[image]
[title]Acaba de recollir el premi de la crítica al millor director per la fantàstica 'L’ànec salvatge' d’Ibsen que va dirigir l’any passat al Lliure i ja està acabant de construir la figura del príncep Èdip, el gran personatge inventat per Sòfocles quan s’estava escrivint el principi de la història del teatre i, alhora, de la humanitat. Julio Manrique, al costat d’Oriol Broggi, està donant vida als grans herois melancòlics que s’han creat. Ara, al Romea, és aquell príncep de Creont i rei de Tebes acusat de matar el seu pare i casar-se amb la seva mare i que, un cop conegui la veritat, s’arrencarà els ulls i es condemnarà a mendicar pels segles dels segles.
Fa anys que no treballaves amb l’Oriol Broggi, quatre, exactament, des de 'L’orfe del clan dels Zhao'. Com us heu vist?
Sempre estic en contacte amb l’Oriol, però he de dir que la proposta ens va arribar de Focus, que ens va demanar quin projecte volíem fer plegats. I aquest ja l’havíem tingut entre mans, tots dos.
Esteu predestinats a fer clàssics, o tragèdies.
Sembla que la cosa va per aquí: 'Hamlet', 'Incendis', 'L’orfe del clan dels Zhao'... L’Oriol ja acostuma a fer aquestes obres amb personatges que són monstres. I jo, com a director, tendeixo cap als materials més contemporanis. Però és xulo passar per aquí.
Els actors de Barcelona tampoc no teniu gaires oportunitats de fer aquests grans papers.
És un país petit. I Èdip, per exemple, és un personatge que amaga moltes coses. És un d’aquests personatges que és més gran que qualsevol persona. Èdip som tots, com Hamlet. El Joan Garriga, l’altre dia, em deia que Èdip som tots els homes. I sí, Èdip és l’arquetip masculí.
Potser s’assembla una mica a un altre personatge que vas fer uns anys enrere, Timó d’Atenes.
Sí, sobretot en el viatge que fa. Timó també és un rei destronat que acaba sent un pària, acaba sent no-res, per més corones que s’hagi posat al cap en algun moment. 'Timó d’Atenes' és una obra molt amarga, Shakespeare la va escriure cabrejat, amb el protagonista que pren la decisió d’enviar a prendre pel sac tothom. Decideix esdevenir un homeless i, aleshores, se li desferma la lírica. Èdip, quan s’arrenca els ulls, comença a veure alguna cosa. A més, l’Oriol ha posat èmfasi en això, ja que ha afegit un pròleg amb fragments de Wajdi Mouawad, d’'Èdip a Colonos', on veiem un home que, un cop cec, ha entès.
Cada vegada dirigeixes més i actues menys. Et costa posar-te sota les ordres d’un altre?
Espero posar-ho fàcil, ja que sé que puc ser molt pesat, sobretot quan estàs acostumat a tenir-ho tot al cap. No vull ser un torracollons. Amb l’Oriol ens coneixem molt i l’únic que he de fer és entrar en el seu món.
Si poguessis, només dirigiries?
No, seguiria fent d’actor. No és només per una qüestió econòmica o pràctica. M’agrada molt poder fer les dues coses. Dirigir i sortir a defensar una funció cada dia, recordar els mecanismes de la repetició, estar en contacte amb una companyia...
Has deixat de ser un director de sala petita i, amb 'L’ànec salvatge', gran guanyador dels premis de la crítica, has aconseguit fer amb solvència una sala gran. Quins reptes tens?
No tinc cap pla artístic dissenyat. Tinc més desitjos que plans. M’ha agradat molt rebre tants premis per 'L’ànec salvatge', ja que m’estimo molt aquesta obra: era prou complicada estèticament, el treball amb el temps... Coses que no havia fet mai abans. Una obra difícil de fer en aquest país. I m’agradaria fer-ne més com aquesta.
Últimament, s’està posant en dubte el treball de l’actor convencional, això de sortir a la palestra i interpretar. Què en penses?
Els actors sempre som nosaltres mateixos, no podem evitar-ho. Sempre fracassem, en això de ser uns altres. La qüestió, crec, és posar-se al servei d’un relat, d’una història, perquè hi desaparegui aquest ego domèstic. I més en el cas d’un personatge tan gran com el d’Èdip, que és d’aquesta mena de personatges que no funcionen a través de la psicologia, que demanen més. Has de ser una mena de transmissor, de mèdium, has de deixar que una història tan enorme et travessi intentant, tu, emprenyar el mínim possible.
Com a director, no has muntat gaires obres escrites aquí.
No n’he fet gaires, no. Només he treballat amb alguns dramaturgs en projectes de creació. Crec que els autors d’aquí s’han de fer molt, però alhora reconec que no m’he imposat la missió de fer-los. Jo munto les obres de les quals m’enamoro. Com a director, he mirat sempre de fer obres que m’enamoren profundament. I potser hauria estat artificiós haver-m’ho imposat... Crec que aquesta responsabilitat l’han d’assumir els centres de creació i els teatres públics. A l’artista se li ha de demanar honestedat.
Acabaràs escrivint?
Em crida una mica, l’escriptura. Ho reconec. No soc autor, no és el meu ofici. Però he de dir que m’agrada participar en la gestació d’una dramatúrgia... Ja ho veurem.
