La gent de teatre que està de moda

Carles Martínez duu una tirallonga d'èxits inconestable. Ha passat de ser un actor de 'només comèdia' a demostrar-nos que pot encarnar els papers més difícils, Pinter inclòs, que sol ser un ós molt difícil de rosegar. A 'L’encarregat' ens va deixar bocabdats i després van seguir 'Vells temps' i 'Maria Estuard'. L'estiu passat va salvar els mobles a 'Les bruixes de Salem', que serà a Madrid a primers de 2017, i ara el tenim fent de vell de 95 anys a ''Les cadires'.

És, ara mateix, l'actriu. És a La Villarroel fent 'La treva' i, per primer cop, fa un personatge que em cau fatal. No és que sigui la dolenta de la pel·lícula, sinó que és una 'pija' que pretèn anar pel món salvant vides amb la seva càmera de fer fotos. Gasta una supèrbia que mata. A finals de temporada la tindrem fent 'Bodas de sangre' a la Biblioteca de Catalunya. I fins i tot ha renunciat a fer de Jane Eyre al Lliure! La seva Antonietta a 'Una giornata particolare' era de llegenda, tot i que serà per 'Conillet' que li plouran els premis... No sé, és que la veig damunt d'un escenari i no puc fer altra cosa que mirar-la.

Va deixar, gairebé, el teatre per dedicar-se al cine. I fa uns pocs anys que ha tornat per demostrar-nos que per què va ser el gran actor que tots els directors cobejaven. No hi ha cap obra on actuï o que dirigeixi que no mereixi l'aplaudiment dempeus del públic. A 'Les bruixes de Salem' ens va demostrar que en això del teatre hi ha classes. 'El professor Bernhardi' el vam veure pletòric, davant i darrere l'escena. I què me'n dieu de 'Terra de ningú'? Bestial. I 'L'art de la comèdia'? No puc parar! Ara dirigeix 'Les noces de Figaro' al Lliure i en breu el tindrem dins el cos de 'Ricard III' al Nacional. Ja friso.

Duu una bona època imparable i aquesta temporada ha decidit retirar-se dels escenaris per portar únicament la batuta. Dirigeix 'La treva' i 'El curiós incident del gos a mitjanit' (que va per la tercera temporada), i el tindrem al Lliure fent 'L'ànec salvatge', d'Ibsen, per intentar demostrar-nos que també pot amb un dels inventors del teatre contemporani després de deixar-nos clar que si parlem de finals del segle XX i primers del XXI no hi ha ningú millor per interpretar-los.

El director de La Perla 29 torna a la càrrega després d'una temporada 2015/2016 d'impàs. Estrena la nova Beckett amb 'La desaparició de Wendy' i codirigeix amb Ferran Utzet 'Un obús al cor'. L'any que ve tornarà a Mouawad amb 'Boscos' i a Lorca amb 'Bodas de sangre'. Poca broma. Es tracta de no perdre el pols a les grans obres... El seu 'Luces de Bohemia' encara lluu i no oblidaré mai aquell collage de Marsé que va fer al Lliure.

Què podem dir d'aquest noi que no haguem dit ja? És l'últim actor que s'ha incorporat a l'estrellat del teatre català, gràcies a un saber fer i unes ganes d'aprendre terribles. Ja té un 'Hamlet' al cistell i 'Un curiós incident' que farà que el recordem sempre. En aquesta temporada que dedica al 'revival', espero amb ànsia el seu Ibsen, aquest 'Filla del seu pare' en el qual versiona 'Hedda Gabler' amb els seus, els de la companyia la Solitària... Recordo que em van fer anar a veure 'Ivan i els gossos' i sempre li estaré agraït a l'Anna Aurich, aleshores cap de premsa del Lliure, la seva insistència.

Tot just sortir a escena, a 'Art', es posa el públic a la butxaca. Fa dies que penja el cartell d'entrades exhaurides i fa molts anys que es troba al capdamunt de tot. Després de jugar-se-la, de recórrer mig món amb la companyia del Lliure d'Àlex Rigola, sembla que està entrant en un terreny més còmode, tot i que jo, si fos de vosaltres, no li treuria l'ull de sobre.

Ara el tenim a 'La treva' fent d'home madur que s'ha lligat una joveneta i ve de deixar-nos bocabadats a 'A teatro con Eduardo' –amb una escena final de traca i mocador, en una tessitura dramàtica i folla on no l'havíem vist mai– i 'El preu', el 'hit' del Grec 2016. Sembla com si Madaula estigués vivint una segona joventut!

El dramaturg està en forma. Molt en forma. Viu, potser, un dels moments més dolços de la seva carrera, gràcies a què està recollint el que ha sembrat fora de Catalunya. A Buenos Aires, per exemple, és l’autor de moda. Té un feix d’obres sota el braç a punt d’estrena i no frisa. Ja ha trobat qui l’estimi. Va posar de llarg 'Cúbit' a Temporada Alta, que podrem viure al Lliure l'any que ve. Va guanyar la secció teatral dels premis de la nit de Santa Llúcia. I no para. Fa unes setmanes ens deia: "Aquestes últimes obres, com gairebé totes, no les he escrites pensant en els mecanismes de producció, sinó en el que volia escriure. 'La travessia' passa en quatre espais diferents, amb cinc personatges. M’he relaxat una mica: si s’estrena demà, perfecte; si s’estrena d’aquí a tres anys, perfecte. 'Obac' s’estrena l’any que ve, fora d’aquí, a l’altra banda de l’Atlàntic. Serà la primera vegada que em passa". I no serà l'última!

Són els protagonistes de l'últim artefacte d'Àlex Mañas. Ell no para, en els últims mesos, des que el vam redescobrir en aquell meravellós 'Sé de un lugar' d'Iván Morales. I per ella és el seu debut en el teatre després de fer-ho al cine amb 'La propera pell' d'Isaki Lacuesta. Aquesta noia té fusta. No sé si serà una Irene Escolar barcelonina, però apunta maneres. Aquesta mirada que té és de matadora. I la mirada, si parlem de teatre, és el que diferencia els bons actors dels extraordinaris...

Va ser la gran descoberta de 'Mar i cel', tot aportant matisos i dolcesa a una Blanca que ha llançat algunes de les millors actrius del país. I ara la tenim a 'Scaramouche' en un paper molt diferent envoltada de súper herois del musical, com Ivan Labanda, Toni Viñals i Mireia Mambo. Era la més inexperta i continua demostrant que està a l'altura de qualsevol repte.

L'actriu cubanera hauria de tenir un carrer a Barcelona. No. Una plaça! A 'Gente bien' demostra el seu carisma en escena i aquell do per a fer-nos petar de riure que és tan difícil d'assolir. M'agradaria tenir 20 anys per haver-m'ho passat pipa amb els clàssics de La Cubana. Però ara mateix, al Coliseum, té unes quantes escenes de traca. La final, amb Jordi Milán i Mont Plans, asseguts damunt d'un bagul, en silenci, esperant, és extraordinària. En el seu paper de mare d'un nou-ric no la guanya ningú!