La columna

Els escriptors prenen la paraula

Jaume C. Pons Alorda: 'La ciutat dels mutilats'
Què fer

Jaume C. Pons Alorda: 'La ciutat dels mutilats'

A través d’un somni vaig saber que el meu germà es trobava a la ciutat dels mutilats. Jo no tenia cap germà, però els somnis mai no s’equivoquen. Per això el mateix dia de la revelació vaig emprendre el viatge.Un home del carrer em va demanar, a canvi de guiar-m’hi, les meves dues mans. Jo vaig acceptar aquell tracte perquè si realment vols alguna cosa amb tot el teu ser has de sacrificar alguna altra cosa perquè l’equilibri de l’univers no es corrompi. Després d’aquell just pagament, vàrem travessar tres deserts seguits per arribar a les portes d’entrada. El soldat que m’havia de deixar passar va voler les meves dues cames. Jo vaig acceptar aquell peatge perquè en aquest món cal insistir si de veres desitges alguna cosa, per molt que aquesta cosa sembli una bogeria sense sentit. Em va permetre travessar el llindar mentre jo regalimava un rastre de sang que semblava una escriptura en una llengua oblidada.Vaig demanar a totes les persones amb qui em topava si havien vist el meu germà. Amb cada resposta que m’oferien jo havia de lliurar més parts del cos: nas, orelles, dents, llavis, llengua, braços, cames, un ull, el sexe i totes les unces de carn que vaig poder donar per no defallir… Però no passava res, perquè en realitat jo no necessitava res de tot allò. Em bastava amb la meva ànima perquè el meu germà em reconegués. Vaig rodolar pels laberints triangulars d’aquella urbs. Vaig penetrar el ventre d’un temple llefiscós i m’hi vaig quedar nou dies amb les seves respectives ni

Jenn Díaz: 'La mà al cor'
Què fer

Jenn Díaz: 'La mà al cor'

No ho sabia, potser es moriria, de moment la tenia allà a una cadira, respirant fort, com quan està nerviosa, i em mirava amb aquella cara que feia de vegades, de por, i jo també en tenia i molta, perquè la sentia respirar, amb la mà al cor, i estava segur que es moria, i la mare s’havia fet un embolic amb els números de telèfon d‘urgències i ambulàncies i bombers i era pels nervis, però quan van despenjar i van preguntar què passava, la vaig veure molt segura, com si hagués estat esperant aquell moment tota la vida, jo no sentia què deia l’altra persona, però la mare responia preguntes molt seriosa i amb molta decisió, i per un moment vaig pensar que tot aniria bé, perquè la mare sabria què fer amb la respiració i la mà al pit de l’àvia, segur que ho sabia, ho havia de saber, i la persona a l’altra banda del telèfon preguntava, la mare deia sí, no, sí, sí, li costa respirar, no, sí, amb el meu fill, no, millor una ambulància, sí, gràcies, no, era molt inquietant, jo mirava l’àvia i ella seguia amb la mà i amb la cara de pena, i mirava el telèfon angoixada, jo l’hi podia notar, estava espantada i em feia molta pena, pobra àvia!, pensava, però era incapaç d’agafar-la del braç, per exemple, no sé per què, o de dir-li que no s’amoïnés, que tot aniria bé, aquestes coses que es diuen per dir, perquè mai no pots tenir la certesa, jo volia fer-li una abraçada, o almenys seure al seu costat, però m’havia quedat dret allà, al mig de menjador, mirant ara la mare, ara l’àvia, quan de co

Esteve Plantada: 'Ni parc temàtic, ni ciutat d'estrelles'
Què fer

Esteve Plantada: 'Ni parc temàtic, ni ciutat d'estrelles'

Barcelona, ni això, ni allò. A mig camí de 'Westworld', entre hordes d’autòmats sàdics que es revolten contra la civilització, i de 'La La Land', xiulant ben ufanosos la melodia que ens vol nets, nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços. Per una banda, un parc temàtic gore d’on hem expulsat els veïns i que ha convertit els carrers en l’escenari de cartró-pedra d’una 'zombie walk' d’apòstols devots de la 'Lonely Planet'. De l’altra, una patuleia d’estrelles que es recreen en la pròpia autocomplaença, vanitoses de saber somriure com ningú més ho podria fer. Una ciutat amb gent que parla en majúscules, que escolta amb sordina i que pensa amb reserves, no fos cas. Una capital on fan coreografies clandestines els covers dels ballarins del musical que ho peta, fent veure que vivim mentre pensem en una 'bucket list' prèviament publicitada. 'Barna', una tirallonga d’amors esquinçats, mentre els recordem amb aquella manera de pensar què-hauria-passat-si. Com si Damien Chazelle ens hagués dirigit i acabéssim aproximant-nos amb el nostre propi turment, adonant-nos que no, que no som a Los Angeles, ni tampoc a Paterson (Nova Jersey), ni a la place Saint-Sulpice on Perec s’esgotava, i que mai no farem un 'Breakfast at Tiffany’s', ni vivim en un món on tot acaba com hauria d’acabar. Som a Can Fanga, una ciutat de hipsterisme i anarquisme, de camàndules literàries, de grupuscles i 'thrillers', de Planeta i d’adoradors de Ken Loach de-quan-era-Ken-Loach. Una capital amb escola, d

Josep Maria Argemí: 'Cambra de meravelles'
Què fer

Josep Maria Argemí: 'Cambra de meravelles'

Els prínceps alemanys del segle XVIII tenien el costum de col·leccionar objectes insòlits als palaus: els atresoraven en una cambra especial ('Wunderkammer'), apta per a la contemplació amorosida dels records que els viatgers més il·lustres havien adquirit en viatges exòtics. Banyes d’unicorn, trossos de la creu de Crist, parracs sants de la Mare de Déu, l’ou d’un basilisc… tot exposat a la mirada assedegada de miracles d’aquells prínceps que miraven el Cel i hi veien una justificació del seu poder.Avui, la set de meravelles no ha mort pas: reviu cada dia en la fantasia que ens envolta pertot arreu, si som capaços d’anar més enllà del món literal i traspassar decididament les portes de la imaginació. Tot d’històries –com les gotes d’aigua d’una pluja sagrada– parlen d’un regne que existeix dins nostre, fet de paraules que ens aboquen a un abisme de llum.*Omnia Vincit AmorProtesilau, heroi de Fílace, ciutat de la Tessàlia, va ser el primer grec que va morir a la guerra de Troia, poc després de desembarcar, cosa que va provocar la desesperació de la seva esposa Laodània. Els déus infernals, commoguts pels precs de la dona, van permetre que l’ombra de Protesilau la visités a la casa on havia viscut.*La Raó triomfantEl polític i filòsof anglès Francis Bacon (lord Verulan, vescomte de Saint Albans) va visitar, quan era jove, la vila francesa de Charenton, on hi havia un eco que repetia tretze vegades les paraules. Aquell fenomen era considerat per les ànimes pietoses una obra angè

Jordi Lara: 'Variacions sobre una pàgina de Folch i Torres'
Què fer

Jordi Lara: 'Variacions sobre una pàgina de Folch i Torres'

Vénen però no ho saben d’un mas sota el Pedraforca, esclops i llar, l’un rabadà i l’altra porquerola, estimen les bèsties i preguen agenollats a les verges trobades. Ara estan estesos, nus i ensangonats en una vorera del passeig de Gràcia, a Barcelona, no es diuen Jaumó i Isabelina sinó Jaco i Bel però també adoren els animals i per això clamen contra les pelleteres. Mentre baixaven les malles i saltaven els sostenidors la Bel s’ha endut en Jaco al mig del grup, mig centenar d’activistes apilats com deixalles, no volia que el seu paner blanc fos frontera entre el tall dels cossos i el brou de la ciutat. Passa’m la sang sintètica, ella s’ha instal·lat sota una aixella per dissimular el pudor d’ensopegar amb uns genitals, no ha de pensar en la nuesa, no ha de pensar en aquells pits forans que s’expandeixen contra l’esquena d’en Jaco; ella és una amoral amb conviccions i avui encara menys, només un conill escorxat, posaré cara de conill escorxat, arròs amb conill. Però la nuesa no calla mai, la carn es torna lliure i furiosa en el decorat urbà, tinc els mugrons com peons d’escacs. Per què en Jaco no em mira? Però en Jaco és molt lluny, bocaterrosa, els ulls atrapats en una rajola, diuen que aquests hexàgons són un disseny de Gaudí, algues, ammonits. Quants milions de vianants l’han trepitjat sense fixar-s’hi? Ningú no la veurà com jo ara la veig, pensa en Jaco, la ciutat és una realitat paral·lela però n’hi ha prou de penjar-te d’un pam de ciment i el temps s’atura com un infart

Marc Artigau: 'Res'
Què fer

Marc Artigau: 'Res'

Vaig plantar, al jardí de la meva habitació, les tres últimes paraules que em va deixar l’avi abans de morir. No sabia què fer-ne. Les tenia guardades, amb molt bona cal·ligrafia, en un calaix. I la mare em va explicar que si les regava sovint, si aconseguien clavar les arrels i estava pendent d’elles, podria fer-ne coses inimaginables. I esclar, els primers dies era tenaç, perquè havia llegit no sé on que si barrejava dues paraules impossibles naixia el misteri. Però el món sovint no és tal com l’hem imaginat i la primera paraula va néixer morta. L’havia regada massa, segons el pare. I vaig dur el cadàver d’aquell primer mot fins a la tassa del vàter, el vaig acaronar amb la punta dels dits, i després d’una oració –en veu baixa–, vaig estirar la cadena.–No les llencis mai, les paraules. Encara que estiguin mortes, encara que ningú no les faci servir, un dia potser et salven–, em va explicar l’àvia quan ja sabia que era massa tard per ressuscitar aquell cúmul de síl·labes mortes.Com que només me’n quedaven dues, vaig ser molt curós. Vaig plantar la segona i cada matí després d’un rajolí d’aigua ben freda, la deixava al balcó perquè el sol la fes florir. I tant que va florir, i tant que es va fer grossa, tan grossa que ja no era una paraula, sinó una paraulota. –Fa mal mirar-la–, deia la mare mentre li tapava els ulls al meu germà.Jo no podia anar pel món amb aquella paraula tan lletja. Sí, ja sé que no existeixen paraules lletges, només paladars que no saben pronunciar-les, p

Paul B. Preciado: 'Quin sexe voldries tenir si el poguessis dissenyar amb una impressora 3D?'
Què fer

Paul B. Preciado: 'Quin sexe voldries tenir si el poguessis dissenyar amb una impressora 3D?'

Aviat podrem imprimir els nostres òrgans sexuals amb una bioimpressora 3D. La biotinta es fabricarà a partir d’un compost d’agregats de cèl·lules mare que provenen del cos al qual l’òrgan està destinat: l’òrgan es dissenyarà primer per ordinador per tal de ser implantat després en el cos que el reconeixerà com a propi. Això ja s’està posant a prova per imprimir òrgans com el ronyó i el fetge, però els laboratoris experimentals no parlen de la impressió d’òrgans sexuals. Diuen que és necessari establir límits “ètics”. De quina ètica es tracta? De l’ètica de la dominació fal·locràtica i heterosexual? També van perseguir Gutenberg l’any 1451 quan va afirmar que era capaç d’imprimir 180 còpies de la Bíblia, amb 32 línies per pàgina, en unes setmanes. Sabem concebre una impressora 3D però no la sabem utilitzar amb llibertat.Aviat deixarem d’imprimir el llibre per imprimir la carn. Entrarem així en una nova era de la bioescriptura digital. Si l’era Gutenberg va dessacralitzar la Bíblia, va secularitzar el saber i va fer proliferar les llengües vernaculars davant del llatí, l’era Gutenberg 3D suposarà la dessacralització de l’anatomia moderna com a llenguatge viu dominant.El règim de l’hegemonia masculina i la diferència sexual són a la sexualitat equivalents al que el monoteisme religiós va ser en l’àmbit teològic. A l’Occident medieval era impossible sospitar de la paraula divina, i de la mateixa manera posar en dubte el binarisme sexual encara ens sembla aberrant. Tanmateix, aque

Víctor Nubla: 'La vida quotidiana a Estragó de Dalt'
Què fer

Víctor Nubla: 'La vida quotidiana a Estragó de Dalt'

Na Griselda era un drac espantós, la seva pell coberta d’escates verdes que semblaven teules d’un casalot abandonat era gruixuda i espessa. Projectava amb els seus ulls, grans com l’escut d’un cavaller, una mirada guerxa que aterria els adversaris tant o més que el foc que treia per la boca, que fonia fàcilment la roca granítica. Després de cada flamarada (les flamarades tenien un abast comprovat de 10 metres) na Griselda expel·lia fumarades oleaginoses pels forats del nas i per la tovera del forat del cul. La seva panxa contenia un potent forn d’alta siderúrgia que na Griselda alimentava cruspint-se diàriament una mitjana de 25 tones de carbó de coc, molt abundós a les praderies de la regió. Feia un lustre que treballava per a la Companyia Metal·lúrgica de les Mines d’Estragó de Dalt i produïa ferro colat de molt bona qualitat amb la quasi invariable composició d’un 92% de ferro, un 5% de carboni, un 2,5% de manganès, un 0,04% de fòsfor i una quantitat irrellevant de partícules de sofre. Na Griselda tenia la categoria professional d’insensible i despietada, d’acord amb la qual percebia un sou brut de vuit lànguides princeses mensuals i dues pagues extraordinàries de sis cavallers refistolats l’any. Com que a més era severa, violenta, rígida, inexorable i inclement, gaudia de quinze dies lliures per a assumptes personals i una assegurança mèdica d’àmplia cobertura (ortodòncia i escura-xemeneies inclosos). Vivia en una cova orientada al sud, petita però agradable, amb dret a c

Kirmen Uribe: 'Ser de Barcelona a Pequín'
Què fer

Kirmen Uribe: 'Ser de Barcelona a Pequín'

Dia 1.–Vostè d’on és?–Basc.–Ah, esclar, de Barcelona.El taxista que em porta de l'aeroport a l'hotel m'avisa del nivell de contaminació a Pequín el desembre passat: 300 micrograms de partícules de contaminació per metre cúbic. L'Organització Mundial de la Salut situa el nivell màxim en 20. Amb prou feines es veuen edificis. Es fa de nit aviat. Els llums dels cotxes semblen sortits d'un somni, són líquids.Dia 2. La contaminació ha pujat a 500 micrograms. Miro les imatges de la cimera sobre el clima que se celebra a París a la televisió de l'hotel.Visito la ciutat prohibida, bellíssima amb aquesta boira. Fa molt de fred. Sota zero. Turistes de les províncies xineses visiten les 999 habitacions del palau. L'arquitectura no és funcional, és simbòlica. No era un palau construït per viure-hi, sinó per impressionar. Està buit per dins. Els mobles, se'ls van emportar a Taiwan durant la Guerra Civil Xinesa.Mengem en un restaurant modern construït en un temple antic. El xef i la 'maître' són francesos. La noia em dóna la seva targeta: Sarah Benahmed. Van deixar París per provar sort a Pequín. “Hi ha dies en què aquesta ciutat em sembla meravellosa, i d’altres em pregunto què hi faig aquí”.Dia 3. Per fi ha sortit el sol. La ciutat sembla una altra. Es veuen els grans gratacels. Vaig a l’Starbucks més pròxim per connectar-me al wifi. Impossible obrir Facebook. En una distracció, surto del cafè sense la meva motxilla amb el portàtil a dins. Quan me n’adono torno corrents amb poques espera

Sebastià Portell: 'Cardem pel català'
Què fer

Sebastià Portell: 'Cardem pel català'

“Si vas a casa d’algú i no hi té llibres, no te’l follis”. Així de clar ho va dir el cineasta i mite de la mariconeria John Waters, i així ens ho hauríem d’aplicar cada cop que ens queixem que això de la literatura potser no rutlla tan bé com ens agradaria. Fa massa anys que vivim avesats al cant planyívol dels poetes de la postguerra: ens han fet creure que parlem una llengua fràgil, molt maltractada, molt menystinguda, molt de casa i quasi només apta per a les emocions. Ens hem acostumat a entendre la cultura i la literatura com a formes romàntiques de resistència, d’amor a una Pàtria amb majúscules que de vegades no sabem gaire bé de què va. Qui coi era, Llull, a banda del perfecte precursor dels óssos i dels lumbersexuals? Hi té res a veure, la poesia catalana, amb allò que fa Joan Margarit? Fa país, patir novel·les interminables i buides, premiadíssimes, amb el ja reconegut internacionalment interlineat-Albert-Espinosa? Som més catalans, si llegim un manual il·lustrat sobre el perfecte pa amb tomàquet? I en quin lloc quedaria l’autobiografia no autoritzada de la perruca de Montserrat Caballé?Sí, estimades: presumim de tenir un país sense premsa rosa ni programes del cor, però els llibres més venuts són els de futbolistes, col·laboradores i periodistes. Algú em pot dir on s’ha ficat, la literatura? És que l’hem substituïda per un caixó ple de gatets miolant 'La Santa Espina'? Com podem fer-ho per tornar-la al lloc on hauria d’estar?No tenim respostes però sí algunes propo

Comentaris

0 comments