Bodegues, cellers i tavernes de Barcelona

Aquesta taverna clàssica, recentment reoberta per bloguers apassionats per la bóta i la tapa, aplica la seva filosofia en uns esmorzars en què sobresurten els entrepans, que per la seva dimensió mereixen el qualificatiu d’esmorzars de forquilla: el de botifarra esparracada amb daus d’albergínia o el de tonyina de la bona amb formatge i tomàquet sec són algunes de les sorpreses que us hi esperen.

Ni en els pobles més recòndits de Catalunya trobareu res igual: els homes fan esmorzars de forquilla en taules parades amb hule de quadres, i les senyores i avis van a la Bodega Massana a buscar vi de taula a l'engròs. I els dissabtes fan esmorzars a la brasa.

Si els formatges us agraden més que el sexe, el primer que veureu són les urnes transparents amb totxanes groguenques que descansen al costat de la barra. Disposen d’una formatgeria de collons, molt de compte amb el queso apestoso de Huelva. Però si gireu el cap i mireu la pissarra no ho dubteu: mandonguilles, cecina de toro, croquetes i qualsevol cosa del porc.

Hi ha locals que imprimeixen caràcter al barri i el bar bodega Quimet n'és un. Quan l'amo va jubilar-se, dos germans de La Llagosta van fer-se'n càrrec. Li van donar llustre, però sense que perdés l'essència. On abans anaven els iaios a reomplir l'ampolla de vi, ara hi van joves a prendre una canya, un vinet o una copa de cava. I acompanyen el beure amb embotits i formatges extremenys, anxoves, olives o algun platillo més elaborat. Tot molt casolà i informal. I sí, encara venen vi a granel.

Com un coàgul d’autenticitat resistint-se a ser dissolt pel turbulent corrent sanguini del Raval, El Celler de Frank Petersen engoleix el nouvingut sense preliminars i l’incrusta sobtadament en una gruta tavernera intemporal on la dimensió espai- temps discorre a una altra freqüència d’ona des de fa ja una pila d’anys. Aquest minúscul espai, conegut també com a taverna Armando en honor al seu comandant, és un potent concentrat de tots els ingredients que encara fan del Raval més abissal un enclavament singular a la geografia oculta de Ciutat Vella.

Confieu en el Born. No està tot perdut. Encara hi ha focus de resistència rebel que es neguen a acceptar la pústula del turisme i sobreviuen a cop d’autenticitat. A La Bodega no us sentireu enganyats, no haureu de patir famílies guiris. De fet, el nom del local és d’una honestedat que fa mal i tot. Mostreu respecte per una de les últimes tavernes de veritat que resten vives al barri: als supervivents se’ls ha de venerar.

La Bodega d’en Rubén és un dels darrers anticossos ravalencs que s’enorgulleixen de repel·lir infeccions modernetes i virus guiris. Dues màquines escurabutxaques. Barrils i frigorífics de fusta tronadíssims. El terra de rajola grisenca, empolvorat amb greix, tovallons de paper, suc de Raval: una singularitat que engoleix l’essència del barri i en fa un segell distintiu, un esquer per a freaks del mam, un acompanyament ideal a les seves tapes i delicioses canyes.  És un dels locals amb més personalitat i màgia (negra) del barri.

La Bodega Lluís esgarrapa el cor amb vermuts cinc estrelles. Els prestatges plens d'ampolles de vi, les neveres antigues i les bosses de patates com garlandes de festa major són, només, el decorat per a la gent del barri que s'hi acosta amb les bosses del súper. Durant els matins, el celler rep homes que vénen a llegir el diari i beure una canyeta. Els combinats de la casa amb cloïsses, navalles i escopinyes farien creure un ateu.

Fa cinquanta anys que aquesta bodega és a Nou Barris. El Miquel va agafar-la fa quatre anys i ha volgut conservar-ne tot el mobiliari, les bótes antigues i fins i tot el terra, devorat pel vinagre i el vi. Els matins d'entre setmana el repoblen els jubilats. S'asseuen parsimoniosos darrera dels vidres amb una canya a la mà i giren els seus ulls entelats cap a aquesta vegetació escardalenca que són els Jardins de l'Alfàbia. Dins la botiga, pissarres petites anuncien el preu de les llaunes, les conserves i les ampolles amb les ofertes de la setmana que pengen de cubells. Els veïns entren al celler amb la garrafa de plàstic dins d'una bossa perquè no regalimi el vi. Quant temps feia que no ho vèiem, això! En Miquel sap molt bé en quin barri és i ens diu que serveix anxoves, seitons, combinats... a un "preu raonable".

Un bar i restaurant dels que no en queden, amb plats per a pressupostos ajustats i bons paladars. L'esmorzar de forquilla és per llepar-se els dits. I a l'hora de dinar, prepareu-vos per a un àpat comunitari i uns primers i uns segons deliciosos, amb quasi trenta referències de plat a la carta. El capipota, el braó i el bacallà són excel·lents. Regueu-ho tot amb un bon vi de Gelida que venen a dojo.

Lo Pinyol és bonic (sostres alts, terres de rajola hidràulica, una pica de marbre preciosa, sis tines sobrevolant una barra de fusta feta a mida) i té tres espais molt acollidors: l’entrada-bar tradicional, una habitació interior amb llibres per intercanviar i un menjador al fons per a sopars més privats. A Lo Pinyol per 3 euros tens un vermut i una tapeta boníssima a triar entre esgarradet (bacallà esfilagarsat amb pebrot vermell), crema de bolets amb rossinyols al damunt, markina (pebrots bascos fregits), escarxofa en conserva amb tomàquet sec i seitó... Com que són una taverna i no tenen cuina, encarreguen el menjar als millors especialistes, com la truita de patates de la Valentina.

Una mica abans d’arribar a la travessera de Dalt trobareu aquesta taverna de tota la vida amb un apòstrof impertinent entre sis lletres de tipografia senzilla i elegant que ens diuen qui era l’amo d’aquest establiment. En Pep era un senyor amb boina i mostatxo que va tenir la taverna durant 49 anys, del 1937 al 1986, quan només servia vi i aigua i repartia gel. Als matins s’omple de gent que treballa a les oficines de l’Ajuntament de Torrent de l’Olla i que s’atipen d’entrepans, lacón, truites, xistorra, i prenen el vermut de la casa (Perucchi, com mana la tradició), o bé un quinto, sempre acompanyats amb unes olives d’Antequera, un grapat de cacauets, barreja o tramussos de franc.

No hi ha cap mariner en aquest antic taller mecànic, ara convertit en celler, però hi ha prou líquid per nedar fins al Delta. Prestatgeries que s'acaben el judici final folren les parets plenes de vins, caves i, és clar, també cerveses. A Cal Marino tenen debilitat per les artesanes que s'elaboren al nostre país. Podeu fer un concurs per recordar-ne tots els noms. No organitzen maridatges però les croquetes de la casa amb qualsevol d'aquestes cerveses et fa recuperar la fe en el món.

En Rafel treballa una pila d’hores al dia, gairebé setze, amb una sola pausa per fer una migdiada sagrada d’un quart d’hora. Al matí l’ajuden un cambrer i un cuiner, que fa els platillos i tapes que serveixen: mandonguilles, truita de patates, fricandó, ensalada russa... Menjar casolà ben parit. El local és acollidor i el mam i la teca són bons, sí, però aquí l’important, el que marca la diferència, és la bonhomia incomparable d’en Rafel. Irradia una bondat encomanadissa per tot el celler que fa que s’hi estigui de meravella, a gust, com a casa –o potser millor: tal com deia Casavella, en ningún lugar mejor que fuera de casa–.

La Saltó ha estat una de les pioneres en convertir el Poble-sec en un dels barris més animats de la ciutat. De fet, els seus horaris són més de bar de nit que de botiga, la qual cosa no impedeix que alguns veïns baixin al vespre per omplir les garrafes de vi de bóta. Però l'oferta enològica no és el principal atractiu de la Bodega Saltó. Costa trobar un local tan pintoresc com aquest a Barcelona. Renovat pel dissenyador Steve Forster el 2002, funciona com una petita fira de l'extravagància on es poden trobar tot tipus d'andròmines, antigalles, tigres de peluix o llufes que beuen en porró.

Fan de John Wayne? El teu fill es diu Clinteastwood, tot junt? Portes barret de cowboy quan vas al Mercadona? El Pepeta's Bar t'acollirà amb els honors que mereix un pistoler de la teva categoria. Poca broma amb aquest celler Far West. Des de fa anys i panys dóna guerra als cims graciencs, ofereix uns àpats casolans per sucar-hi pa, serveix el cafè com Déu mana (en got de postguerra) i té un dels xèrifs més entranyables de la ciutat com a mestre de cerimònies. Un temple confederat on no podràs dir 'un dels dos sobra aquí, foraster' sense patir-ne les conseqüències.

El Bar Bodega Bartolí sembla congelat en el temps, però només per a les coses bones. Obert a finals dels anys 30, els dos germans Bartolí han mantingut el vi i el moscatell a granel, les barreges d'aperitiu de la casa i unes racions de cargols a la llauna que al barri tenen proporcions mítiques.

París té les seves terrasses cobertes i uns fanals de pel·lícula. Nosaltres tenim cellers amagats com el Tano. Una porta plena d'adhesius, les taules de marbre, el caliquenyo i la noia amb el diari de diumenge sota el braç que s'explica a glops de vermut i mos d'anxoves, banderilles i escopinyes. Quina gana passen a París.

G de Gracián i G de fer les coses senzilles amb gràcia. Aquest petit celler, a prop de la Gran Via, ha aparegut com una revelació. I el descobriment és aquest: “Qual- sevol home o dona de bona fe pot ser feliç amb una ensalada russa i una canya”. Al Gracián, s’hi ha de venir per practicar aquest aforis- me de la felicitat. Les canyes són professionals i l’ensalada russa us provocarà un goig extrem. Aquestes dues paraules poden anar juntes en una frase?

Que agradables i sorprenents són els retrobaments amb alguna cuina i sobretot amb el seu autor. Així va ser amb un xef inconformista, inquiet i sobretot excels com és en Franc Monrabà, culpable que no es trobi lloc a la Taverna Mediterrània que ha renovat i ressuscitat gràcies a l’entusiasme de la Xènia, la seva alma mater. El local ha estat restaurat com un simpàtic joier, i la taula que es va anar muntant va gaudir primer amb unes patates braves a l’estil del xef, molt bones, i altres petites tapes. L’espai dóna per anar sumant taules i comensals. Una primera sorpresa, tot i que vingués d’aquest gran xef “amagat” com tants altres, van ser els calamars a la bruta amb cansalada viada i patates.

Darrere d’aquesta nova bodega hi ha la intel·ligència d’Albert Adrià, que només ha de creuar el carrer per entrar al Tickets. Per tant, entendrà el lector que amb el cognom Adrià al timó de la cuina, aquesta bodega és innovadora a pesar que tracti de ser fidel als sabors que imperaven als locals de menjars de principis del segle XX: els fumats, el salaó, el carbó i l’escabetx. Una nova mirada que permet fer un viatge plaent al passat sense abandonar una mentalitat que tracta d’adaptar-se al segle dels cibernautes.