Els finalistes del premis Butaca 2018

A les millors obres de Josep Maria Miró ('El principi d'Arquimedes', 'Nerium Park', 'Fum') hi ha una inquietant sensació de setge, una difusa amenaça exterior disposada a assaltar la (aparent) civilitzada i segura existència dels personatges. Aquesta amenaça també ocupa el centre dramàtic de 'Temps salvatge', debut de l'autor a la Sala Gran del TNC. Gest de consagració que Miró ha aprofitat a fons amb un text que respecte als anteriors presenta un lleuger matís d'una altra de les seves constants: la sospita. Si fins ara el dubte fosc s'instal·lava com a motor de conflicte a l'interior de la trama, en aquest drama sobre la violència i la por, el destinatari de la sospita -multiplicada en una perversa estratègia de misteris i ombres- és l'espectador. Una altra novetat és la figura de l'adolescent Ivana: un ésser amb les seves pròpies regles que arriba de l'exterior per accelerar l'enfonsament moral i emocional d'una comunitat afeblida. -Juan Carlos Olivares

Es pot viure sense ideals? Com es poden mantenir els ideals quan els fets i la política els qüestionen? Com es combat el desencís? La família Khan tenia ideals socialistes el 1936 i pensaven que un nou món més just i més humà era possible. Vint anys després, només la mare Sarah segueix creient en la lluita per la justícia social i la solidaritat entre els humans. Arnold Wesker va descriure a la perfecció la davallada dels ideals humanistes del comunisme. Afortunadament, l’autor deixa un raig d’esperança que el director Ferran Utzet remarca amb la cançó que Sarah li canta al seu fill Ronnie, l’últim membre de la família que, davant dels esdeveniments, es qüestiona si tot allò en què creia i pel que lluitava només ha estat un engany. -Santi Fondevila

El muntatge s'anuncia com a 'Frankenstein' de Guillem Morales, basat en la novel·la de Mary Shelley. Però costa de creure que sobre la taula de treball de l'adaptador, al costat del relat, escrit fa 200 anys en un estiu pertorbat per la cendra d'un llunyà volcà, no reposés també la versió que Nick Dear va escriure per a la producció londinenca de 2011. Aquest precedent està en la matriu dramàtica per a aquesta versió ara estrenada al TNC, com a mínim per estalviar-se el treball d'expurgar tot el recorregut biogràfic de Víctor Frankenstein i centrar-se en el viatge interior dels dos personatges centrals. Fins i tot existeix per millorar-lo. -J.C.O.

La producció dirigida per Jaime Azpilicueta és una fusió de les emblemàtiques adaptacions dels britànics Sam Mendes i Rufus Norris. Una recreació de les seves idees, inclòs l'impactant final. Un homenatge sense gaire personalitat i gairebé res de suor decadent. Excel·lent banda, glamurós decorat, ric vestuari, una il·luminació que necessitaria de més efecte expressionista, coreografies blanquejades en la seva sensualitat més explícita, i una mediocre direcció d'actors. -J.C.O.

La revenja de Medea per la infidelitat i abandó del seu marit només pot tenir sentit en el món hel·lènic de fa 2.500 anys on déus i homes es barrejaven. O és que algun ésser humà pot entendre, comprendre o justificar que una mare mati els seus dos fills per castigar la traïció i perfídia de Jasó? Com acostar-se doncs a una tragèdia tan punyent, a la paradoxa d’una figura mítica reivindicada com a icona per part de cert feminisme i al mateix temps responsable d’uns crims intolerables, imperdonables entre nosaltres siguin quines siguin les motivacions? Lluís Pasqual ho ha fet amb un cop de puny a les emocions d’altíssima i moderna qualitat estètica, amb un impressionant espai escènic d’Alejandro Andújar tot creant una atmosfera aclaparadora i amb una Medea dominada de principi a fi per la ira. -S.F.

Martin McDonagh és un autor que no coneix la pietat. Els seus personatges són persones anònimes terribles, amb la simplicitat que no està renyida amb la picardia i un peculiar sentit comú. Un univers humà també molt estimat pels Coen i Mackendrick. Violència i candidesa, malvolença i generositat. A 'La calavera de Connemara' el protagonista –víctima resilent de la maledicència– és un pobre home, enterramorts ocasional. Personatge d'un spin-off d'un dramatis personae de Shakespeare. A La Villarroel aquest home és un extraordinari Pol López. Conquesta amb unes armes interpretatives als antípodes d'aquest pura sang anomenat Oriol Pla, el seu partenaire en aquesta funció. -J.C.O.

Un retrat de l’adolescent, una història d’amor juvenil i la denuncia del racisme s’ajunten en aquesta interessant, notable i compromesa obra de Daniel J. Meyer magníficament dirigida per Montse Rodríguez i no menys ben interpretada per Albert Salazar. Carlos és un bon noi, amb esperit positiu i ganes de viure. Tan egoista com solen ser els adolescents. Estima els pares adoptius. Té bones notes, està abduït pel whatsapp i pel hip-hop. Això sí, li agrada anar sempre encaputxat. Tot sembla anar bé, però el món pot ser molt cruel perquè hi viuen persones cruels, dolentes. I el drama treu el cap. -S.F.