Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Per què és tan bo el teatre argentí contemporani?

Per
Andreu Gomila
Publicitat

Ara mateix hi ha a la cartellera de Barcelona dos obres argentines i una d'uruguaiana, 'L'omissió de la família Coleman' i 'Cronología de las bestias', i 'Kassandra', respectivament. I en breu tindrem el 'revival' de '4D òptic' i el retorn de 'El temps que estiguem junts'. Són peces, per ordre d'aparició, de Claudio Tolcachir, Lautaro Perotti, Sergio Blanco, Javier Daulte i Pablo Messiez. Un repòquer 'rioplatense' que demostra el bon nivell i la qualitat del teatre produït en aquella banda del món, i al qual podríem afegir vells coneguts nostres com Nelson Valente, Romina Paula, Mauricio Kartun, Mariano Pensotti o Daniel Veronese. Tota una constel·lació d'autors contemporanis que ens han demostrat per què Buenos Aires és una plaça importantíssima del teatre mundial, al costat, en igualtat, de Londres, Nova York, Berlín i Moscou. Però, per què són tan bons, què mengen?

1. Una escena local il·limitada i molt ben teixida: a Buenos Aires, cada nit hi ha, pel cap baix, 200 funcions, entre teatre oficial, 'varietés' (Corrientes és el seu Broadway) i teatre independent. Allà, de diners, n'hi ha pocs, i sovint fan les obres i després miren com les financen, una mica com passa aquí ara que també som pobres. Els autors i/o directors d'allà que coneixem solen compaginar la docència, el teatre de petit format amb calendaris d'assajos llarguíssims i muntatges al 'mainstream' que no ens arriben. Tot està connectat i bé podem veure Tolcachir dirigint 'Agost' a Corrientes i alhora fent teatre artesanal al seu teatre, Timbre 4.

2. Artesania teatral: conversant amb Daulte, em diu que tot plegat va esclatar allà als anys 90, quan van decidir "acabar amb la dictadura del gran muntatge". I alhora es va produir el que en diu "un canvi estètic" relacionat amb "la cruesa" i "la brutor del text". Això va connectar amb les noves generacions, que van omplir els teatres, ja que el llenguatge que es feia servir en escena era el mateix que el del carrer. Com diu un famós eslógan de Timbre 4: 'Quedate con quien te lleve al teatre, al cine te lleva cualquiera'

3. Els actors manen: davant de l'altra dictadura, la del text, els argentins van posar per davant la interpretació. Tot és susceptible de modificar-se segons el repartiment. L'altre dia, Lautaro Perotti, per exemple, em deia que la versió espanyola de 'Cronología de las bestias' tenia dues escenes més que la 'porteña'. Daulte, al seu torn, m'explica que la base és el cantó emocional de la interpretació a través del qual els actors-persones s'exposen en escena sense filtres.

4. El text com a banc de proves: no es pensin, tanmateix, que els textos argentins siguin de baixa qualitat, ans al contrari. En teatre, fet i fet, està tot inventat, sobretot a l'hora de portar-lo a escena. Els experiments són textuals. I a Buenos Aires, com que no disposen de recursos per investigar amb el teatre per a androides, confien cegament en la capacitat literària dels seus autors. Si has llegit Borges o Bioy Casares, rius més mirant '4D òptic', per exemple.

5. Una tradició per inventar: el que passa a l'Argentina, a més, és que en els últims 25 anys s'han hagut d'inventar una tradició. I han començat de zero i sense complexes. Tenen la sort, creuen, de no tenir Calderón de la Barca bufant-los l'alè al clatell. O Guimerà. O Shakespeare. O Racine. Han aprofitat això i s'han nodrit del carrer i de la gran literatura argentina del segle XX.

6. El món d'avui: de vegades s'acusa els argentins d'explotar massa el concepte de família, cosa que no es fa, curiosament, amb Edward Albee i Tennessee Williams, per exemple. Ells, com ningú, han explorat els límits de l'ésser humà contemporani en un món líquid que va cap a gasós, que diria Bauman. Els conflictes interns dins una obra són tan intensos com el de qualsevol família de 2018.

7. Han entès Txékhov millor que els russos: si esmenten el nom de Txékhov davant de Veronese, per exemple, segur que li cau una llàgrima. I és que els autors argentins han estat capaços de veure tot el que significava que el rus col·loqués el subtítol de 'Comèdia en quatre actes' sota el títol d''Oncle Vània'. Hem de ser capaços de riure i plorar del mateix. O, com diu Daulte, "quan un espectacle no té humor em genera moltes sospites".

8. Proximitat: en definitiva, el que marca el teatre argentí contemporani és la proximitat. Les obres 'rioplatenses' van dirigides a nosaltres, espectadors de 2018. No busquen fer història, sinó commocionar-nos. No hi ha grans històries argentines, sinó simplement històries argentines. No han volgut inventar la sopa d'all, però, pel camí, ens han mostrat una cosa millor: teatre.

NO T'HO PERDIS: Els millors restaurants argentins de Barcelona

Últimes notícies

    Publicitat