10 anys de música a Barcelona

Però ho ha estat durant la meitat de la història de Time Out. L'augment el 2012 del tipus d'IVA del 8 al 21 en els espectacles pel govern del PP ha posat en risc diversos dels nostres negociats, entre ells la música en viu. Vam denunciar que disminuiria el consum de cultura i que com a mesura recaptatòria seria un fracàs i ens vam manifestar al costat d’artistes, promotors de concerts i melòmans. El 2017 per fi ens han donat la raó i el mateix PP ha claudicat.

Han esclatat Sílvia Pérez Cruz, Manel, Joe Crepúsculo, La Pegatina, Andrea Motis, El Petit de cal Eril, Maria Rodés, The New Raemon, Anímic, ZA!, Les Sueques, Maria Arnal i Marcel Bagés, Extraperlo, Doble Pletina, Núria Graham i Rosalía; brillat La Casa Azul, Mishima, Hidrogenesse, Joan Colomo, Roger Mas, Love of Lesbian i Refree, i anat a l'ocàs després d'emetre llums rutilants Antònia Font, Standstill, Els Surfing Sirles i Uri Caballero, i el rei Peret.

El mapa de Barcelona a partir de la ubicació dels seus festivals no és ara el mateix que fa una dècada. El 2008 el Primavera Sound ja estava més que consolidat al Fòrum, que se li començava a quedar petit i el feia expandir per la ciutat amb programació paral·lela i gratuïta. Però el recinte allà on la Diagonal toca el mar també va acollir els tres Summercase, l’últim precisament el 2008, i aquell mateix any l’única edició del Daydream –un concert de Radiohead amb molts teloners disfressat de festival– i per primer cop el Cruïlla, que s’instal·lava a Barcelona després de néixer a Mataró per créixer i esdevenir la gran cita musical de l’estiu a Barcelona. La crisi econòmica contribuiria a fer petar la bombolla de festivals –que torna a estar més inflada que un gall dindi–, mentre Sónar, Cruïlla i Primavera anaven guanyant públic, d’aquí però sobretot d’allà, batent rècords de públic i col·leccionant fites artístiques. L’antic festival de Música Avançada –ara de Música, Creativitat i Tecnologia–, que el 2018 celebra el 25 aniversari, deixava el Raval per Montjuïc el 2013 quan feia els 20. I els que deien que la gespa seria menys verda a la fira, s’equivocaven.

"Si tanca l'Apolo, que tanqui Barcelona", deia l’Andreu Gomila, aleshores el director de Time Out, quan la tardor del 2012 l'Ajuntament va ordenar el tancament de la sala de concerts per deficiències provocades per la humitat en els pilars del seu soterrani. El tancament de l'Apolo –pocs mesos després de l’augment de l'IVA sobre els concerts: semblava l’adveniment de l'apocalipsi– va sacsejar prou la ciutat perquè algú deixés una corona de flors davant la porta. Però es va resoldre amb rapidesa, i el 2018 la sala celebra 75 anys.

En canvi, continua enquistat el cas de l'Heliogàbal. Premi Ciutat de Barcelona 2012 pel seu rol en el període que ens ocupa com a factòtum per a l’emergència al 'mainstream' del pop 'underground' local, el 2016 va denunciar el setge de la Guàrdia Urbana. Les multes per excés d’aforament com a resultat d’una llicència de bar que no s’ajusta a la seva activitat real de sala de concerts van posar en risc la seva existència. Però l'Helio sobreviu, esperant, com Vladimir i Estragon a Godot, la llicència que li permetrà acabar les obres i ser oficialment el que és de facto.

Està passant arreu: l’R&B i les diferents formes del hip-hop estan desbancant el rock com el nou pop. I aquí anem pel mateix camí: calculeu la mitjana d’edat dels assistents als concerts de 'guitar heroes' i als d'MCs per constatar cap on va el futur. A la Península, una nova generació de rapers ha agafat el relleu a la vella guàrdia dels pioners dels 90 fent-se seu el trap ianqui. Barcelona ha estat una 'fuckin' trap haus'.

Com en tots els gèneres musicals, la presència d'astres internacionals a Barcelona durant els últims 10 anys també ha crescut. Ens hem acostumat a poder sentir en directe cada dos per tres Gustavo Dudamel, Philippe Jaroussky, Cecilia Bartoli, Jonas Kaufmann, Edita Gruberova, Lang Lang, Grigory Sokolov, Martha Argerich, John Elliot Gardiner, Daniel Barenboim i Anne- Sophie Mutter. Celebrem-ho.