Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Grec 2015

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Vorònia
©Josep Aznar

Les cròniques del Grec 2015

La valoració dels espectacles de teatre i dansa del festival d'estiu de Barcelona

Per Time Out Barcelona Editors
Advertising

El Grec omple el juliol dels millors espectacles de teatre i dansa d'aquí i del món. I des d'aquí us oferim la nostra valoració de tots els espectacles que hem vist.

Roland Auzet
© Guy Vivien

Ninet'Inferno

2 de 5 estrelles

Hi havia molta expectació al voltant del muntatge de Roland Autzet. Sobre paper semblava la versió masculina de ‘Les amargues llàgrimes de Petra von Kant’ de Fassbinder, el soliloqui obsessiu d’un home madur arrossegant-se per l’atenció d’un de més jove. Sobre l’escena, un espectacle histriònic i declamatiu sense gota de cambra, acompanyat per totes les cordes de l’OBC a banda i banda del decorat, escanyant amb cada nota un muntatge sense un xic de veritat. Al mig de l’escena, dos personatges. Un era Pascal Greggory, històric actor de Patrice Chéreau que va tenir un paper a l’obra mestra de Rohmer ‘El árbol, el alcalde y la mediateca’, aquí microfonat i cridaner. Xisclava, s’agonellava i s’humiliava, sense creure-s’ho mig segon, per un ‘playboy’ amb la carn tibant i els ulls ametllats. L’altre era un acròbata, un gimnasta de circ amb tècnica justa que no deia paraula, però responia els brams de Greggory amb un xou incomprensible dalt d’una plataforma mòbil que s’inclinava i bellugava ‘a piacere’, mentre el nano anava com el grumet d’un vaixell pirata en plena tempesta. Pel que ens oferia, podria haver estat un secundari de ‘Mar i cel’. Va ser impossible lligar text i coreografia. Va ser impossible trobar mica de set i dolor en les paraules d’un, ni de llenguatge de xapero de baixos fons en els moviments de l’altre. Va ser impossible notar que aquell vòmit de paraules toves vinguessin, com deia el programa de mà, dels sonets de Shakespeare. I va ser impossible que l’orquestra incident no esgotés el potencial de les poques línies que valien la pena. Sens dubte, la gran desil·lusió del Grec. –Josep Lambies

 
The Civil Wars
© Marc Stephan

The Civil Wars

5 de 5 estrelles
Teatre

Hi ha res de més antiteatral que quatre paios asseguts davant d'una càmera explicant la seva vida? Hi ha res de més fascinant que escoltar quatre històries reals en boca dels seus protagonistes? La segona pregunta anul·la la primera, perquè aquest 'The civil wars' de Milo Rau passarà a la història com un dels grans muntatges del festival Grec. I això que va ser només això: 130 minuts amb quatre actors (Karim Bel Kacem, Sara De Bosschere, Sébastien Foucault i Johan Leysen) parlant dels seus pares, d'ells mateixos, dels seus somnis, dels seus desastres, de les seves pors. Tan senzill. Tan difícil. I una veritat absoluta que, quan parlem de teatre, vol dir la quadratura del cercle.

Per començar, Foucault ens explica la història del pare de Jorim, de com va anar a buscar-lo a Síria des de Brussel·les per rescatar-lo de l'Exèrcit Islàmic. I de seguida ens dirigeix cap a la història del seu pare. Bel Kacem, De Bosschere i Leysen faran el mateix. Pares que es van tornar bojos, pares que es van arruïnar, pares maltractadors a qui els fills volien assassinar, pares que van morir massa d'hora. De fons, la història d'Europa dels últims 70 anys i una breu escena de 'L'hort dels cirerers', de Txékhov.

Tot passa davant nostre, en una pantalla, amb els actors mirant a càmera. No actuen. Només mantenen el posat seriós que requereix la seva història. No hi ha lloc a les concessions i només riurem quan Leysen ens expliqui el dia que va fer una pel·li amb Jean-Luc Godard, 'Je vous salue, Marie'. La resta ens deixarà en estat de xoc, perquè tots hem estat fills i alguns som pares. –Andreu Gomila

Advertising
Los esqueiters
© Felipe Mena

Los esqueiters

4 de 5 estrelles
Teatre

El carrer, la vida al carrer, sempre ha estat la gran assignatura pendent del teatre. Hem tingut vides de reis, de famílies burgeses, de famílies de classe mitjana, de classe baixa, històries de borratxos, d'inadaptats, de suïcides, de triomfadors, de guanyadors, però no sabem què fa la gent del carrer. I Nao Albet i Marcel Borràs s'hi han acostat de biaix, en una mena de 'performance' teatral amb skaters de veritat, als quals van trobar a la plaça dels Àngels, davant del Macba, epicentre mundial dels patinadors.

D'entrada, els tenim a ells dos, estudiants de filosofia, que entren en contacte amb la filosofia de la vida. Del 'daimon' socràtic al 'hail-sky', l'estat suprem al qual arriben els skaters. Ells es mouen amb el patí, parlen de la seva vida, de com van arribar a la seva religió, com es van convertir. I Albet i Borràs els condueixen. No són com ells, sinó dos paios que volen ser com ells, que volen aprendre d'ells. Alhora, els skaters són convidats a participar en un xou del qual en seran l'epicentre. Sentim el clavicèmbal de Bach i un duet de bateria i teclats, bateria i guitarra elèctrica. Del barroc al segle XXI. Un gran espectacle. El millor d'Albet i Borràs des d''Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach'. –Andreu Gomila

Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano

3 de 5 estrelles
Teatre

Sòcrates no va deixar ni una línia escrita. Però tenia un escriba excepcional: Plató. El deixeble va recollir els seus debats filosòfics i es va erigir en el seu principal biògraf, sobretot dels seus últims dies, el seu judici, condemna i mort per cicuta. Quan Josep Maria Pou s'aixeca investit de dignitat i es dirigeix ​​a la invisible assemblea amb aquestes paraules: "Jo no sé, atenesos, la impressió que haurà fet en vosaltres el discurs dels meus acusadors. Pel que fa a mi, confesso que m'he desconegut a mi mateix; tan persuasiva ha estat la seva manera de dir. No obstant això, no han dit una sola paraula que sigui veritat"; només està reproduint l'inici de 'Apologia de Sòcrates'. Quan Carles Canut visita el filòsof a la seva cova-presó i l'insta a escapar, només està recollint la situació plantejada a 'Critó'.

Plató és la font primigènia de la qual Mario Gas i Alberto Iglesias han estat els últims a beure-hi. No hi ha alternativa. L'interès d'aquests textos se centra a comprovar com el pensament socràtic s'usa com a mètode de defensa, amb una exemplaritat dialèctica que sembla el motlle de les bones pel·lícules judicials. Els altres personatges són tan subalterns al discurs principal que el més lògic és que s'hagués optat pel monòleg. Tenen l'actor perfecte per mantenir-se en soledat.

Encara que Canut i Borja Espinosa ofereixen treballs solvents –dels pocs de la companyia que aconsegueixen desprendre's al Romea de la "síndrome Mèrida" i la seva estatuària teatralitat–, és Pou el que posseeix tots els arguments per crear un gran personatge. I ho fa sense malgastar recursos, amb humana economia, amb l'energia que s'espera d'un ancià lúcid. –Juan Carlos Olivares

Advertising
Soeurs
© Pascal Gely

Soeurs

3 de 5 estrelles
Teatre

Wajdi Mouawad és el gran poeta del camí de no-retorn. El vam veure fa dos hiverns als escenaris del Lliure, amb ‘Seuls’, un monòleg que començava durant una nit de nevada i acabava com un elogi dels estats més primitius de la condició humana. A ‘Ànima’, la seva única i terrible novel·la, la del bestiari macabre, va relatar la massacre de Sabra i Xatila amb un llenguatge que feia estremir com la punta d’un ganivet ratllant un vidre. I no parlarem d’‘Incendis’, perquè d’acord amb el seu èxit de taquilla després de dues reposicions gairebé tothom deu saber que en surts amb el cor negre i encongit igual que un gra de pebre. Però a ‘Soeurs’, Mouawad ja no vol ser el Sòfocles contemporani. Aquest cop, es queda al llindar de la porta.

‘Soeurs’ també és un soliloqui. O, més aviat, el ‘tour de force’ d’una sola dona en escena interpretant dos personatges. A la primera meitat,  el d’una advocada quebequesa experta en conflictes internacionals que destrueix una habitació d’hotel d’Ottawa perquè no hi ha manera que l’atenguin en francès. És aquí on text i interpretació més llueixen, en la transformació de diplomàtica de prestigi a pantera en la gàbia, visceral i impulsiva. Mouawad ens fa riure primer fins a caure de la butaca, en una de les estones de comèdia absurda més brillants que he vist. Després, mica en mica, ens fa perdre en un abisme tràgic que acaba quan el personatge es replega sota el matalàs esplomat i converteix el somier del llit en una crisàlide de papallona. O potser en un sepulcre per enterrar-s'hi en vida i no tornar a sentir mai més el menyspreu del món real. Fi de la primera part.

És a la segona, en canvi, que el muntatge s’arruga com una pruna madura. L’actriu torna a entrar en l’habitació, ara disfressada d’experta en peritatge de sinistres, per examinar l’abast de la destrucció. Aquesta vegada és una immigrant libanesa, que va arribar al Canadà amb els seus pares, de petita, fugint de les bombes, i que encara arrossega l'estigma dels orígens perduts. Amb ella, l’obra cau en picat. La seva lletania és fluixa i previsible, un reconcentrat en mode pastilla de caldo de totes les obsessions que Mouawad ha explorat amb gran destresa en relats precedents, triturades i servides amb un embut d'engreixar oques perquè ens les empassem sense protestar. És l'estètica de confessionari, que venç però no convenç. Quan ja ens tenia amb els nervis a flor de pell, quan ja havia aconseguit que els riures de platea es desfessin en un estat d’alerta col·lectiva, Mouawad abaixa la guàrdia. Sobre l'escenari, unes lletres ens recorden que hi ha prou blau al cel com per fer l'uniforme d'un mariner. Aquest cop, la por té bitllet de tornada. –Josep Lambies

Federico García

4 de 5 estrelles
Teatre

Crear un espectacle a partir de la vida i l’obra d’una figura com Federico García Lorca té un avantatge tan gran com el risc que comporta fer-ho. Per una banda, el material amb què es treballa, la persona i la paraula de Lorca, són d’una qualitat immillorable. Per una altra hi ha el perill que es deriva de ficar mà a un treball excel·lent en els seus fons i forma; complets. L’aventura només pot sortir bé si qui ho fa té una delicadesa, una mesura i un gust excepcionals. És el cas de Pep Tosar i la resta de responsables de 'Federico García', un espectacle tan didàctic com captivador, que colpeja la raó i la carn.

Pep Tosar, que ja va repassar la història personal i la producció artística de diversos poetes i cantants en muntatges com 'Tots aquests dois' (sobre Guillem d'Efak), 'La casa en obres' (Blai Bonet), 'Poseu-me les ulleres' (Vicent Andrés Estellés) o 'Esquena de ganivet' (Damià Huguet), entre d'altres, s’alia ara amb la cantaora Alba Carmona, el bailaor Jesús Carmona, la guitarra flamenca de Jesús Guerrero i David Domínguez a la percussió per emprendre amb el públic un viatge líric del naixement a la mort del poeta, en companyia també d’una sèrie de personatges lorquians i estudiosos del poeta granadí projectats a una pantalla que fa d’intermediària entre el públic i els intèrprets, la vida i l’art tot d’una en un viatge que és dels més emocionants del Grec d'aquest any. –Maria Junyent

Advertising

El teatre i la pesta

4 de 5 estrelles
Teatre

El que passa a l'Akadèmia és summament estrany. L'espectador hi va disposat a posar-se la medalla de 'groupie' intel·lectual amb una conferència que va oferir Antonin Artaud a la Sorbona el 1933. 'El teatre i la pesta', text amb la precisió forense del 'Diari de l'any de la pesta' de Defoe. Cruesa patològica per defensar la llibertat febril de l'escena. Aquesta és la idea fins que Esther Bové –vestida de color maragda com una diva dels anys 30– s'agafa a aquestes paraules per oferir un recital de gran actriu, com si aquesta conferència fos l'únic que pogués expressar una febre íntima que no té altra sortida que un monòleg memoritzat.

L'acord assolit entre ella i Jordi Coca –dramaturg i director– és un regal per a un públic que escolta Artaud però viu l'esfondrament psíquic entre dues trucades de telèfon sense resposta. –Juan Carlos Olivares

2015 com a possibilitat
© Emilia Stefani Law

2015 com a possibilitat

4 de 5 estrelles
Teatre

Molt difícil –i molt engrescador– el que ha fet Didier Ruiz amb dotze nois i noies dels instituts Miquel Tarradell, Milà i Fontanals i Consell de Cent de Barcelona. Primer, fer-los parlar com parlen, deixar-los dir el que diuen. Segon, fer que tot soni natural, senzill, com si en lloc de públic al davant tinguessin els seus amics quan parlen de l'amor, el sexe, la família, els orígens... I tercer que no sigui una cosa naïf, ni melodramàtica, perquè hauria estat molt fàcil decantar-se pel sensacionalisme.

Els tenim tots dotze asseguts en una cadira. Parlen d'asseguts, s'aixequen, es presenten. I sortim del teatre amb la sensació d'haver conegut com és una part dels adolescents de la nostra ciutat. Xavals que ens expliquen qui són, quins són els seus somnis, però que també ens diuen, dos, que tenen una mare a qui no estimen. O, un, que tenen por a oblidar, i després sabem que quan va retrobar sa mare no la recordava...

Tot és fluïd i els 75 minuts de funció s'escolen gola avall com un got d'aigua fresca. Veurem també com ballen i com l'únic element coreogràfic, un moviment introduït per Tomeo Vergés, s'afegeix a la funció per donar-li encara més vida... Després de veure '2015 com a possibilitat' creus una mica més en la funció social del teatre. Visita obligatòria. –Andreu Gomila
Advertising

Bangkok

3 de 5 estrelles
Teatre

Un guàrdia jurat que cuida falcons i fures (Dafnis Balduz) i un misteriós home gran (Carlos Álvarez-Novoa) que ha comprat un bitllet per volar a Bangkok es troben en una de les sales d’espera d’un aeroport sense avions. L’obra d’Antonio Morcillo aborda la realitat recent de la política espanyola per un costat i el funcionament del món globalitzat, per l’altre.

'Bangkok' és una obra política  d’una rabiosa actualitat malgrat no utilitzar cap referència concreta. Una crítica a la manera com s’ha gestionat el país en els últims anys amb conseqüències tan indignants  com les infraestructures inútils i una societat on el coneixement i la formació no serveixen de gairebé res. En tot cas, perquè el guàrdia jurat pugui debatre sobre les possibilitats o no d’un canvi polític que sembla necessari.

L’home gran és un cínic pragmàtic, servidor del poder. El jove confia en què la realitat es pot capgirar.  A la fi dos missatges molt presents en la verborrea política del moment ben travats i exposats en una funció ben interpretada que manté la intriga (què fa en realitat el vell home a l’aeroport?) fins a un final desconcertant. –Santi Fondevila

CaRRoussel
© Kiku Piñol

CaRRoussel

3 de 5 estrelles
Teatre

Una obra de teatre dins un cotxe, això és el que és 'CaRRoussel'. Cinc peces breus escrites per cinc plomes il·lustres (Imma Monsó, Josep Maria Fonelleras, Francesc Serès, Marta Rojals i Màrius Serra) interpretades per actors de primera, d'Òscar Muñoz a Ramon Vila. Teatre immersiu, idea de La Reial, que busca trencar totes les parets i ficar l'espectador dins la història, literalment. I aquí, de fet, trobem el primer problema, perquè a la història, per exemple, de Rojals els espectadors són això, espectadors, sense capacitat de canviar res i som dins un cotxe escoltant una parella com podríem ser en un teatre veient la mateixa escena. I només a la de Serés –la millor, sens dubte– se'ns convida a interactuar entre el taxista fatxa i la jove quissoflauta.

El teatre immersiu ha de xocar. Ha de ser, fins i tot, una mica sensacionalista. Potser has de sortir corrents del cotxe. I a nivell d'emoció, l'única història que t'eriça la pell és la de Monsó. Hi ha un moment en què vols sortir del vehicle. La resta, teatre correcte, on els actors apugen el nivell, com en el cas de la part de Fonalleras, un taxista que et porta al funeral d'un familiar. O teatre sense solta ni volta com a la peça de Serra. –Andreu Gomila

Mostra'n més
Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising