El millor del carrer del Clot

Ja des de fora veureu que és el típic bar de barri, amb màquines escurabutxaques a l’entrada, menú obrer a preu molt amable i clientela fidel. El conill que hi preparen és un bocí de glòria, i agraireu que us deixin la panera al costat per sucar molla al sofregit. Van obrir fa 55 anys, i diuen que els treballadors de la Hispano-Olivetti hi feien cua els dies feiners. Ara és l’últim bastió dels veïns de tota la vida, que s’hi troben per dinar i fer safareig. Gran tracte, i millors peus de porc.

Un volcà de talent. Van néixer al juliol del 2015, com una escola d’art i sala d’exposicions, amb una cuina petita per oferir un mos a qui hi arribés amb un budell buit. Per petició popular, van anar ampliant la carta, i ara cada cop és més difícil trobar-hi lloc. El porten quatre socis, i a la barra hi ha la Joana, la cambrera més viva del món. Als matins encara hi fan classes de pintura, i els dissabtes a l’hora del vermut hi ha música en directe. Si fa bo, sortiu al pati, l’entorn ideal per a una borratxera de migdia.

El 1922, els avis de Ramon Pérez obrien la botiga d’ultramarins i conserves que aviat es convertiria en pastisseria. I tot i que bona part del negoci passa pels càterings per a empreses, a La Palma segueixen sent pastissers artesans. Estan orgullosos del torró de crema i del tortell de nata o crema, un clàssic de sobretaules de diumenge de la classe treballadora. Al Ramon i els seus els agrada sentir-se creadors d’il·lusions i formar part de les famílies del barri. I tot gràcies a unes postres.

Com es menja la xia, quins atributs té la llentia de caviar i quines possibilitats ofereix l’oblidada farina de blat de moro? Aquí trobareu respostes, a més de receptes i varietats d’arròs, farines, llegums, espècies i fruits secs presentats de forma endreçada i bonica. En Joaquín, l’amo, insisteix: els productes, com més naturals, millor, i vendre a quilo permet al client comprar sempre el més fresc. A més, recopila envasos de vidre per donar-los un segon ús des de la botiga.

A finals del segle XIX, això era una fàbrica de licors, on s’elaboraven anisats i absentes. Ara hi trobareu un temple dedicat al culte al musclo i al vermut de qualitat. Fa 40 anys que la família Sopena va agafar el negoci, i va transformar aquella desferra de botes centenàries de vi i destil·lats enelqueésara,unade les tavernes més populars de la ciutat. Els caps de setmana, davant del taulell on despatxen la beguda, s’hi fa una cua que surt al carrer.

Som a la cantonada més exquisida del veïnat, un llogaret afrancesat molt amorós, amb cortines a mitja altura de finestra. El porten l’Antoni i la Marlen, un matrimoni entranyable. L’any 2010, tots dos es van quedar sense feina i, com que no volien viure de l’atur, van muntar el restaurant. Tan bon punt hi entres, ja et tracten com un fill. Ell atén les taules amb una simpatia que enlluerna, i ella porta la cuina. Els canelons són suaus com la seda, el confit de ceps i foie gras us farà udolar de gust, i amb una cullerada del trinxat de la Cerdanya tindreu escalfor per a tot l’hivern.

Som al nuúmero 91. Als baixos, hi ha un basar xinès on venen articles de plàstic i boàs de plomes. Aixequeu la vista fins al medalló que corona l’edifici, un mosaic groc en què hi ha dues granotes sota una ombrel·la. És l’antiga seu de la casa Budesca, negoci i residència d’una família que es dedicava a la confecció de paraigües. Al carrer del Clot hi ha moltes façanes amb esgrafiats similars, prova viva de la història comercial del barri.

Al barri li faltava una llibreria fins que van arribar ells, tres genets de la gestió cultural. Constituiïs com a cooperativa, són especialistes en gastronomia, tenen un fons exhaustiu d’infantil i juvenil, i també títols de sostenibilitat i ecologia. Els diuen que “han omplert de contes l’ala oest de la ciutat”, però resulta que no només venen llibres; consulteu la seva agenda d’activitats.

Quan surts de la parada de metro i Renfe la veus, i ensumes els efluvis d’una xurreria que forma part del paisatge del Clot. A pocs metres a la rodona, hi ha un altre establiment que assorteix la zona de patates i similars, i també és històric. La Xurreria Rosita va obrir portes el 1966 i la tardor passada rebia la Medalla d’Or en la categoria de Món del Treball per cinquanta anys de trajectòria. Ara bé, només podreu tastar el que fan en cap de setmana i festius.

Els agrada el barri, la gent, compartir moments de trobada en taules llargues i, sobretot, el bon menjar. Com les pizzes saludables, vegetarianes i veganes (condimentades amb espirulina) i una mandonguilla gegant farcida de parmesà i coberta amb ceba cruixent, estil americà. Ara el que toca és la pizza de calçots; mentre l’esperem fem temps amb unes olives i el vermut madrileny de Zarro. Per a les postres, tiramisú, fet pel Jordi i la seva troupe, com tot el de la casa. Deixeu-vos alimentar (que aquí és sinònim d’estimar).