Masclisme al restaurant: aquesta xacra segueix present en els fogons professionals? Potser no pas tant com en l’època en què cuina era sinònim d’espai fosc i llardós, de xef alcoholitzat i de dimensions gargantuesques. Però si el masclisme clava la seva banya de rinoceront en tots els àmbits, no hi ha raó per no sospitar de la restauració.
Sense ànim d’arribar a grans conclusions, parlem amb algunes de les dones més rellevants del gremi i una cosa queda clara: cap nega l’existència de masclisme en la gastronomia. La Roser Torras, qui va ser creadora de l’agència GSR i inventora del congrés gastronòmic a Espanya tal com el coneixem, recorda que en els seus inicis “tothom se t’intentava lligar”, però bé, això era “normal en tots els àmbits”. De la seva etapa de delegada a Espanya de la poderosa revista 50 Best Restaurants, encara li grinyola el fet que “establissin el premi de la millor cuinera del món”. “Quin sentit té? Un cuiner és bo pels seus coneixements i talent, no pel seu gènere”, raona.
L’argument és d’un sentit comú tan evident, com masclista (micro o macro, trieu) va ser que a la coctelera Adriana Chía –guanyadora de la World Class Competition 2016, millor cocteler d’Espanya– li demanessin: “Què se sent havent guanyat contra tants homes?”. “Doncs la veritat, res. Tots som gent i lluitem tots pel mateix, que ens reconeguin”, explica la 'bartender'. El mateix que opina l’Ariadna Julián, la xef al capdavant de Monvínic, amb una llarga carrera que passa per les millors cuines de França i Espanya: “Quan treballes, t’enfoques en tu i en la teva feina. I et vols posar en la mateixa categoria que la resta del món”.
Julián no recorda “cap experiència molt dolenta o humiliant pel fet de ser dona” a Espanya, però sí a França. I el pitjor és que “va ser per part dels companys, que em van intentar posar bastons a les rodes. Suposo que pel fet de ser dona i estrangera”, recorda. Masclisme i xovinisme, una mescla repugnant. Més actituds cavernícoles? Totes les que vulgueu. Torras: “Em reunia amb xefs i directius, i em deixaven de banda, com si jo fos la secretària”, tot i que ara se sent respectada per tothom. Chía ha tingut problemes amb clients. Només té 26 anys, i “estant rere la barra t’adones que el masclisme d’abans segueix ben viu ara”. En una situació tan extrema com quan un client diu: “Vull que em serveixi ell, no pas tu”, és en aquests moments “quan li has de parar els peus a la primera”, explica Chía.
La Rosa Esteva, propietària de Grupo Tragaluz –vint restaurants que han marcat la fesomia de sopar a Barcelona– va iniciar-se en el negoci com a empresària 'self-made woman' i en tota la seva trajectòria només ha detectat un possible moment masclista: “Quan vam començar, potser no es fiaven de mi i no em deixaven res a compte. Havia de pagar les coca-coles a l’instant. Potser pel fet de ser dona, però potser no”. Ara, un fet que no tolera en el negoci de l’oci és “que les dones només venguin teta. Que venguis un bon servei i estètica està molt bé, això sí”. Ara, considera que molt més perillós que el masclisme és “la falta de respecte que té el polític cap a l’empresari. Acabaran amb nosaltres”. (Anècdota: davant polítics de tots els signes que li van gorrejar àpats de manera prepotent, lloa Maragall. El volia convidar però la seva dona Diana Garrigosa va pagar el compte quan va anar al lavabo).
Totes coincideixen a assenyalar la família com una càrrega que el xef no suporta tant, ni de bon tros, com diu Julián: “Estava en cuines gastronòmiques d’alt nivell, i quan vaig tenir els nanos vaig decidir fer una cuina que, pel que fa a horari, em deixés combinar restaurant i família”. Torras coincideix: “S’ha de lluitar perquè no sigui només la dona la que combini família i restaurant. ‘Amb què t’ajudo?’ és una de les frases que una dona odia més sentir a casa seva”.
