Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els nominats dels Butaca 2015

Els nominats dels Butaca 2015

Descobreix quines han estat les estrelles de l'any de la cartellera teatral de Barcelona i fes les teves apostes!

El rei Lear
©Ros Ribas
Per Andreu Gomila |
Advertising

Les cartes estan ja damunt la taula. El proper 23 de novembre es lliuraran al Teatre Principal de Barcelona els premis Butaca 2015, actualment els principals guardons del teatre barceloní. La constel·lació d'estrelles és excepcional. Brutal. La llista de nominats mai no havia estat tan completa. Si fossin els Tony nord-americans, hi hauria cua a la catifa vermella i desenes de fotògrafs disparant instantànies. 'El Rei Lear' i  'El curiós incident del gos a mitjanit', ambdós muntatges del Teatre Liure, amb vuit nominacions, lideren el rànquing dels espectacles més nominats. Per sota es troben, amb sis nominacions, 'L’art de la comèdia' (TNC), 'Una giornata particolare' (La Perla 29)  amb cinc i 'La Partida' (Teatre Romea/Grec’14) amb quatre nominacions. Us expliquem com hem vist nosaltres aquests muntatges. Si voleu, podeu votar aquí.

Millor muntatge teatral

L'art de la comèdia

Hi ha molt d'Oreste Campese al Don Arturo d''El viaje a ninguna parte' de Fernando Fernan Gómez. La mateixa resignació sàvia i altiva. Tots dos lideren l'orgullosa germanor entre els còmics que sobreviuen a empentes i rodolons en la postguerra espanyola i la companyia itinerant que recorre Itàlia per aquests mateixos anys arrossegant els seus baguls i la seva carpa. Un Don Arturo que apareix com una ombra en el magnífic pròleg de 'L'art de la comèdia' d'Eduardo De Filippo, i torna a aparèixer en el debat aferrissat amb l'alt funcionari que els podria salvar del seu últim anunci de defunció. I no ho fa. És improbable que Lluís Homar –amb el barret col·locat en l'angle preferit de De Filippo– tingui aquesta imatge quan comença a mesurar l'immens escenari de la Sala Gran del TNC i amb aquest primer gest atrapa l'espectador en una brillant reflexió sobre la "utilitat "del teatre. O potser sobre la "necessitat" d'un determinat teatre: el que és fidel a la realitat del seu temps. –Juan Carlos Olivares

Time Out diu
El curiós incident del gos a mitjanit
Ros Ribas

El curiós incident del gos a mitjanit

Julio Manrique aconsegueix amb aquesta funció probablement el seu millor espectacle. I és gràcies sobretot a la sensacional interpretació de Pol López, capaç de fer-nos creure des del primer moment que té quinze anys, tres mesos i tres dies, arrossegant-nos darrere el seu Christopher i establint una tremenda empatia amb els espectadors, quan paradoxalment aquell és incapaç d’establir-la. L’obra és una  història de superació i una reivindicació de les capacitat dels malats de la síndrome d’Asperger, una especificació de l’autisme, que qüestiona el que entenem per normalitat. La posada en escena està farcida de brillants solucions per traslladar-nos a una dotzena d’espais. El ritme cinematogràfic i l’excel·lent moviment dels actors i actrius, que fan alhora de secundaris i de figurants, donen vida i ànima a un relat commovedor. –Santi Fondevila

Time Out diu
Advertising

Una giornata particolare

Clara Segura es mou per l’escenari tot seguint les imatges de Sophia Loren a la pel·lícula fins a quasi fondre’s amb ella. Oriol Broggi mostra així, d’entrada, el referent de la funció i la seva voluntat de ser fidel a les referències i accions d’aquella. La 'Giornata' és la història de dos éssers ferits que busquen consol i companyia durant una estona per deslliurar-se ja sigui de l’opressió matrimonial o de la dictadura feixista que discrimina fins a l’extinció allò diferent. Antonietta, casada,  amb sis fills i un marit que la menysté, i Gabriele, un locutor de ràdio, intel·lectual  i homosexual, es troben amb el rerefons de la visita de Hitler a Roma.  L’aspecte polític és força més manifest al film d'Ettore Scola que en la versió teatral de Broggi, que remet a la relació íntima entre els dos personatges des de la inquietud del primer encontre fins a un acte d’amor que els allibera. –Juan Carlos Olivares

Time Out diu
La partida
© David Ruano

La partida

Amb 'La partida' es va estrenar l'actor i guionista Patrick Marber com a autor teatral. Comèdia composta per sis drames individuals. Translació escènica d'una 'buddy-movie', una pel·lícula de col·legues en la qual les dones no estan convidades. El lloc de la trama és un restaurant que una vegada a la setmana acull al  celler una timba de pòquer. Juguen habitualment l'amo, el seu fill, el cuiner i els tres cambrers de La Carta. Aquesta nit ha fallat un dels tres. La seva cadira l'ocupa un convidat. Un tipus amb interessos. Es juga amb diners, molts diners. Guanyar o perdre significa alguna cosa en aquesta taula. És possible que en acabar la partida algú marxi amb diners a la butxaca però tots els jugadors són d'alguna manera perdedors. Si no amb les cartes, amb la seva vida, o amb tot. No cal témer per ells. Marber és una versió amable de Mamet. No es delecta en les seves desgràcies. A tots els ofereix una primera sortida d'emergència. En el moment crític sempre hi ha un gest que salva com a mínim la nit o el dia després. Aquí ningú no es tirarà pel pont. No mentre es mantinguin sota la protecció de l'autor i dels directors que tenen molt en compte que aquesta obra és una comèdia alimentada per petites tragèdies.–Juan Carlos Olivares

Time Out diu
Advertising

El president

El territori de Thomas Bernhard és el de la paraula. Ja sigui la més pausada i descriptiva de la versió de la novel·la 'Tala' que vam veure a Temporada Alta sota la superba batuta de Krstyan Lupa,  com la trepidant, frenètica, d’'El president', una tremenda farsa sobre el poder construïda sobre dos llargs monòlegs amb els quals retrata la misèria moral dels protagonistes. Bernhard posa damunt de l’escenari aquest matrimoni, perversos com el rei i la reina Ubu, en un moment d’urgència després d’un seguit d’atemptats dirigits contra ells i en què ha mort un coronel i el gos d’ella. L’acció està en les paraules i aquestes, com assenyala el traductor de l’obra,  Bernat Puigtobella, es manifesten amb cercles concèntrics sobre una mateixa idea, la por a la mort. Això és l’únic que uneix el president i la presidenta, éssers ideològicament aberrants, i ambdós  diàfana expressió del poder tirànic, capriciós, egoista. –Santi Fondevila

Time Out diu

Millor actor

Pol López
©Ros Ribas

Pol López (El curiós incident del gos a mitjanit)

Pol López, amb 30 anyets, s'ha consolidat com l'actor jove que tots volen. I gràcies al seu Christopher a 'El curiós incident del gos a mitjanit' ha demostrat que pot fer un paper extrem sense que li tremoli el pos. La seva composició del personatge, dirigit per Julio Manrique, era extraordinària. Per ser en Christopher, López va haver d'assumir, primer, què és l'Asperger, sense perdre de vista que la seva funció principal era ficar-se dins la pell del seu personatge. Per què en Chris és com és, per què no entén la psicologia. "Posa de manifest els defectes en les relacions humanes: ell no menteix, entén les coses literalment", ens deia. El seu refugi serà l'astronomia, el cosmos. I el misteri sobre l'assassí del gos serà un misteri equivalent a l'univers. "Per ell, l'univers serà un reflex del que som nosaltres", afegeix. Per això voldria ser astronauta, perquè és una feina que implica solitud. A l'espai en Chris només s'enduria la seva rata Toby.
Lluís Homar
©Cristina Reche

Lluís Homar (Terra baixa)

Lluís Homar es troba en estat de gràcia. Ha rebut la nominació per 'Terra baixa', però podria haver-la rebuda perfectament per 'L'art de la comèdia'. En l'obra de Guimerà era ell solet qui defensava l'obra. Ell és Manelic, Sebastià, Marta... I ho feia d'una manera que feia feredat. És un home que és la història viva del teatre i del cinema català. Un amant que vol tornar alguna cosa al públic, a la gent. Fa prop de 35 anys, va veure Michael Pennington fent de Hamlet a l'Aldwych Theatre de Londres per a 1.200 persones. "Vaig veure un actor que es mostrava com a ésser humà". I això és el que vol fer ell amb l'obra d'Àngel Guimerà, mostrar-se com a Lluís Homar mentre interpreta el clàssic dels clàssics del teatre català. Per què? Doncs, perquè, confessa, està en un moment vital en què veu les coses clares, en un d'aquells instants en què "comences a entendre de què va la vida". I 'Terra baixa' té una mica a veure amb tot això. Té a veure amb què és una obra que ha marcat la seva vida, amb què ha crescut, amb què s'ha fet.
Advertising
Una giornata particolare

Pablo Derqui (Una giornata particolare)

Pablo Derqui no és d'eixe món. No li hem vist cap paper dolent. Mai. I el seu Gabriele d''Una giornata particolare' era  d'una delicadesa inigualable. Com es movia, com mirava Antonietta, com ballava. No li podies treure els ulls de sobre. Mastroniani no li quedava gaire lluny. I mirin que, físicament, no tenen res a veure. La grandesa de Derqui rau aquí, que és capaç de fer qualsevol paper. No li tremola el pols. S'hi fica i sempre en surts meravellat.

L'art de la comèdia

Joan Carreras (L'art de la comèdia)

Aquí tenim un altre actor que es troba en un moment molt dolç de la seva carrera, Joan Carreras. Ara mateix el tenim a La Villarroel amb 'Marits i mullers'. I la temporada passada ens va deleitar amb el paper d'alcalde tanoca de la peça d'Eduardo De Filippo dirigida per Lluís Homar. Mai, mai, l'havíem vist tan bé en el registre còmic. Un actor criat sota l'aixopluc d'Àlex Rigola que sap desenvolupar-se molt bé quan és a les ordres d'altres directors creatius.

Advertising
El president de THOMAS BERNHARD dirigida por Carme Portaceli e interpretada por Rosa Renom y Francesc Orela en el TNC
www.joantomas.net

Francesc Orella (El president)

Un altre dels grans. Francesc Orella és una aposta segura. I a 'El president' feia por. De tan real com era. Un cínic perfecte. Un mal nascut de socarrel. Ja pot fer plorar com fer riure, com una ràbia immensa. A Orella li van els extrems. I en teatre això és el més difícil de fer. 

Millor actriu

Núria Espert
©Sergio Parra

Nuria Espert (El rei Lear)

La gran dama del teatre català ha demostrat que està en bona forma, perquè el repte que li va plantejar Lluís Pasqual a l'hora de fer de rei Lear no era menor. Per ficar-se en la pell del monarca britànic, Nuria Espert no ha renunciat a cap dels trets que caracteritzen "aquest home que comet un error extraordinari i estúpid, de vanitat, i que el paga molt car". Un dictador que decideix repartir el seu regne entre dos de les seves tres filles. Diu que "primer el detestes, fins que arribes a la compassió". Entremig, "hi ha un camí ple d'espines que no vol melodrames". "Lear és un personatge no fosc, sinó fosquíssim. Però d'una gran riquesa, que potser cap actor no ha sabut oferir sencera. És un personatge monumental, fora de la vida", assegurava Espert.

Clara Segura
©Iván Moreno

Clara Segura (Una giornata particolare)

Clara Segura va ser Antonietta, aquella mare de sis fills en la Roma de Mussolini, que va interpretar Sophia Loren. I va ser el primer paper que va fer des que va tenir el segon fill. A la Biblioteca se sent com a casa, i amb en Pablo Derqui com a company de ball, encara es troba millor. Podrien enunciar totes les virtuts de Segura com a actriu (expressivitat, veritat...), però Oriol Broggi li va fer descobrir un tret que no havia explotat gaire: la sinceritat. "M'agrada parlar d'aquesta gent. No sempre hem de parlar de gent intel·ligent. M'agrada parlar de la gent senzilla, perquè potser hi ha un gran cor darrere d'això. I l'Antonietta és una dona com molta gent, que si hagués tingut més oportunitats, potser hauria estat més brillant del que ha estat", ens deia.
Advertising
El president
www.joantomas.net

Rosa Renom (El president)

Santi Fondevila, a la crítica d''El president', deia que Rosa Renom estava "superba amb la gestualitat maniàtica de la presidenta i modelant amb enorme ductilitat  el trastorn". I és que l'actriu té una capacitat extraordinària per ficar-se en la pell de personatges que ho han de donar tot en escena, encara que siguin tan dolentotes, tipus Maria Braun, com la dona del president de l'obra de Bernhard.

Vells temps

Sílvia Bel (Vells temps)

Sílvia Bel és, sens dubte, l'actriu més intensa del país. Doneu-li un paper potent i farà que tothom quedi bocabadat. Sempre serà la Colometa de 'La plaça del Diamant' i en els últims anys no hem tingut l'oportunitat de veure-la de prop en papers captivadors. En aquesta obra de Pinter dirigida per Sergi Belbel a la Beckett la van poder gaudir de debò. Si et mira, et mata...

Advertising
L'alè de la vida

Mercè Arànega (L'alè de la vida)

Ho tinc clar: des que Mercè Arànega va fer el paper de dona Obdúlia al 'Mort de dama' de Villalonga que va dirigir Rafel Duran al TNC, que l'actriu em té el cor robat. És capaç de fer qualsevol i el seu registre còmic és inigualable. Pot fer de minyona, de senyorona, del que vulguin.

La resta

Sin baile no hay paraíso

En la categoria de muntatge de petit format, els nominats són 'El Llarg dinar de Nadal' (La Ruta 40), 'Tortugues' (Flyhard Produccions), 'Vells Temps' (Sala Beckett/Grec’14), 'L’alè de la vida' (Q-Ars Teatre/Velvet Events), i 'La gavina' (Teatre Akadèmia/Eix 49).

'Flor de Nit- El Cabaret' (Gataro-Almeria Teatre), 'Mares i filles' (Bohèmia’s), 'Per sobre de totes les coses' (Teatre Gaudí), 'A la burgesa' (Think Big) estan nominats com a millor musical. I en la categoria de dansa, els nominats són 'Sin Baile no hay paraíso' (direcció Pere Faura), 'Torobaka' (direcció Akram Khan i Israel Galván), 'Islàndia' (direcció Marcos Morau) i 'Caida libre' (direcció Sharon Fridman).

Advertising