Per què Anna Netrebko és una diva del segle XXI?

Tenor, pallasso, escriptor... El mexicà és polifacètic, però també celebra el centenari de Verdi

Reclamat en els millors teatres d’arreu del món, el contratenor català brilla posant veu als dolents de Händel Xavier Sabata és un dels contratenors més polièdrics del panorama internacional. Aquest català de 37 anys va iniciar-se com a actor, i avui és una de les figures emergents del panorama operístic internacional. Ara presenta al Palau el seu celebrat nou disc 'Händel. Bad guys'.Sovint els cantants interpreten els grans herois. Per què esculls els dolents?'Bad guys' neix a partir d'una demanda del Festival de Halle i és una declaració d'intencions, com em sento jo com a intèrpret en el món de l'òpera. Com que vinc del món del teatre m'agraden els personatges dolents, i a més volia que fos un treball molt personal on es notés el meu passat teatral. A més, aquests personatges de Händel tenen una retòrica molt concreta i àries meravelloses. Al Palau t'acompanyen, com en el disc, l'orquestra Il Pomo d'Oro i Riccardo Minasi com a director.Minasi és un virtuós del violí que va fer que el treball fos molt fàcil. Al Palau, a més de presentar el disc incorporaré àries d'altres personatges de Händel. Però sempre deixem lloc a la improvisació, els concerts són  molt diferents els uns dels altres, com si fossin concerts de pop. Aquest estiu tens moltes actuacions a Catalunya.Sí, i em fa especial il·lusió el concert amb la Núria Rial, amb qui inaugurem el Festival de Torroella, i també el que faré a Avià, el meu poble, on presentaré un programa nou titulat I dilettanti, un homenatge

Ens transportarà a les corts europees del Barroc amb el seu clavicèmbal Fa tot just un any, Christophe Rousset ens va visitar com a director d'orquestra en la producció liceística 'Les noces de Fígaro', de Mozart, amb un més que notable èxit. Ara torna dins del marc del Festival de Música Antiga, per mostrar-nos la seva faceta de clavicembalista en un recital. Fundador d'un dels grups més prestigiosos en la interpretació de música antiga, Les Talens Lyriques, Rousset és un dels directors més respectats en aquest repertori a escala mundial. Això no obstant, la seva incursió al món de la música es va produir gràcies al clavicèmbal, instrument del qual va acabar esdevenint un virtuós."Quan era jove somniava ser arqueòleg, suposo que per això em vaig dedicar a la música antiga - explica-. La idea de descobrir coses noves era un motor molt important. Ara, quan toco el clavecí, sento que recupero un so perdut, un repertori musical que porta segles amagat, i sento aquella mateixa excitació inicial. No hi ha cap sensació millor que la de fer reviure obres que no s'han escoltat durant segles".En aquesta ocasió, Rousset interpretarà una sèrie d'obres que entronquen amb alguns dels compositors i clavecinistes més rellevants de la cort de Lluís XIV i d'altres corts europees. Un repertori barroc ple de contrastos, de llums i ombres que s'interroguen sobre la vida i la mort, com la 'Pavana en Re menor' de De Chambonnières, la 'Suite en Fa major' de Couperin,

Referent internacional, ofereix tres concerts a L’Auditori Amb només 25 anys, l'alemanya d'ascendència japonesa Alice Sara Ott és un referent del pianisme mundial. Aquests dies oferirà tres concerts a L'Auditori: el 'Concert per a piano núm. 1' de Liszt amb l'OBC, un recital amb Mozart, Schubert i Mussorgski, i un concert de cambra amb la famosa 'Truita' de Schubert. En quin d'aquests formats et sents més còmoda?  Són tots diferents. El recital es correspon al meu últim disc amb Deutsche Grammophon i en aquest format sóc només jo a l'escenari així que he d'interactuar més amb el públic. El de Liszt és el primer concert per a piano, que vaig tocar en públic quan tenia 14 anys, i és una peça molt especial per a mi. En els concerts d'orquestra, he d'estar pendent de moltes coses: del director, dels músics i, per descomptat, de la música. El mateix passa amb la música de cambra, on he d'escoltar amb molta atenció els altres solistes. Ara estic esperant amb interès la col·laboració amb els solistes de l'OBC. No puc dir que prefereixo un format o un altre, cadascun és especial en el seu sentit.Què són els projectes Rhapsody in the School i Yellow Lounge que promous?Rhapsody in the School és un projecte en què els artistes van a les escoles a fer concerts i a explicar la música i els seus compositors. Crec que és un projecte molt interessant perquè anima els nens a prendre'n part. La majoria d'estudiants mai abans havia escoltat música clàssica. Després de l'actuació, parlant de com

El clavecinista més desitjat porta a Barcelona la música per a clave del mestre barroc Encara no té 30 anys i ja és un dels clavicembalistes més buscats pels programadors. El francès Benjamin Alard (Rouen, 1985) serà a Barcelona per fer dos concerts a l'església de Santa Anna dins del Festival de Música Antiga de Barcelona. El Palau de la Música li ha proposat fer la integral de la música per a clavecí de Bach en un projecte de llarga durada. Com va néixer el projecte? Va ser gràcies a Víctor García, director adjunt artístic del Palau, a qui vaig conèixer en un concert que vaig fer a Barcelona i després em va convidar a tocar al Festival de Girona. Em va proposar fer la integral de Bach al clavecí, però aquests últims dies hem decidit no fer la integral, sinó que cada any reagruparem una sèrie d'obres de Bach en funció del seu caràcter o influència, perquè tocar-ho tot està bé, però de vegades és massa i es perd el que es vol mostrar. Crec que és millor fer programes on les obres estiguin molt ben lligades, com una progressió compositiva, un viatge imaginari amb una temàtica per any i per concert. Aquest any interpretaràs dos concerts amb les transcripcions de Bach. Sí, són obres que Bach va imaginar en forma orquestral, però que va escriure al clavecí, com l'Obertura a la francesa o el Concerto italià. I també són obres molt difícils i denses, com la Partita en Re major. Fer un concert amb totes les Partites seria massa pesat. Tot i que són fantàstiques, és com quan es menj

L''Ivan el terrible' d'Eisenstein i Prokófiev arriba al Palau de la Música de la mà de Víctor Pablo Pérez, l'Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau, amb Ewa Podles i Sergi López És la música de cinema la gran música clàssica del segle XX? La idea, per temptadora que sigui, no deixa de ser reduccionista, tot i que és innegable que la combinació de fotogrames en moviment i l'art dels sons ha produït obres mestres que, per sort, ja no són tingudes amb la condescendència que els estudiosos de morro fi solien aplicar a les bandes sonores, productes massa utilitaris per ser considerats seriosament. Una de les aliances més enaltidores es va produir entre un dels grans visionaris del setè art i un dels gegants musicals de la passada centúria. La seva col·laboració es va limitar a dos títols, suficients per signar sengles fites.Serguei Eisenstein (1898-1948) i Serguei Prokófiev (1891-1953) van treballar plegats per primer cop el 1938 a Alexander Nevski, la història de la victòria de l'epònim príncep rus sobre els cavallers teutons, per a la qual Prokófiev, tot just instal·lat de manera definitiva a l'URSS després d'uns anys a Occident, va signar una partitura d'una empenta èpica a l'altura de les imatges. El mateix compositor va realitzar una impactant suite de concert, habitual en les millors programacions. Un monarca poc soviètic El següent treball conjunt tornaria a girar al voltant d'una figura destacada de la història russa, el tsar Ivan el terrible, però la invasió alemanya

Kurt Weill torna a Barcelona amb 'Street scene' Kurt Weill només va viure 50 anys, un trajecte massa curt per un compositor de gran talent com ell que, no obstant, no li va impedir abraçar una remarcable varietat de registret. Una varietat que no sempre ha estat entesa o acceptada com mereix. Weil va ser el repsosnable, junt amb Bertolt Brecht, d'algunes de les obres més crítiques i àcides dels anys 20 i 30 del segle passat, com 'L'òpera de tres rals' i 'Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny', torpedes dirigits a la línia de flotació d'una societat corrupta  iun capitalisme voraç. ¿Com era possible que aquest mateix compositor, associat als corrents més esquerranosos de la República de Weimar, i que va haver de fugir de l'Alemanya nazi -per acabar-lo de fer més antipàtic als ulls dels jerarques hitlerians, era jueu-, anés a parar, en el seu exili als Estats Units, a la comercialitat més frívola de Broadway? Molts mandarins de la intelligentsia musical europea no ho van entendre mai i encara avui en dia el Weill alemany sol tenir millor consideració que el Weill americà. Hi ha realment, però, una censura? Amb una sòlida formació clàssica en la qual va jugar un paper destacat Ferruccio Busoni -el més germànic dels compositors italians-, Weill va ser un dels grans renovadors del teatre musical de l'Europa d'entreguerres gràcies a la seva capacitat d'absorbir en un llenguatge personal els aires, els ritmes i els colors de la música popular més en voga d

El pianista Yefim Bronfman es podrà lluir en el seu rol d’estrella convidada Zubin Mehta és un dels directors internacionals que més relació té amb Catalunya. A més de ser un defensor aferrissat de les produccions operístiques de La Fura dels Baus, que ha dirigit en nombroses ocasions i en diferents escenaris europeus, el director indi és també un dels socis d'honor del Palau de la Música, tant per la seva continuada relació amb l'entitat com a director -on ha dirigit des de la Filharmònica de Viena fins a la d'Israel-, entre d'altres, com per la seva vinculació més enllà de l'edifici de Domènech i Montaner, ja que fa tres anys va convidar els mestres de cant dels cors del Palau a Bombai, on té la seva Fundació, per col·laborar en un projecte pedagògic amb els nens de la població índia. Dissabte Zubin Mehta torna a Palau 100 per oferir un concert amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, una autèntica institució de la música clàssica centreeuropea, que comptarà amb el pianista Yefim Bronfman com a estrella convidada, en una sessió que, extraordinàriament en el cicle estrella del Palau, serà de tarda. Obrirà el concert Mazeppa, poema simfònic núm. 6, de Franz Liszt, una obra de gran contundència i transcendència simfònica capaç de desvetllar el més adormit. Seguirà el Concert per a piano i orquestra núm. 2, de Béla Bartók, una de les obres més vitals del compositor hongarès i també una de les de més difícil execució del

Sir John Eliot Gardiner celebra el seu 70è aniversari amb una gira dedicada al compositor de Leipzig Associar els noms de Bach i Sir John Eliot Gardiner en un mateix concert és més que suficient perquè els amants de la música antiga corrin a comprar entrades. Si el mestre de Leipzig està considerat el pare de la música occidental, venerat per intèrprets i oients, el director anglès és una figura clau en la recuperació de la música interpretada amb criteris historicistes i instruments antics i un mite en la interpretació de l'obra de Bach. Des que sent un nen va entrar en el seu món que ja no s'ha pogut sostreure a l'espiritualitat inherent a l'obra del gran mestre alemany.Per celebrar el 70 aniversari -fa anys el 20 d'abril-, Gardiner ha decidit fer-se el millor regal i, de passada, fer-lo també a milers de persones: emprendre una gira dedicada a Bach, una ascensió als cims de la música en majúscules que inclou concerts a Lucerna, Barcelona, Colònia, Londres i París amb obres que van de la Passió segons sant Joan a concerts de violí, cantates, sonates i motets, i que culminarà el dia 1 d'abril amb una Marató Bach al Royal Albert Hall de Londres: 9 hores de música de Bach ininterrompudes, a més de conferències d'escriptors i de científics. Gardiner és una figura clau en la interpretació amb criteris historicistes I si als neòfits els pot semblar una croada ingent, qui conegui l'aristòcrata anglès no se sorprendrà, ja que l'any 2000, per commemo