Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La història d'Irlanda en 11 obres

La història d'Irlanda en 11 obres

En els últims temps, hem tingut l'oportunitat de viure de prop la vida de l'illa atlàntica gràcies als muntatges de la cartellera de Barcelona

Dansa d'agost
1/10
©Bito Cels
Els cors purs
2/10
©Bito Cels
En veu baixa
3/10
©Ros Ribas
La presa
4/10
La presa
Dublin Carol
5/10
Dublin Carol
Translations
6/10
©Bito CelsTranslations
El bon lladre
7/10
El bon lladre
La calavera de Connemara
8/10
© David Ruano
La nit de Molly Bloom
9/10
Pablo Ferreira
La Reina de la Bellesa de Leenane
10/10
La Reina de la Bellesa de Leenane
Per Andreu Gomila |
Advertising

De Brian Friel a Connor McPherson i Martin McDonagh, de Ferran Utzet a Ferran Madico, Oriol Broggi i Manel Dueso. En els últims anys hem pogut veure una part important de la història d'Irlanda als nostres teatres. Des del segle XIX a 'Translations', fins a la contemporaneïtat de 'El bon lladre' i 'En veu baixa'. I no ens oblidem dels clàssics Wilde i Joyce. Repassem la història de l'illa a través del seu teatre.

NO T'HO PERDIS: Els grans musicals de la cartellera

1
La reina de la bellesa de Leenane
Teatre

La bogeria: La Reina de la Bellesa de Leenane

Julio Manrique ha recollit el text fundacional  de Martin McDonagh per donar-li un to més suburbial, més social i amb una comicitat més directa i evident. Història tremebunda de relacions destructives i tòxiques entre una mare i la seva filla amb el guinyol trash de 'Little Britain'. Sebastià Brossa les enclaustra en una illa-fortalesa de realista misèria humana envoltada per bassals de pluja. Un fossat d'inclemència pel qual Manrique fa córrer els seus intèrprets en una esplèndida solució per a la cadena d'el·lipsis. Una direcció, d'altra banda, plena d'aquests detalls -com la convivència de diferents temps narratius- que fan d'aquest muntatge un triomfal retorn a l'òpera prima de McDonagh.

Time Out diu
2
La calavera de Connemara
© David Ruano

Els morts: 'La calavera de Connemara'

L'irlandès Martin McDonagh és un autor que no coneix la pietat. Els seus personatges són persones anònimes terribles, amb la simplicitat que no està renyida amb la picardia i un peculiar sentit comú. Un univers humà també molt estimat pels Coen i Mackendrick. Violència i candidesa, malvolença i generositat. A 'La calavera de Connemara' el protagonista –víctima resilent de la maledicència– és un pobre home, enterramorts ocasional. Personatge d'un spin-off d'un dramatis personae de Shakespeare. A La Villarroel aquest home va ser un extraordinari Pol López. Conquesta amb unes armes interpretatives als antípodes d'aquest pura sang anomenat Oriol Pla, el seu partenaire en aquesta funció.

Els dos es complementen en una relació que podria recordar a la que mantenen carablanca i August. Potser Iván Morales ha carregat amb la seva direcció massa les tintes sobre aquesta energia circense que li va com un guant a Pla –que desplega tot el seu repertori de talents naturals– i que acaba per menjar-se el text i el personatge (un jove que podria estar diagnosticat de TDAH). Només López sembla immune i incòlume a aquest alè deslligat, concentrat a respectar i comunicar la subtil tragèdia d'un home amb pocs recursos per escapar de la remor del passat. Excepte de l'alcohol i una ironia natural.

Advertising
3
La nit de Molly Bloom
Pablo Ferreira
Teatre

El clàssic: 'La nit de Molly Bloom'

Una dona, Molly Bloom -l'heroïna infidel de l''Ulisses' de Joyce- en una nit d'insomni i estirada al llit al costat del seu marit, Leopold, que dorm profundament, deixa fluir lliurament els seus pensaments més íntims. En aquest discurs ininterromput passa revista al seu petit entorn vital, es recrea en els seus records, formula desitjos lascius, fantasies i somnis. Manifesta esperances i expressa sentiments i opinions. Emergint de la frustració o de la resignació davant d'una realitat humana decebedora. El sentit de l'humor i l'erotisme embolcallen aquest soliloqui que ens apropa a una realitat femenina inquietant. Irlandesa.

4
El fantasma de Canterville
Teatre

Quan se'n riuen dels anglesos: 'El fantasma de Canterville'

L’empresari nord-americà Hiram B. Ortis es trasllada juntament amb la seva família a un antic Castell prop d’Ascot, Anglaterra. Lord Canterville, propietari anterior de la mansió, adverteix els nous habitants que el fantasma de Sir Simon Canterville vaga per la casa des que va assassinar la seva esposa, Lady Eleonore. Però els nous inquilins, el senyor Otis, la seva esposa Martha i la seva filla Virginia, no fan cas de l’advertència, sinó que es burlen constantment d’ell, tot i que el fantasma intenta pertorbar la pau de la família per activa i per passiva, per mantenir la seva reputació i el seu honor... Una obra d'Oscar Wilde que demostra que un dels esports nacionals dels irlandesos és riure's dels anglesos. O, com deia el mateix escriptor irlandès, "ser més anglesos que els anglesos".

Advertising
5
El bon lladre
© Marçal Font
Teatre

L'hampa: 'El bon lladre'

En el món de l’hampa també hi ha classes. I el protagonista de l’obra de l’irlandès Conor McPherson, 'El bon lladre', pertany a la més baixa, encarregada d’espantar i esbatussar la gent, però no més. Murray, a qui li han robat la dona (pobre Greta!) li fa els encàrrecs. Ell actua, però mai no sap per què fa el que fa. Des de l’extrem de la barra del bar del Romea, mirant els ulls dels espectadors i mullant amb whisky el seu parlament,  ens explica una part de la seva vida, despulla la seva misèria. Una aventura de sèrie negra digna de Dashiell Hammett amb què Josep Julien ens brinda una fenomenal  interpretació. Una genuïna creació construïda des del text, però absolutament original. Única. Julien no representa, és. Així ha de ser el teatre. Un monòleg brillant, molt brillant, magníficament dirigit per Xicu Masó. Una perla teatral.

6
En veu baixa
©Ros Ribas
Teatre

El conflicte nord-irlandès: 'En veu baixa'

El conflicte entre protestants i catòlics a Irlanda del Nord va durar 30 anys i va generar milers de víctimes. La pau de l’Acord del Divendres Sant de 1998 va tancar les hostilitats però no podia guarir les ferides. 'En veu baixa' mostra la trobada d’un home que va perdre el pare en un atemptat i qui va tirar la bomba quan tots dos tenien setze anys. L’obra d’Owen McCafferty és un crit a favor del difícil perdó. Una conversa dirigida per la víctima, un Francesc Garrido en estat de gràcia, que explora les circumstàncies precises del fet en el mateix pub on va succeir i amb un cambrer polonès com a testimoni. Un drama actual en una posada en escena que subratlla excessivament el dramatisme i amb un ritme massa lent que perjudica l’interès i la credibilitat d’un teatre tan naturalista.

Advertising
7
Dublin Carol

La gent de Dublín: 'Dublin Carol'

La Beckett va dedicar un cicle a Connor McPherson el 1999, amb Manel Dueso dirigint 'Dublin Carol', una peça de l'autor irlandès on un vell  Dueso, que treballa en una funerària, rep la visita d'una dona jove a qui fa deu anys que no ha vist. L'arribada del femení i la conversa amb la joventut serviran per fer un repàs de les decisions que ha pres (i les que no) i que han configurat la seva vida tal com és. Un excel·lent treball actoral de Dueso i Àurea Màrquez al servei del conflicte que planteja el conte de Nadal de l'irlandès. S.H

8
La presa

El pub: 'La presa'

El bateig de l'irlandès Conor McPherson entre nosaltres no podia haver estat més encertat amb la posada en escena que Manel Dueso va fer el 1999 al Teatre Romea d'una de les seves obres més exitoses, 'La presa', que fa tres anys va tornar a la cartellera amb la mirada d'un altre director, Ferran Utzet, i en un espai tan singular com la Biblioteca. 'La presa' és un text d'actors però en el qual compta molt la idea global del director. A la fi, es tracta d'apropar-se a un bar de poble, un pub si anem a les arrels de l'autor, on hi trobem el mecànic Jack (Ramon Vila), el seu ajudant Jim (Òscar Intente) i el cambrer Brendan (Armand Villén), i on aquesta tarda nit es presentarà l'home de negocis del poble Finbar (Jordi Coromina) amb una insòlita companyia, la Valerie (Montse Germán), una jove de Dublín que ha llogat una casa al poble. L'excitació masculina és l'element distintiu d'una vetllada ben ruixada amb cervesa i whisky en la qual cadascun dels presents explicarà alguna història o llegenda de caràcter misteriós, fins que la forastera exposi la punyent raó que l'ha portada fins allà buscant pau i tranquil·litat. L'atmosfera del local i la capacitat de transmetre el que hi ha d'extraordinari en les històries és fonamental per a l'èxit de l'aventura.

Advertising
9
Dansa d'agost
©Bito Cels

Els anys 30: 'Dansa d'agost'

En una improvisada tertúlia postfunció s'especulava si era possible fer d'una altra manera 'Dansa d'agost', si el text ofereix pistes per accedir a altres nivells d'informació. "Fixeu-vos -diuen els que cal escoltar- que la ràdio no funciona i l'estel no vola; en tots els detalls de la insatisfacció ". És possible que l'obra de Brian Friel sigui més gran que una altra posada en escena exquisida del record dels dies d'estiu el 36 a casa de les germanes Mundy. L'últim agost amb l'angoixa subjecta, abans que irrompi la tragèdia per capítols, amb Kate encara no rendida del tot a l'amargor. Una Bernarda Alba irlandesa amb el cor per ennegrir. Però és difícil sostreure's a la influència d'uns personatges tan lluminosos -amb tots els matisos de llum i ombres- i a la malenconia del que torna als últims dies d'una infantesa daurada, aliena als drames dels seus grans. Com Pere Planella al 1993 al Lliure, ara Ferran Utzet a la Biblioteca ha optat per no resistir-se a aquesta poderosa corrent i ha creat un espectacle a major glòria de les seves actrius i actors.
 
Entre la bona terna masculina (Ramon Vila, Òscar Muñoz i Albert Triola) destaca l'exquisida distància que Triola aporta a la seva doble personalitat de narrador adult i nen recordat; i entre el formidable quintet d'actrius és difícil repartir el podi. Potser Màrcia Cisteró encara ha de rebaixar la "diferència" de la seva Rosie. Però les altres (Mònica López, Marta Marco, Carlota Olcina i Nora Navas) complementen equitativament els moments de rendit aplaudiment, amb escenes d'una intensitat concentrada a la cara, en la mirada. Un miracle de delicadesa col·lectiva.

10
Els cors purs
©Bito Cels
Teatre

La guerra civil: 'Els cors purs'

La primera escena d''Els cors purs' il·lusiona. Potser ens conviden a un univers proper al relat 'Els morts' de James Joyce, el títol final de 'Dublinesos'. La reunió d'amics, la dolça malenconia subratllada per la música, les trinxeres morals, la neu que floc a floc enterra el paisatge d'Irlanda. S'intueix molta bellesa en el que està per venir.Però la funció continua i el viatge poètic-literari que proposa Oriol Broggi a partir de 'Mary de Cork' (la primera de les tres històries reunides per Joseph Kessel) es consumeix en un temps alentit per un excés de narrativa. Res passa ara, tot s'explica en pretèrit perfecte. L'intent de transformar els senzills retrats de caràcter i època en un somni fosc escrit per Bulgàkov només augmenta la sospita que en aquest material no hi havia un gran potencial dramàtic.A la història de la mare que indueix el seu fill al parricidi en un entorn de lluites polítiques en un moment d'auge del nacionalisme irlandès potser li convé una menor ambició teatral i càrrega estètica en la seva posada en escena.

Mostra'n més
Advertising