Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Pau Miró: literatura i feixisme

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Pau Miró
Foto: Maria Dias Pau Miró

Pau Miró: literatura i feixisme

El dramaturg i director agermana la ultradreta amb l'autoficció a 'Una història real', a La Villarroel

Per Andreu Gomila
Advertising

Mai fins ara Pau Miró no s'havia exposat tant en una obra de teatre com en aquesta 'Una història real', que arriba a La Villarroel amb un càsting estel·lar protagonitzat per Julio Manrique i Laura Conejero. Parla de la relació d'un escriptor d'èxit amb el seu fill, però hi ha moltes coses que ens porten a l'autor: el pis de la família, el compromís que implica el fet d'escriure, la necessitat de dominar el relat. Si a 'Un tret al cap' (Sala Beckett, 2017) reflexionava sobre l'ofici teatral, aquí va més enllà per parlar de l'ofici d'escriptor.

I tot, Miró ho resol enfrontant un autor d'autoficció que ho peta i el seu fill adolescent, un nen de grans capacitats que, en unes colònies, ha intentat matar un immigrant. És un Miró que apunta al gran autor suec Lars Norén, l'home que millor ha retratat l'ascens de la ultradreta a Europa. "Vaig pensar que havia de parlar de la ultradreta, del cabró de l'Steve Vannon, però acabo en l'empatia i els nostres valors", matisa el dramaturg i director. La qüestió és esbrinar com pot ser que un fill que ha estat educat en els valors del progressisme acabi adoptant actituds xenòfobes.

"El fill és un radical, però al cap i a la fi diu coses, com que el discurs de l'esquerra bonista és hipòcrita", dispara Miró. El dramaturg reitera que el problema de fons és l'empatia, en la incapacitat que tenim de posar-nos en la pell de l'altre, cosa que "accentua la indiferència". "La mirada de la gent és cada cop més individualista", afegeix.

"El dolor com a mercaderia em genera molts dubtes"

TItol

'Una història real' ens planteja diferents reptes. Per exemple, mai no sabrem si el que ens explica l'escriptor és el que va passar de debò o bé la manipulació de la veritat. L'espectador es preguntarà si allò que té davant és l'argument de la novel·la que l'escriptor està redactant o la seva vida. En la posada en escena, intenta confondre realitat i ficció. I alhora criticar la tan de moda autoficció. "Hi ha uns límits que, si els traspasses, fas que t'apropis a la pornografia i al xantatge al lector", diu. "El dolor com a mercaderia em genera molts dubtes", indica. Ell fill no suportarà que el seu pare "trafiqui amb la seva vida".

Ara tothom parla del relat, de fer valer el teu relat per sobre del de l'altre. Sembla com si la nostra vida passi per la versemblança, com si tots ens haguéssim convertit en personatges d'una novel·la barata. "Qui no ven la seva història no té història", assegura Miró.

NO T'HO PERDIS: El teatre català de la cartellera de Barcelona

Les últimes obres de Pau Miró

Un tret al cap

4 de 5 estrelles

El silenci, focalitzat, concentrat, és un senyal que la història ha enganxat el públic. Una altra és el desig de saber més, de portar al teatre l'ansietat anticipatòria d'un bon llibre. Si el lector és amo de les pàgines, l'espectador està en mans del director. A 'Un tret al cap' té la sort que aquesta responsabilitat és de Pau Miró, també autor del text: una comèdia dramàtica amb el seu 'macguffin' periodístic, la seva esgrima verbal estil Mankiewicz i un notable equilibri entre conflictes privats i públics.

Victòria

4 de 5 estrelles

Fins que Pau Miró no trosseja en rendicions les vides de gairebé tots els seus personatges, 'Victòria' sembla la baula perduda entre el realisme de Rodoreda i el de Benet i Jornet d''Una vella, coneguda olor'. Un barri de Barcelona i la seva gent entre la vaga de tramvies del 1951 i el final de les cartilles de racionament del 1952. Un any perquè una dona que sempre s'ha deixat arrossegar pel corrent es planti i comenci a presentar resistència, a viure amb la consciència desperta. Una dona sense biografia que l'autor-director presenta amb la silueta endolada de les dones icòniques de la República. Una aparença anacrònica –fora del seu temps– que desvela el seu sentit històric en la seva al·locució final.

Advertising

Dones com jo

3 de 5 estrelles

Quatre i un fan cinc. Però a 'Dones com jo' les parts no sumen. Les quatre actrius de T de Teatre i el dramaturg-director Pau Miró no aconsegueixen junts reeditar l'èxit que cada un havia assolit per separat. Elles amb la seva empresa conjunta artística amb autors com Plana, Daulte o Sanzol; ell en el seu camí teatral per trilogies. Amb aquest títol tanca la que havia començat amb l'excel·lent 'Els jugadors'.

Un refugi indi

3 de 5 estrelles

'Un refugi indie' és el segon lliurament de la nova trilogia de Pau Miró. La va iniciar brillantment amb 'Els jugadors', i està a l’espera la dedicada a les dones. Per ara els uneix un feix de diners: l’obsessió compartida pels veterans de la primera i els nois de vint anys de la segona per escapar com sigui de la pobresa i la inseguretat que els ofereix la vida futura. Però si a 'Els jugadors' hi havia una suma d’humanitat estomacada que t’incitava a descobrir els seus misteris, a 'Un refugi indie' predomina la creació d’una atmosfera (depressiva, lànguida, nihilista, trista) construïda com un perfum amb els elements que aporten cadascun dels sis personatges. Una lliçó apresa en els capítols de la novel·la de Süskind.

Advertising

Els jugadors

4 de 5 estrelles

Quatre homes i una afició. Gairebé un vici. O una passió. El joc. Les cartes i el casino. De tot ja fa temps, perquè han creuat l’equador de les seves vides. Vides grises. Normals? En qualsevol cas, vides sense grans alegries i assumides amb certa resignació. Tot passa a la cuina del professor. Allà jugant a cartes, beuen ginebra i mengen magdalenes. El professor té un problema judicial i ha demanat l’ajuda dels seus companys, dels seus amics, de la seva única família. I allà fan cap l’enterrador, enamorat d’una prostituta ucraïnesa, un home sempre nerviós. Un barber que va haver de vendre la seva part de la barberia per deutes de joc i que pateix perquè tem que la seva dona el deixi. I l’actor, sempre fent càstings i amb certa afició per les situacions incomodes.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising