Els nominats dels Butaca 2015

Hi ha molt d'Oreste Campese al Don Arturo d''El viaje a ninguna parte' de Fernando Fernan Gómez. La mateixa resignació sàvia i altiva. Tots dos lideren l'orgullosa germanor entre els còmics que sobreviuen a empentes i rodolons en la postguerra espanyola i la companyia itinerant que recorre Itàlia per aquests mateixos anys arrossegant els seus baguls i la seva carpa. Un Don Arturo que apareix com una ombra en el magnífic pròleg de 'L'art de la comèdia' d'Eduardo De Filippo, i torna a aparèixer en el debat aferrissat amb l'alt funcionari que els podria salvar del seu últim anunci de defunció. I no ho fa. És improbable que Lluís Homar –amb el barret col·locat en l'angle preferit de De Filippo– tingui aquesta imatge quan comença a mesurar l'immens escenari de la Sala Gran del TNC i amb aquest primer gest atrapa l'espectador en una brillant reflexió sobre la "utilitat "del teatre. O potser sobre la "necessitat" d'un determinat teatre: el que és fidel a la realitat del seu temps. –Juan Carlos Olivares

Julio Manrique aconsegueix amb aquesta funció probablement el seu millor espectacle. I és gràcies sobretot a la sensacional interpretació de Pol López, capaç de fer-nos creure des del primer moment que té quinze anys, tres mesos i tres dies, arrossegant-nos darrere el seu Christopher i establint una tremenda empatia amb els espectadors, quan paradoxalment aquell és incapaç d’establir-la. L’obra és una  història de superació i una reivindicació de les capacitat dels malats de la síndrome d’Asperger, una especificació de l’autisme, que qüestiona el que entenem per normalitat. La posada en escena està farcida de brillants solucions per traslladar-nos a una dotzena d’espais. El ritme cinematogràfic i l’excel·lent moviment dels actors i actrius, que fan alhora de secundaris i de figurants, donen vida i ànima a un relat commovedor. –Santi Fondevila

Clara Segura es mou per l’escenari tot seguint les imatges de Sophia Loren a la pel·lícula fins a quasi fondre’s amb ella. Oriol Broggi mostra així, d’entrada, el referent de la funció i la seva voluntat de ser fidel a les referències i accions d’aquella. La 'Giornata' és la història de dos éssers ferits que busquen consol i companyia durant una estona per deslliurar-se ja sigui de l’opressió matrimonial o de la dictadura feixista que discrimina fins a l’extinció allò diferent. Antonietta, casada,  amb sis fills i un marit que la menysté, i Gabriele, un locutor de ràdio, intel·lectual  i homosexual, es troben amb el rerefons de la visita de Hitler a Roma.  L’aspecte polític és força més manifest al film d'Ettore Scola que en la versió teatral de Broggi, que remet a la relació íntima entre els dos personatges des de la inquietud del primer encontre fins a un acte d’amor que els allibera. –Juan Carlos Olivares

Amb 'La partida' es va estrenar l'actor i guionista Patrick Marber com a autor teatral. Comèdia composta per sis drames individuals. Translació escènica d'una 'buddy-movie', una pel·lícula de col·legues en la qual les dones no estan convidades. El lloc de la trama és un restaurant que una vegada a la setmana acull al  celler una timba de pòquer. Juguen habitualment l'amo, el seu fill, el cuiner i els tres cambrers de La Carta. Aquesta nit ha fallat un dels tres. La seva cadira l'ocupa un convidat. Un tipus amb interessos. Es juga amb diners, molts diners. Guanyar o perdre significa alguna cosa en aquesta taula. És possible que en acabar la partida algú marxi amb diners a la butxaca però tots els jugadors són d'alguna manera perdedors. Si no amb les cartes, amb la seva vida, o amb tot. No cal témer per ells. Marber és una versió amable de Mamet. No es delecta en les seves desgràcies. A tots els ofereix una primera sortida d'emergència. En el moment crític sempre hi ha un gest que salva com a mínim la nit o el dia després. Aquí ningú no es tirarà pel pont. No mentre es mantinguin sota la protecció de l'autor i dels directors que tenen molt en compte que aquesta obra és una comèdia alimentada per petites tragèdies.–Juan Carlos Olivares

El territori de Thomas Bernhard és el de la paraula. Ja sigui la més pausada i descriptiva de la versió de la novel·la 'Tala' que vam veure a Temporada Alta sota la superba batuta de Krstyan Lupa,  com la trepidant, frenètica, d’'El president', una tremenda farsa sobre el poder construïda sobre dos llargs monòlegs amb els quals retrata la misèria moral dels protagonistes. Bernhard posa damunt de l’escenari aquest matrimoni, perversos com el rei i la reina Ubu, en un moment d’urgència després d’un seguit d’atemptats dirigits contra ells i en què ha mort un coronel i el gos d’ella. L’acció està en les paraules i aquestes, com assenyala el traductor de l’obra,  Bernat Puigtobella, es manifesten amb cercles concèntrics sobre una mateixa idea, la por a la mort. Això és l’únic que uneix el president i la presidenta, éssers ideològicament aberrants, i ambdós  diàfana expressió del poder tirànic, capriciós, egoista. –Santi Fondevila