Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Rosa Maria Sardà en 5 moments inoblidables

La gran actriu barcelonina ens ha deixat en herència centenars de papers que ja són història del teatre, cine i televisió d'aquest país

Manuel Pérez
Escrit per
Manuel Pérez
Publicitat

Quan marxa una gran ens queda un buit, un forat que sabem impossible d'omplir. N'hi haurà d'altres, però cap serà com la Sardà, mai més. Això vol dir que ja no tindrem entre nosaltres una de les actrius més carismàtiques de la seva generació, que hem perdut el calfred que provocava la seva força interpretativa, i que mai més riurem en directe amb la seva ironia un punt malcarada. Adeu també al seu compromís artístic, personal i polític. Rosa Maria Sardà –la Sardà, amb l'article de les grans actrius– ens ha deixat avui, i volem recordar-la amb alguns dels seus treballs més memorables.

1 – 'Ahí te quiero ver' (1987)

A mitjans dels vuitanta, Rosa Maria Sardà ja era un dels rostres més populars de la televisió espanyola. La seva relació amb La Trinca li havia obert els principals estudis de televisió, i la seva versatilitat interpretativa lligava perfectament amb els formats de programa estil revista de l'època. La memòria de vegades és capritxosa, i a molts el primer record de la Sardà ens apareix lligat als inoblidables esquetxos amb l'actor Enric Pous fent d'"Honoraaaaaato" al programa 'Ahi te quiero ver' que va presentar amb gran èxit. Humor popular amb substrat, una crítica gairebé com un mirall que apunta al tedi insofrible d'una certa societat aburgesada que s'escarxofa davant la tele.

2 – 'La Rambla de les floristes' (1984)

Abans de transformar-se en un referent televisiu, la seva vàlua com a intèrpret havia quedat demostrada a pel·lícules molt de l'època com la comèdia 'El vicari d'Olot' (1980), de Ventura Pons. Nascuda a Barcelona l'any 1941, filla d'un pagès emigrat i una infermera, a causa de la malaltia de la seva mare, la Sardà des de ben petita es va fer càrrec dels seus quatre germans, inclòs el popular Xavier Sardà. Els vincles de part de la família amb el món de l'espectacle –els avis ja formaven part d'una estirp de còmics– la van acompanyar cap a la interpretació. De formació autodidàctica, des dels seixanta ja trepitjava escenaris de teatre professional amb diverses companyies – amb Dora Santacreu o Pau Garsaball, per exemple– i ja a finals dels setanta protagonitza algunes de les obres de teatre filmades per TVE Catalunya com 'Una vella, coneguda olor', de Josep Maria Benet i Jornet o un dels seus papers més recordats, l'Antònia de 'La Rambla de les floristes' de Sagarra, una vinculació amb l'autor que ja no l'abandonaria.

3 – De Berlanga a Almodóvar

Si Luis García Berlanga –amb qui va treballar a 'Moros y cristanos' (1987)– va dir d'ella que era "la més gran", poc més es pot afegir ja. Va guanyar dos premis Goya pels papers secundaris als films '¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?' (Manuel Gómez Pereira, 1993) i 'Sin vergüenza' (Joaquim Oristrell, 2001). Com a actriu de caràcter –i quin caràcter, sempre imprevisible, autodefinida com a esquerpa i etiquetada d'antidiva, sempre amagada sota les ulleres de sol– va encaixar a la perfecció en l'estructura coral i polifònica tan pròpia del cinema espanyol. Els millors directors la van voler a prop i en conseqüència la seva filmografia és ben llarga i prolífica, sobretot als anys noranta. Cal destacar grans èxits com 'Airbag' (Juanma Bajo Ulloa, 1997), 'La niña de tus ojos' (Fernando Trueba, 1998) i 'Todo sobre mi madre' (Pedro Almodóvar, 1999), entre molts altres.

Rosa Maria Sardà (centre) a 'Todo sobre mi madre'de Pedro Almodóvar
Rosa Maria Sardà (centre) a 'Todo sobre mi madre'de Pedro AlmodóvarFoto: El Deseo

4 - 'La casa de Bernarda Alba' (TNC, 2009)

No era fàcil veure-la al teatre, sobretot últimament. Per això quan pujava a escena, ja fos per un recital de Sagarra al Lliure o per fer una gran obra al TNC, s'esgotava tot el paper. Cal no oblidar que com a directora va aixecar muntatges sobre textos de Benet i Jornet, Eric-Emmanuel Schmitt i Joan Brossa. A través del Lliure –teatre del qual havia estat patrona– i gràcies a la seva relació professional amb Lluís Pasqual va mantenir viva la flama del contacte amb l'escena, fins i tot quan ja lluitava contra el càncer diagnosticat fa uns anys. Justament sota les ordres de Pasqual va signar un dels seus últims grans papers a les taules del TNC, la criada Poncia de 'La casa de Bernarda Alba', un enlluernador exercici de control de les emocions, amb paraules i mirades que volaven com a ganivets ben esmolats.

Rosa Maria Sardà i Núria Espert a 'La Casa de Bernarda Alba' del TNC
Rosa Maria Sardà i Núria Espert a 'La Casa de Bernarda Alba' del TNCFoto: David Ruano

5- Compromís fins al final

El desembre de 2019 va publicar la seva autobiografia, 'Un incident sense importància' (Grup 62), un títol que deixava clar la consideració que tenia al voltant de la seva projecció i la fama. En la seva última aparició pública el passat mes d'abril al programa de Jordi Évole, la Sardà va parlar obertament de la seva malaltia: "Jo no lluito contra el càncer perquè el càncer és invencible". Qüestionada sobre el futur que ens esperava en sortir de la crisi, va respondre amb el sentit comú i la intel·ligència pròpia de les grans: "mentre no hi hagi justícia social no hi haurà pau". La Sardà, la trobarem a faltar.

NO T'HO PERDIS: Grec 2020, tota la informació sobre el festival d'estiu de Barcelona

Les millors idees d'oci i cultura per fer a casa amb la nova Time In Pocket interactiva.


Time Out Love Local campaign logo

La campanya Love Local de Time Out dona suport als negocis d'oci i cultura de Barcelona. Descobreix com pots ajudar a salvar els llocs que fan de Barcelona una ciutat genial

Últimes notícies

    Publicitat