Les 10 millors pel·lícules que s'estrenen a l'agost

Estrena: 2 d'agost

La dictadura argentina ha estat abordada des de molts punts de vista, però mai d'una manera tan estranya i original com la que desplega Benjamin Naishtat en aquesta pel·lícula que utilitza els codis del thriller policíac per sortir dels estereotips en el moment més inesperat, mitjançant el humor negre i macabre. El director utilitza com a marc una ciutat rural a l'Argentina dels 70 per parlar de manera simbòlica de la por dins de la societat abans del cop d'Estat, que prefereix mirar cap a un altre costat per no ficar-se en problemes. Dario Grandinetti i Alfredo Castro componen dos personatges antitètics d'allò més icònics que ens condueixen per una trama impredictible en la qual es barregen els tons per compondre un 'noir' tan fascinant com incòmode.

Estrena: 2 d'agost

El director turc Nuri Bilge Ceylan és com un artista que pinta els detalls més imperceptibles de l'existència humana en llenços de grans dimensions. Aquesta nova pel·lícula, que s'anuncia amb un títol preciós, té molt de l'anterior 'Winter sleep'. Ens acosta a la història universal del retorn del fill pròdig, pintant un personatge que combina l'arrogància de la joventut amb l'esperança de futur: un noi que aspira a convertir-se en novel·lista, i que viu embolicat en ideals i frustracions. Torna a casa de la universitat, amb un llibre no publicat sota el braç. S'avergonyeix del seu pare, un professor d'escola amb un problema amb el joc, i tracta amb menyspreu la mare i la germana. Pensa que el món li deu un favor. El film mostra una sèrie de converses amb diferents personatges que el venen a rebre en aquest entorn rural on s'ha criat.

Estrena: 2 d'agost

Antonella Sudassassi Furniss debuta en el llargmetratge amb una petita història d'apoderament femení dins la societat patriarcal de Costa Rica, lloc on transcorre la història, en una petita comunitat on la protagonista, mare de dues nenes i costurera, se sent oprimida per tots aquells que l'envolten, perquè no pot expressar els seus desitjos i les seves insatisfaccions. La directora s'introdueix en l'espai d'intimitat d'aquesta dona i la seva càmera observa cada detall del l'entorn a través d'un to molt delicat i sensorial. El xoc entre el femení i el masculí és mostrat sense caure en els clixés i els llocs comuns, sinó com una forma d'evidenciar el pes del masclisme estructural incrustat en la mentalitat col·lectiva i la necessitat d'escapar-ne.

Estrena: 2 d'agost

Les carreres de Buster Keaton i Charles Chaplin van conviure al llarg dels anys vint. Era l’època daurada de la comèdia més física. El temps, però, va passar de manera molt diferent per als dos. Amb l’arribada del sonor, Chaplin va saber convertir-se en un resistent a la paraula parlada i va firmar algunes de les seves obres mestres. Keaton, en canvi, va caure en l’oblit. A 'El gran Buster', Peter Bogdanovich relata l’art i la vida d’aquest cineasta maleït i brillant, des dels seus inicis a la seva caiguda en desgràcia i a la seva supervivència fent peces menors per a televisió. El trajecte culmina amb la revindicació que se’n va fer, amb ell encara en vida, per part de la crítica i del festival de Venècia. Tot i que el documental es desenvolupa de manera cronològica, al final, Bogdanovich oblida la biografia per analitzar els mecanismes de l’artista Keaton, capaç de fer màgia i de fer riure com ningú.    

Estrena: 9 d'agost

El poble dels krahons habita al nord del Brasil, gairebé aïllat del món dels blancs. La cineasta Renée Nader el coneixia bé i va decidir rodar-hi, juntament amb João Salaviza, una pel·lícula insòlita que es mou en el territori híbrid entre el documental i la ficció. 'El canto de la selva' ens endinsa en l'univers dels krahons i la seva relació amb el món dels morts, tot introduint-hi un relat de ficció de la mà del personatge de Ihjãc, un jove que no sap encarar els rituals per la mort del pare i decideix marxar a la ciutat per guarir-se d'aquesta angoixa. Però al Brasil blanc no semblen tenir cura per a aquest tipus de mal... Nader i Salaviza combinen el rigor de la mirada etnogràfica amb la fascinació per un entorn bell i fantàstic a l'hora d'embolcallar un relat universal del trànsit cap a la maduresa des d'unes coordenades culturals molt diferents a les nostres.

Estrena: 15 d'agost

'Érase una vez en... Hollywood' és una divertidíssima i absurda història que combina fets reals i ficció, inserint al cor de la realitat personatges inventats, episodis horribles i històries atrevides per treure'n el pitjor. També és una carta d’amor a Los Angeles i a la indústria del cinema. Aquesta pel·lícula, que és l'obra més madura de Tarantino, combina una narrativa plena d'ironia amb artesania exquisida i amb les actuacions matadores de Brad Pitt i Leonardo DiCaprio. És una pel·li molt Tarantino, capaç de provocar emocions genuïnes i de transformar-les en situacions desproporcionadament ximples en qüestió d'un minut. Tarantino comença amb el Hollywood de l’època dels crims de Charles Manson –concretament de l’assassinat de Sharon Tate l’agost del 1969– i reexplica la història des del seu punt de vista, primer durant uns dies del febrer del 69 i després, sis mesos més tard, durant les setmanes dels assassinats. Això vol dir que passarem tota la pel·lícula preguntant-nos com el director s'enfrontarà a aquesta tragèdia històrica. Per tenir una resposta haureu de suar. Només us direm això: d’alguna manera, Tarantino aconsegueix extreure bon gust del mal gust. 

Estrena: 15 d'agost

Hi ha qui pensa que Madrid a l'agost és un lloc desagradable, que la ciutat enlletgeix, que el millor és fugir-ne. I llavors, quan tothom ha marxat, comencen a passar les coses més sorprenents. L'any passat, Jonás Trueba va estar rodant 'La virgen de agosto' entre els carrers de Lavapiés i Las Vistillas. Volia atrapar aquesta altra màgia que apareix quan les expectatives cauen en picat. I així ha estat. La pel·lícula és una preciositat que té un aire al Rohmer de 'Conte d'estiu' i 'El raig verd', amb un toc sobrenatural lluminós i una actriu esplèndida, Itsaso Arana, el rostre de la qual brilla (i ens inunda) sobre un fons de verbena i xafogor.

Estrena: 15 d'agost

Per bé o per mal, Valeria Bruni-Tedeschi és de casa bona. Ella, en comptes d’amagar el cognom d’una de les famílies més poderoses d’Itàlia, l’ha convertit en combustible d’una sèrie de pel·lícules que són pura catarsi autobiogràfica. Les pàgines més recents d’aquest diari les trobem a 'La casa de verano', on l’actriu i directora converteix en ficció els preparatius de la seva obra anterior, 'Un castillo en Italia', que coincideixen amb una ruptura sentimental i la reunió amb la seva histriònica família a la residència d’estiu a la costa francesa. La sobredosi de problemes del primer món podria resultar antipàtica, però la cineasta té un ull innegable per tirar endavant escenes impossibles, com la de la sobretaula que deriva en discussió sobre l’avortament i els abusos sexuals, tot fluctuant de manera imprevisible entre el riure i les llàgrimes en mans d’una troupe actoral superlativa.

Estrena: 23 d'agost

Hi ha poques seqüeles a la història que hagin superat els seus originals: 'Terminator 2', 'El padrí: part 2' i 'Star Trek II: La ira de Khan'. Ara podem sumar un nou títol a la llista: 'Angry birds 2'. Cert és que no podem dir que hagi rebentat les fronteres del cinema fet per a nens –res a veure amb 'Toy story'!–, però resulta fabulós veure com han transformat un videojoc en un producte d'entreteniment familiar la mar de divertit. Aquest cop, en Red i els porcs s'hauran d'enfrontar a un nou enemic: on ocellot de color lila que viu en un volcà glaçat i els ataca perquè s'avorreix. El resultat és un 'Austin Powers' animat i molt infantil.

Estrena: 30 d'agost

Diuen que la venjança és un plat que se serveix en fred, però pel que fa a l’espectador, ser-ne testimoni li ha de fer bullir la sang. En Paco Plaza n’és del tot conscient, perquè factura un thriller hipertens, que es retorça sobre sí mateix com una serp verinosa. Que 'Quien a hierro mata' utilitzi el negoci dels narcos gallecs com a teló de fons no significa que pretengui denunciar una realitat social, perquè la integra com un element detonador d’una trama fosca com el carbó sobre de què parlem quan parlem de maldat. Plaza sap treure profit d’un escenari insòlit (una residència d’avis), filma una batuda policial amb una energia esgarrifosa i es recrea en els aspectes més sòrdids d’un relat amb més punts de gir que una baldufa. D’aquí, potser, provenen els problemes d’aquest eficaç entreteniment: abusa dels ‘deus ex machina’ i de la suspensió de la credibilitat.