Els espais expositius amb més sensibilitat LGBTI

La Bonne és més que un clàssic: un lloc amb autèntica solera. El Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, fundat per aquesta pedagoga l’any 1909, va renéixer de les seves cendres el 2012 i ha convertit el 7 de Sant Pere més baix en un lloc de referència sobretot per l’art vinculat a l’activisme lèsbic i trans, i que sobrepassa el fet pictòric per a fusionar-se amb la reflexió audiovisual.

Els Alberts van decidir fer-se seva La Federica, un dels bars emblemàtics del l'ambient barceloní. I quin són els Alberts? En Villaplana és dissenyador gràfic i en Macaya ve del món dels safaris. Amics dels amos de La Federica, quan es van assabentar que es traspassava no s’ho van pensar dos cops i van decidir que un local tan xulo no podia quedar en altres mans que les seves. Ara, a més de ser un lloc fantàstic on s'ajunten les millors copes i les joventuts més queer, irreverents i 'edgie' de la ciutats, és un racó d'art LGBTI com pocs. Fins ara hi han passat artistes de les fornades més joves, com Francisco Prato, Gonza Gallego, Miguel Rual o Dino Real.

Situat al número 22 del carrer Comte Borrell, entre Sant Antoni i l’Eixample, el Centre LGTBI de Catalunya, és un equipament de l’Ajuntament de Barcelona gestionat per la Plataforma d’Entitats LGTBI de Catalunya: les onze entitats deganes del moviment i també algunes de més joves. El Centre –dirigit per Andreu Agustín– té tres sistemes o línies de treball: serveis de primera atenció, programació d’activitats i sistema d’acollida d’entitats. Dins el programa d'activitats, el discurs expositiu hi té un pes important: van inaugurar amb la mostra 'Construccions identitàries', de Mar C. Llop, i sembla que la cosa seguirà avançant! 

23 d’abril del 1983. Al plató de TVE, quatre noies apareixen cantant una cançó que trasbalsaria tot Espanya. Eren les Vulpes i el tema, 'Me gusta ser una zorra'. 34 anys després, amb el mateix esperit combatiu, va obrir La Raposa, que vol dir guilla, o zorra en castellà. Sota el rètol de bar vegà i una llibreria feminista trobareu un local lluminós i viu que ha exhibit l'obra sempre combativa d'artistes com Marina Siero o Virginia Zimanás.

Aquesta associació lúdico-cultural reivindicativa organitza exposicions itinerants, treballa per a l'explicació de la memòria històrica i fomenta trobades gent gran LGTB, entre d'altres. Situada a l'Ateneu L'Harmonia, un autèntic viver d'entitats socials i culturals de base, és un aparador ideal de mostres cuinades en el si de la comunitat LGBTI i d'iniciatives basades en el teixit social i en la primera persona.

Candy Darling Bar és un espai amable d’oci i alliberament queer just al costat de la plaça Universitat amb direcció artística pròpia, signada per Nicasio Torres. Més enllà de l'oferta en bikinis i còctels, una altra bona opció és quedar-vos embadalits davant les mostres d’art queer que habiten l’espai: des de les fotografies tòrrides i elegantíssimes de Carlos Pareja en un dels lavabos fins al mural amb dibuixos de Susana López de l’entrada, passant per instal·laccions com la “Lady Bird” de neó o els coloristes “Dancing Queers” de Nicasio Torres. També acullen exposicions temporals.

La Casa Orlandai és un centre cultural de Sarrià que està gestionat per veïns i entitats vinculades al barri. És un espai creat per respondre les inquietuds culturals del barri, així com per fomentar la innovació, l'art i la transformació social en convivència, i per això és habitual que les seves activitats se centrin en aspectes LGBTI. Hi han tractat temes com els nous models de família o els nous i vells moviments LGBTI.

El Centre Cívic Sagrada Família i la biblioteca que aquest inclou s'estan fent un nom en el món de l'art més lliure. Tenen un fons especialitzat en literatura LGBTI i ja fa dos anys que organitzen la mostra NOSaltres, un petit nou referent de l'art 'queer'. Sens dubte, un espai que caldrà tenir en compte a mesura que construeixi el seu discurs.

Al barri del Born, al Palau Gomis, és on trobareu el Museu Europeu d'Art Modern, que fa difusió de l'art figuratiu dels segles XX i XXI, una disciplina que no acostuma a gaudir de gaire espai a la resta de museus. És un espai generalista, però en més d'una ocasió ha posat el focus en l'art LGBTI, proposant lectures en clau de gènere i sexualitat a la seva col·lecció i activitats per a debatre sobre el tema.

És cert: el Museu Nacional d'Art de Catalunya té la missió d'explicar la magnitud de l'art català des del romànic fins a mitjan segle XX i a través d'alguns dels artistes més destacats de cada període, com Tizià, Velázquez, Fortuny, Casas, Rusiñol i Gaudí. Però també s'ha de dir que el MNAC, com tants altres espais expositius de la ciutat amb vocació pública, cada cop es mostra més sensible al fet LGBTI i, per exemple, organitza anualment activitats per a rellegir el seu fons històric durant el mes de juny, orgullós com pocs.