[title]
Barcelon@ns totis: una bona part de l’any lloguem l’espai públic de la nostra ciutat als 16 milions de turistes que ens visiten. Un dia baixes al bar i t’adones que, senzillament, ja no hi cap ni una agulla. Solució? Trista, però sensata: fes un pas cap a l’altra banda, com deien els Doors. Si la platja de la Barceloneta és la més massificada d’Europa –ens toca un 0,70% de superfície de tovallola per persona!–, marxem cap a les dunes naturals del Prat.
I si les hordes d’expats han colonitzat el teu barri amb cafès a 3,70 i vins naturals a preus sobrenaturals, doncs posem rumb a la segona ciutat més gran de Catalunya (que és l’Hospitalet de Llobregat, està fusionada amb la teva, i els turistes només hi van a dormir). Us hem preparat una ruta gastronòmica per l’Hospitalet amb vermut, dinar, sopar i copes on no us trobareu amb cap Bus Turístic i on els preus es desplomen per la inexorable llei de l’oferta i la demanda.
Comencem al Bar Bodega Juan Carlos (Castelao, 29. T. 93 432 04 60), que és exactament això: una bodega oberta a finals dels anys 60 que ha romàs impermeable a les modes, al turisme i a les gildas a 5 euros. Un lloc deliciós, conservat pel seu amo com un facsímil, amb botes de vi a granel, màquines escurabutxaques i preus d’abans dels Jocs Olímpics. Cerveses a 1 euro! Ensaladilla russa boníssima a 2,20!
Servidor es refà del xoc cultural de seure en una barra que defuig la nostàlgia deliberada i la restauració de catàleg car: aquesta bodega senzillament ha travessat les dècades del calendari en bona forma. I gaudim d’un aperitiu esplèndid a base de gildas d’olives grosses i conserves ben combinades, ensaladilla russa i patates xips que tenen gust d’infantesa, abans que conceptes com vermuteria, croqueta d’ànec Pequín i truita de patates d’influencer corrompessin la nostra vida i el nostre vermut.
Hora de dinar: L’Artesana de Santa Eulàlia (Aprestadora, 9. 934 52 55 82), sucursal de L’Artesana del Poblenou, va fer un any de vida a l’Hospitalet la primavera del 2025. "Aquest és un restaurant de conciliació familiar", m’explica en Pau Pons, cuiner i soci d’ambdues Artesanes. Provinents d’institucions com el Gresca i Mas Pau, Pons, l’Héctor Barbero i la Romina Reyes s’han convertit en pilars de l’alta cuina de barri a Barcelona, amb un menú de migdia imbatible i una carta amb plats que són estàndards de la cuina moderna barcelonina (com les mandonguilles de sípia amb tendons o la papada teriyaki amb navalles).
L’Artesana és un restaurant de conciliació familiar
Pons va obrir la segona Artesana a l’Hospitalet perquè hi té la família i el restaurant just davant de casa. Les dues Artesanes comparteixen empresa, proveïdors i manera de treballar: "Tot casolà excepte el pa i la pasta fullada, tot i que l’Héctor hi posa el seu toc i jo el meu: els menús són diferents", m’explica. El menú (16,20 euros, amb copa de vi i postres) canvia setmanalment: tres primers i quatre segons, i sempre ballen un o dos plats del dia diferents per a la clientela fixa.
El toc creatiu es paladeja en la manera com alleugereixen el sofregit de plats suculents –un pollastre a la catalana celestial que no provoca atacs de narcolèpsia–, però també en invencions com un caneló asiàtic que sura en un brou especiat, o un phoskito casolà de postres delirantment bo. I mantenen l’opció de fer un menú degustació amb tots els plats del dia per 22,50 euros.
El dia que hi vam anar, per exemple, podríem haver-nos cruspit un recorregut de: sam vietnamita farcit de poma, nous, iogurt i api, polenta amb tomàquet sec, parmesà i oli d’alfàbrega, i coca de vitello tonnato, de primer. De segon, peix del dia amb guarnició i cuixa de pollastre rostit amb bolets. De postres: poma al forn amb crema de cardamom i pastís de mousse de xocolata.
Per decret municipal hi hauria d’haver una Artesana a cada districte.
Hora de sopar. Potser encara hi ha qui té L’Hospitalet com aquella ciutat de la tapa vintage, de braves de bar gallec boníssimes i gegants, de truites de gambetes de la mida d’un frisbee. Sí, parlem de temples com el mític Bar Córdoba.
Però també hi ha hagut una renovació en aquest camp. La Verónica Puig i en Gustavo González, emprenedors enamorats de la tapa casolana i el bon vermut, encara celebren que a finals del 2024 un dels seus tres bars de vermut i tapes, El Cau del Vermut (Santa Eulàlia, 7-11. T. 935 25 33 06), va ser el primer restaurant de l’Hospitalet a guanyar el solet de Repsol, que certifica una òptima relació qualitat-preu.
Tenen tres locals, "però no et pensis que anem de potentats per la vida, si guanyéssim molts calés no estaríem pringant tot el dia aquí", riu ella (també tenen un historial de suar sang per recuperar clàssics com la Bodegueta de Cal Pep, i de tirar endavant locals amb bona cuina i llicències limitades).
El Cau del Vermut va ser el primer restaurant de l’Hospitalet a guanyar un solet Repsol
Puig reivindica que Repsol premia "una cuina de tapa casolana, on el 90% està fet a mà". I des del 2019 han establert tapes clàssiques: com la bomba de l’Hospitalet –melosa, picant, sense arrebossar– i els seitons de la casa, marinats amb oli d’oliva, llima i mandarina.
Hi ha altres especialitats més contundents i tradicionals, com un torrezno sensacional i unes mandonguilles de manual. També tenen un racó vegà amb falàfel de llenties amb tzatziki i pintxos amb seitan i sobrassada vegans. El plat més car és la entraña a la brasa, a 15 euros: la resta es mou entre els 6 i els 9,5 euros.
La bodega és cosa de González, un boig del vermut que ha aconseguit reunir més de cent referències d’aperitius. La carta té caselles per marcar: la clientela hi assenyala els vermuts que ha tastat, se l’enduu a casa i torna. "Hi ha una ruta vermutera que connecta Sants amb l’Hospitalet, i això és una manera de fer pedagogia. Tenim vermuts descatalogats; en alguns predomina el farigola, en altres el romaní. Ara ens agradaria trobar un sommelier de vermuts per fer tastos", explica en González, un informàtic d’origen veneçolà que es va enamorar de la cultura del vermut en arribar a Catalunya.
Tenim una carta amb cent referències de vermuts
El Cau, com tot l’Hospitalet, sembla molt lluny, però és molt a prop. Puig: "Costa fer que la gent de Barcelona vingui aquí. Però no per esnobisme, sinó perquè tinc la sensació que tenen una imatge antiquada de la ciutat, que no es correspon amb la realitat".
Entenc perfectament aquestes paraules mentre acabem la ruta a la una de la matinada al Mary Pickford (Enric Prat de la Riba, 246): una cocteleria clàssica amb jazz i blues de fons. No hi ha canvis d’estat físic a la copa, ni fum ni electricitat (ni hordes de turistes mixològics amb samarretes iròniques de heavy metal). Tots els còctels costen 8 euros, un regal. Amb un whisky sour a la mà, em pregunto si, en lloc de tenir una visió equivocada de la realitat, el que tenim a Barcelona no és una realitat equivocada.
NO T’HO PERDIS: Els millors restaurants de Barcelona