[category]
[title]
En un moment del matí que compartim passejant pel barri del Raval, fem broma amb la cantarella 'd'actriu del moment' que, fa tot just un parell d'anys, semblava inseparable del seu nom. “Potser el moment s'està fent massa llarg, oi?”, respon enmig d'una riallada. Ja t'has instal·lat al lloc on ets, Maria, això ja no és puntual, ni cap moda. “Tant de bo! És veritat que estic currant molt, però potser després vindrà una ratxa pitjor i no treballaré tant. O potser segueixo així, no ho sé... Tot això també m'ha arribat amb prou bagatge com per ser previsora, i per ser conscient que la vida no sempre et somriu. Està molt bé que m'hagi arribat en un moment de seguretat i de consciència plena”, rebla l'actriu.
La reflexió ve a tomb perquè, en els darrers anys, Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986) s'ha convertit en una de les actrius més sol·licitades del país. Aquella carrera de formigueta que va viure un punt d'inflexió quan va protagonitzar Els dies que vindran (Carlos Marques-Marcet, 2019), va explotar definitivament amb els premis per Mamífera (Liliana Torres, 2024) i amb l'èxit espaterrant de Casa en flames (Dani de la Orden, 2024), de la qual aviat en rodarà una segona part. Si abans era un rostre conegut pels teatrerus de Catalunya, el salt mediàtic ha estat més que evident. Fa uns mesos la vèiem a Frontera (Judith Colell, 2025) i, en el moment de protagonitzar la portada de Time Out d'aquest mes, coincideixen la sèrie Ravalejar amb les funcions de Permagel, l'adaptació teatral de la novel·la d'Eva Baltasar que representa a l'Espai Texas fins al 28 de juny. “Era el meu primer monòleg i estava una mica cagada, però... m'ho estic passant increïble!”, confessa.
En tot cas, és l'estrena de Ravalejar (que arribarà a la plataforma HBOMax el 22 de maig) la que ens fa proposar-li un passeig pel barri que serveix d'escenari a la sèrie. Rodada en català, parla del drama de l'especulació immobiliària, de pisos ocupats, d'una ciutat entregada al turisme que perd la identitat i d'una gentrificació sense solució que s'emporta per davant els veïns i locals tan emblemàtics com el restaurant Can Lluís. Recentment reobert amb uns altres amos, l'original era propietat del Ferran i la Júlia, fins que van ser desnonats després d'un inassumible augment del lloguer per part del fons d'inversió que havia comprat l'edifici.
El destí ha volgut que el fill del Ferran i la Júlia sigui cineasta, i hagi traslladat allò que va viure en una sèrie. Escrita i dirigida per Pol Rodríguez i Isaki Lacuesta, Ravalejar estira la realitat i la transforma: Can Lluís passa a ser el Can Mosques en una ficció amb to de thriller trepidant i absorbent que posa el focus en l'especulació immobiliària, barrejada amb una xarxa d'ocupació de vells pisos que esperen una reforma. Els drames humans i les traïcions combinen amb persecucions pels carrers del Raval i escenes a la cuina que recorden The Bear. Amb un repartiment de luxe (Enric Auquer, Sergi López, Quim Ávila i Francesc Orella, entre d'altres) i una atractiva aposta visual que juga amb elements del documental, Ravalejar és una de les sèries de l'any.
En parlem amb la Maria Rodríguez Soto mentre fem un parell d'aturades a dos locals del Raval que, com el Can Mosques fictici, es resisteixen a ser engolits per aquesta Barcelona agressiva amb els seus. D'una banda, el bar La Masia, on la Montse continua amb un negoci familiar amb dècades d'història, i on, coses de la vida, la nostra entrevistada va veure l'icònic gol d'Andrés Iniesta a Stamford Bridge que classificava el Barça de Guardiola per a la final de la Champions 2009. I, de l'altra, fem un mos al restaurant Ca l'Estevet, rebuts per dos excel·lents amfitrions com el Pepe i la Carla, quarta i cinquena generació de restauradors.
Sobre el paper, Ravalejar ja semblava un projecte tan atractiu com el resultat final?
Sí, molt! Jo ja sabia que l'Enric Auquer hi formava part, i me n'havia parlat molt. Així que quan em van proposar participar-hi, ja pensava que molava moltíssim. A banda de rodar al costat de casa i poder anar-hi caminant, que és un somni [Riu]. Tenia ganes de treballar amb el Pol i amb l'Isaki Lacuesta després de veure Segundo premio. Després vaig flipar amb els guions i vaig conèixer els pares del Pol... Treballar des d'aquest lloc tan precís, tan únic, em feia pensar que també podríem explicar una història molt universal. Parlem de Barcelona i d'un conflicte que m'afecta a mi, a tu, als meus amics, que afecta tothom.
Més enllà dels criteris artístics, deu haver-hi alguna cosa de posicionament quasi polític quan participes en una obra que assenyala el drama de l'habitatge i la gentrificació. M'equivoco?
Sí, és així. Segurament sigui la gran problemàtica social d'ara mateix. I no n'estem gens defensats a escala governamental. De fet, estem venuts. Vaig pensar que si qui liderava el projecte era algú que, malauradament, ho havia patit, el conflicte s'explicaria des del lloc que jo recolzo. Així que endavant, sentiré orgull de formar-ne part i de poder-ne parlar des d'aquest punt. El guió era molt rodó, i no cal fer gaire investigació perquè, lamentablement, aquest és un conflicte que ens afecta a tots. Crec que som a prop dels sindicats de llogaters i de la seva lluita constant, que és la nostra.
La trama posa un debat sobre la taula: la resposta dels protagonistes no és, diguem-ne, gaire legal...
Mentre assajàvem, s'obrien debats: fins a quin punt has de respectar una llei que no et respecta a tu? I és cap aquí cap a on va la sèrie. És important posar totes aquestes coses sobre la taula. A veure, no ens enganyem, amb aquesta sèrie no canviarem res, perquè el problema és molt més gros que fer una sèrie o deixar de fer-la. Però sí que podran obrir-se debats, i potser hi haurà gent que se sentirà més acompanyada en la seva pena, o que trobarà llocs on poder-se explicar. I això, com els moviments veïnals, és l'última cosa que ens queda. Perquè el monstre és tan gran... No sembla que hi hagi cap voluntat política perquè això canviï. Portem anys i anys amb un bé essencial venut al sector privat. Com es reverteix, això? No m'explico com no hem fet encara una vaga general.
Amb la sèrie podran obrir-se debats, i potser hi haurà gent que se sentirà més acompanyada en la seva pena, o que trobarà llocs on poder-se explicar
A Ravalejar fas de parella de l'Enric Auquer. Heu perdut el compte de les vegades que heu treballat junts?
[Riu] Doncs mira, a banda de Ravalejar, de Casa en flames i de Mamífera, nosaltres ens vam conèixer fa dotze o tretze anys, rodant una tv-movie per a TV3 que es deia El cafè de la Marina, dirigida per la Sílvia Munt. Teníem paperets molt petits. Jo feia d'amiga de la Marina Comas, la nena de Pa negre, i l'Enric era un noi del poble. Vam estar una setmana sencera rodant a Calella de Palafrugell, i ens posaven un hotel, ens pagaven dietes... Era el primer rodatge per a tots dos i, com que teníem molt poques frases, vam tenir temps per fer-nos col·legues. Després vam estar molt de temps sense currar junts, però ara ja no parem [Riu].
L'amistat va continuar, doncs?
Sí, a veure, seguíem sent col·legues, però no amics. Durant molts anys, l'Enric i jo hem viscut molt a prop, al Born. Després ell va marxar del barri, però ara hi ha tornat. Sempre hem tingut molt bon rotllo, però diria que l'amistat de veritat va sorgir rodant Mamífera. És que, clar, hem fet coses molt heavies junts, molt intenses i de vincle molt fort. Hi ha una complicitat molt maca i ens hem acabat fent molt amics. I ara també som molt veïns, perquè vivim al mateix edifici, jo al 3er 2a i ell al 2on 2a. Les nostres filles s'entenen molt bé i està sent molt guai, perquè ara estem una mica criant en comunitat. És bastant divertit, he de dir.
En aquest sentit, en un moment molt rellevant de la sèrie, el teu personatge fa un al·legat de la importància de crear xarxes i fer comunitat.
Sí, m'agrada molt aquella escena. La Marta, el meu personatge, parla d'una utopia absoluta. Una teoria que probablement funcionaria, però que és molt difícil de dur a terme, més que res perquè no ens deixen. És difícil perquè, com a societat, necessitem creure més en el col·lectiu. I és normal que costi, perquè tot plegat ens empeny a salvar-nos el cul a nosaltres mateixos. És tan complicat trobar un habitatge on poder estar tranquil i que et garanteixi una estabilitat, ser-hi uns anys seguits sense que et pugin massa el lloguer... Vull dir que, en el fons, tots busquem la nostra seguretat, i això fa que la lluita col·lectiva sigui més complicada. Segurament seria el camí més ràpid, ens sentiríem més acompanyats, però el sistema no vol que ho fem. Ho tenim tot en contra.
És tan complicat trobar un habitatge on poder estar tranquil i que et garanteixi una estabilitat, ser-hi uns anys seguits sense que et pugin massa el lloguer
La darrera vegada que vam parlar m'explicaves que necessitaves baixar el ritme.
Necessito parar i m'ho puc permetre, que ja és un què! Estem a l'Espai Texas amb Permagel fins al 28 de juny i també rodaré Mare de sucre amb la Clàudia Cedó. Però aquest estiu podré fer unes vacances llargues. I després, m'ho prendré amb calma fins al novembre, només fent bolos de Permagel els caps de setmana. Porto un any i mig sense parar, i no pot ser, per salut i perquè vull estar a prop de la gent que estimo. I perquè... hòstia, és que t'acabes buidant! La meva és una feina que t'exposa molt, i cal carregar piles. Quan actuem, ho fem amb el nostre cos, i si vas molt cansada, és molt difícil fer bé la feina. I també passa que la gent es cansa de la teva jeta [Riu].
Estàs petant-ho amb Permagel, una funció dirigida per una Victoria Szpunberg que va dir que només la faria amb tu com a protagonista...
Això és el que em causava més susto! Pensava que a veure si m'havia posat en un pedestal que no em tocava! [Riu] La veritat és que ens hem entès molt bé, i això que és d'aquestes directores que no te'n deixa passar ni una! Sense la Victoria no hauria pogut fer la funció que estem fent, ni hauria aconseguit sentir-me tan segura en un escenari. A Permagel estic jo sola fent un monòleg d'una hora i deu minuts, i t'ho juro: quan entro a l'escenari encara vaig una miqueta cagada per la muntanya que he de conquerir, però quan porto dos minuts ja ni m' n'assabento. Em passa volant. Ho gaudeixo a saco! Estic molt feliç, i la reacció de la gent està sent increïble. Quan t'aturen pel carrer per una cosa que han vist en teatre, això em fa una il·lusió especial. Tenint la relació que tinc amb els escenaris.
Com d'important ha estat passar per la sèrie Com si fos ahir per memoritzar un monòleg de 70 minuts?
Moltíssim [Riu]. Tu saps el text que t'has d'aprendre en una sèrie diària? I a més, d'avui per avui. Vinga, ara set pàgines, i demà en tinc sis, som-hi, pum, pum, pum. T'ho dic de veritat: a mi, els tres anys fent Com si fos ahir em van ensenyar a estar davant d'una càmera. Perquè jo no en sabia. Allò és una escola enorme. Els companys eren increïbles, gent del sector que portava mil anys treballant, pots aprendre'n molt. De la càmera i del ritme, i de resoldre. És una gran escola!