[title]
El teatre català s'ha despertat avui més orfe que mai. No és una frase feta. Josep Maria Benet i Jornet no era un dramaturg qualsevol, era 'Papitu', el pare de l'escena textual tal com la coneixem avui. La persona que es va posar a escriure obres en català en els anys més durs del franquisme, el creador que va reconnectar l'escriptura de l'escena de Barcelona amb els corrents de la modernitat. Semblarà el símbol d'una de les seves peces més tristes, i és així: el virus que manté els teatres tancats s'ha endut als 79 anys l'escriptor que va posar els fonaments per a l'actual hegemonia als nostres escenaris de la dramatúrgia catalana. Repassem cinc de les seves fites a televisió, cinema i sobretot teatre.
1) Inicis: 'Una vella, coneguda olor' (1964)
L'obra que va marcar el seu debut obtingué el Premi Josep Maria de Sagarra. Tot i ser una obra de joventut –la va escriure quan tenia 22 anys–, ja s'hi perfilaven algunes de les seves constants en el tractament de personatges i estructures, i sobretot la seva voluntat de connectar amb el públic en un sentit ampli del terme, aconseguir que el teatre fos una eina de comunicació col·lectiva a l'abast de tothom. El TNC va fer un nou muntatge de l'obra la temporada 2011/12. Va ser un dels últims grans homenatges escènics ja que, a partir de 2015, Papitu va abandonar progressivament la vida pública a conseqüència de la malaltia d'Alzheimer que patia.
2) La tele: 'Poblenou' (TV3, 1994)
"La televisió és la meva dona però el teatre és la meva amant", deia sempre que tenia ocasió. Sense abandonar mai la seva carrera com a dramaturg, una altra de les grans aportacions de Benet i Jornet va ser el seu pas decisiu per la televisió. Va ser el guionista i creador del primer gran 'culebrot' català, 'Poblenou', i també dels que van seguir-lo: 'Nissaga de poder', 'El cor de la ciutat', 'Ventdelplà'... Tal com havia fet en teatre, va acostar la vida senzilla a la pantalla, els conflictes quotidians però sobretot va tenir la gosadia de plantejar obertament temes com l'homosexualitat. L'any 2016, quan se li va tributar un homenatge, tenia comptabilitzats 4.493 capítols a sèries de televisió, algunes també d'abast estatal com 'Amar en tiempos revueltos' de TVE.
3) També cinema: 'Actrius' (Ventura Pons, 1997)
La relació entre l'esposa i l'amant no va deixar massa temps a Papitu per dedicar-se al cinema. A banda d'un bon grapat de 'TV movies', dues de les seves obres van ser portades al cinema per Ventura Pons. En primer lloc, 'E.R.' (1994, premi Crítica Serra d'Or i Premio Nacional de Teatro) va arribar a la pantalla gran amb el títol 'Actrius', una pel·lícula sense actors que ens deixa el llegat d'un duel interpretatiu entre Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran i Mercè Pons. Només per això ja val la pena. Posteriorment, també es va rodar 'Amic/Amat' (1999), una adaptació del mateix Benet i Jornet del seu text 'Testament' (1997) que Ventura Pons va definir com un "regal meravellós".
4) Mestre de les noves generacions: 'Soterrani' (Sala Beckett, 2008)
Sempre fent gala d'una modèstia exagerada, Benet i Jornet era en l'àmbit personal una persona atenta i amable, sempre disposat a fer de mestre de les noves generacions de dramaturgs. "Els joves m'agraden molt", deia a una entrevista. Atenia els periodistes amb un somriure i amb una empatia aclaparadora. Així el vaig conèixer l'any 2008, quan va estrenar a la Beckett, encara a Gràcia, el seu text 'Soterrani', dirigit per Xavier Albertí. Aleshores voltava per sales alternatives, espais on preferia muntar obres com 'Com dir-ho?' (Almeria Teatre, 2011), deia que "calia deixar els grans escenaris a les noves generacions". Al Lliure, però, es va veure l'última estrena d'un dels seus textos, 'Dues dones que ballen', també un dels darrers treballs d'Anna Lizaran.
5) Patrimoni: 'La desaparició de Wendy' (Sala Beckett, 2016)
No és casualitat que la nova Sala Beckett del Poblenou aixequés el seu primer teló amb l'obra 'La desaparició de Wendy' de Benet i Jornet, amb direcció d'Oriol Broggi. La recuperació d'un text dels anys setanta marcava –a la nova casa engrandida dels dramaturgs– que Papitu era repertori viu del teatre català. Entre les seves 117 peces escrites, entre tota l'allau de premis que va rebre, trobem obres de referència com 'Desig', 'Berenàveu a les fosques', 'Olors' o 'Revolta de bruixes', un text de principis dels vuitanta que va tenir un nou muntatge al Lliure la temporada 2016/17, amb direcció de Juan Carlos Martel. Exemples actuals i futurs no faltaran per a posar en relleu la importància d'aquesta figura cabdal de la nostra escena. Papitu continuarà entre nosaltres.
