[title]
Ho diré ja d'entrada: el teatre català és massa seriós. Els nostres autors tendeixen a la gravetat, als Grans Temes, tant si és comèdia com si és drama, tant si és 'El mètode Grönholm' com si és 'Temps salvatge'. Som massa políticament correctes. No estic parlant de vodevil, o d'astracanades sense solta ni volta, ni tan sols de sàtira estil Els Joglars, sinó de teatre irreverent, de teatre, sí, que fa burla de nosaltres, dels nostres ídols, cosa que vol dir que els posa en dubte. De teatre ben fet que entoma els mites contemporanis i els gira com un mitjó, que ens fa riure -sí, per què no- i alhora ens fa pensar. I tot això ve a tomb gràcies a 'Requiem for Evita', la magnífica obra que ha escrit Jordi Prat i Coll, en cartell a La Seca.
Els teatres públics fan 'Medea' i 'Islàndia' i a mi em sembla molt bé. Però no només es tracta d'això. M'encanta que es reinterpretin els clàssics de manera radical i que es reivindiquin autors contemporanis, escriptors greus que miren el món i en desgranen les misèries. Però aquí falta alguna cosa ben catalana, una cosa que ha sabut fer molt bé La Cubana o Xavier Albertí (recorden 'El duo de la Africana'?) o fins i tot Calixto Bieito (recorden el seu 'Tirant lo Blanc'?) i el duet Nao Albet i Marcel Borràs (recorden 'La monja enterrada en vida' o 'Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach'). Quatre punts de vista sobre la irreverència teatral que, en les circumstàncies actuals, ens anirien molt bé.
Tot sembla apuntar que aquesta mena de teatre tan necessari no té gaire lloc als teatres públics. I està bé que 'Requiem for Evita' faci temporada a La Seca, però no entenc per què no ha tingut un racó al Lliure o al Nacional, sincerament. Sobretot perquè és magnífica. És cert que el TNC va estrenar l'any passat 'A tots els que heu vingut', una peça de Marc Rosich que cubanejava, irreverent, però que potser feia curt amb el pujolisme. Però ens hem quedat amb les ganes de veure aquella obra sobre Jordi Pujol que s'havia d'estrenar a Viladecans pels volts de Sant Jordi de 2017 i que havia d'arribar al Tivoli. Jordi Casanovas la deu tenir escrita, però no n'hem sabut res més, més enllà de l'anunci.
Ens falta més teatre que malparli de Déu, de la mare de déu de Montserrat, de les novel·les de Paul Auster, de les pel·lis de Woody Allen, d'Isabel Coixet i Ventura Pons, de la Caballé, de Pujol, Montilla, Mas, Puigdemont, Colau i Tarradellas, de Jordi Basté i de Mònica Terribas, de Manel i de Mishima, de Lluís Homar i de Clara Segura, de Lluís Pasqual i de Xavier Albertí, de Sergio Dalma i de Gerard Piqué. Sempre des del respecte, esclar. Així com fa Jordi Prat i Coll amb Evita.
