Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Toni Albà torna als orígens

Toni Albà torna als orígens

A 'Bufonant' Toni Albà es converteix en un bufó a les ordres de l'espectador

La Fotografica 063
Lafotogràfica La Fotografica 063
Per Maria Junyent
Advertising

A l’edat mitjana, els bufons eren els encarregats de fer riure els reis i la cort. En el nou espectacle de Toni Albà, reis i cort són els espectadors, i el bufó, ell mateix, que construeix l’espectacle, Bufonant, en temps viu i amb la cara descoberta, segons les ordres i la inspiració del públic. “Poso un tros de fang deforme, que sóc jo, a la mercè dels espectadors, i els provoco durant els deu primers minuts de l’espectacle, perquè em reptin”, explica. Aquestes són les normes del joc que proposa Albà. “Tot el que jo faci dependrà del que ells em diguin”. Entre tots, públic i actor, es crea l’espectacle. El seu joc té una única prohibició: avorrir. Per tal d’evitar-ho, el bufó retorna a la immediatesa de la Commedia dell’Arte, i a les arrels de la seva formació en mim i pantomima.

“Sempre estem tornant als inicis. Quan miro el vídeo del meu espectacle de fi de curs a l’escola Jacques Lecoq, a París, m’adono que fa 30 anys buscava els mateixos orígens que em preocupen ara: el nen que juga”. De fet, l’element del joc és present en l’anglès (play) i el francès (jouer) per designar la representació teatral. “El que faig és exactament això; jugar. No he inventat res, l’única originalitat amb què compten els artistes recau en el com”, conclou. Hi ha una veritat immutable i simple, i és que veure algú que ensopega i cau fa riure el mateix des de fa milers d’anys. “Si Chaplin veiés quin cinema es fa avui dia, s’adonaria que la base és exactament la mateixa. És una qüestió natural.”

Més entrevistes

Advertising
Advertising
Advertising
Advertising
Teatre

Shakespeare: les millors obres del segle XXI

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Teatre, Comèdia

Més Guapo que mai

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f

Mostra'n més
Advertising