescriure la història de l'art; a casa nostra això ho van fer possible noms com Pilar Aymerich, Mari Chordà, Angels Ribé, Eugènia Balcells i Esther Ferrer, entre d'altres. La segona mostra posa el focus en els relats actuals, a partir d'una quinzena d'obres: el concepte feminisme s'ha ampliat en els darrers 50 anys, amb el concepte 'gènere' com a protagonista.

La mostra ofereix una aproximació a la tècnica del pastel des de mitjans del segle XX, destacant-ne els millors moments i artífexs i es posa en relleu el paper de les dones artistes en la reivindicació i innovació de la tècnica. Destaquen noms Mary Cassatt o Berthe Morisot, al costat d'altres referències consagrades com Eugène Boudin, Edgar Degas, Édouard Manet, Odilon Redon o Joan Miró.

Bill Viola (Nueva York, 1951) és un dels referents del videoart, i un dels artistes més destacats a nivell internacional. A la tardor la Pedrera acull una retrospectiva de l'americà i els seus 40 anys d’ofici, des de obres com 'Reflecting pool' (1977-79) fins a l'actualitat, temps en què ha convertit la imatge en moviment en un canal d’expressió de les pulsions humanes universals.  

Directe del festival Les Recontres d'Arles a Barcelona, evocant el Madrid dels 80 arriba a Barcelona 'La Movida', una exposició que ofereix un relat visual del moviment contracultural que va cristal·litar a l'Espanya postfranquista. Amb fotografies de Miguel Trillo, i les seves cròniques del Madrid musical; Pablo Pérez-Mínguez, per l'estudi del qual van passar tots els protagonistes de La Movida; Ouka Leele, amb un estil oníric i elegant; i Alberto García-Alix, que va captar la transformació al carrer, marcada per les drogues i la sida.  

L'exposició proposa un relat de 400 anys d'òpera, un viatge per la vella Europa de la mà dels compositors que van deixar-hi petjada. De la Venècia de Monteverdi al Leningrad de Xostakóvitx, passant per Londres, amb Händel; la Viena de Mozart; Milà, amb Giuseppe Verdi com a protagonista; París i Richard Wagner; Barcelona i Isaac Albéniz, i Dresden, per Richard Strauss. L'exposició produïda pel Victoria & Albert Museum de Londres proposa una immersió a l''art total', on conflueixen música, literatura, dansa i arts visuals.

Aurèlia Muñoz (1926-2011) és coneguda per la seva recerca tèxtil i per haver dut aquesta discplina més enllà, cap a una concepció escultòrica. L'exposició té lloc després de la donació de set obres tèxtils i una col·lecció de dibuixos per part de la família de l'artista, peces que permeten observar la tècnica –una versió del macramé– i la intensitat poètica d'aquesta artista intensament reconeguda en el moment àlgid del tàpis, cap als anys 60 i 70.

L'exposició investiga la petjada de l’element sonor en les arts plàstiques del segle XX. 'Art Sonor?' examina el paper de la música en la transició de la figuració a l’abstracció, tal com es reconeix en la pintura de Kupka, Ciurlionis, Delaunay, Survage, Miró o Tinguely, entre d’altres. Igualment la mostra es fixa en la realitat inversa, sobre com els compositors, a partir de la segona meitat de segle, es van inspirar en les arts visuals per desfer-se de la rigidesa de la partitura i les metodologies tradicionals de la composició.

Primera mostra monogràfica dedicada a Charlotte Posenenske, que aprofundeix en la pràctica de l'artista alemanya entre els anys 1956 i 1968. La seva obra es mou entre el minimalisme i el conceptual, l'art participatiu, la performance, la pràctica social i la crítica institucional; a la mostra hi ha dibuixos i pintures i les seves escultures modulars, que es muntaven a criteri de l'espectador o el comissaris, entre d'altres. En una declaració de principis en forma de manifest publicat el 1968, Posenenske afirmava: "Les coses que faig són canviables, tan senzilles com puc, reproduïbles. Són components d’un espai perquè són com elements de construcció, es poden redistribuir sempre en noves combinacions o posicions, i d’aquesta manera alteren l’espai. Aquestes alteracions corresponen al consumidor, que participa així, una vegada i una altra, en el procés de creació". El mateix any d'aquesta reflexió l'artista abandonaria la carrera artística per dedicar-se a la sociologia, especialitzant-se en l'estudi del treball i la producció industrial.

Trenta anys després de l’exposició 'Picasso poète, le crayon qui parle (Picasso poeta, el llapis que parla)', el museu de Barcelona dona a conèixer a una altra generació la importància de l’escriptura poètica en el procés creatiu de Picasso i revisa en un context més ampli, tot fent referència a les noves recerques sobre Picasso, els estrets lligams que hi ha entre escriptura i pintura; el treball del text (collage, repeticions, variacions), on ressona el treball pictòric, i, sobretot, el contingut autobiogràfic d’aquest 'diari íntim', que revela alhora la intimitat, el context històric i la personalitat complexa de l’artista.